Don Dinero

És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.

Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.