-LOS REBRÉ A TIROS SI CONVÉ.
-Però a qui?
- A tot els que vulguin apoderar-se de la Generalitat.
(8 de juny de 1934. Diàleg entre Companys i Hurtado, del dietari Abans del sis d'octubre)
Continua Amadeu Hurtado per a si mateix:
De moment em ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys [...] Però tot seguit em vaig situar. Era una nova comprovació d'un fet que he remarcat moltes vegades, o sigui, que Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.
Copio el fragment anterior, però em quedo amb les ganes de copiar tot el dietari. És a dir: En recomano ferventment la lectura. Hurtado repeteix manta vegades que no hi ha causa (en relació a la picabaralla entre el Govern de la República i el de la Generalitat per la Llei de Contractes de Conreu). Samper, cap del govern, té tota la voluntat de trobar una sortida jurídica (a un problema jurídic) que permeti salvar els mobles a tothom, i Hurtado acaba d'arribar de Madrid amb la solució sota el braç, la qual s'apressa a exposar a Companys. Diu Hurtado:
Companys manifestament no segueix les meves explicacions. Em sembla que no les entén, però que tampoc no li interessen.
Davant del fracàs, Samper, esclar, s'ensumarà que darrere de tot plegat s'hi cou alguna cosa més, una mena de conxorxa política contra el seu govern. I embolica que fa fort, amb els socialistes per una banda, Azaña per una altra, i aquest tarannà dels nois de la Generalitat. I amb un govern de Madrid en creixent paranoia no exempta de fonament. Arribarà, inexorable, el sis d'octubre, el clímax final. Uns quants morts, un quants companys màrtirs, i el ridícul més espantós. Un vodevil.
El sarcasme d' Hurtado és persistent, dia a dia; tot el dietari és un gran sarcasme, que, en ser constant i en prosa precisa i clara, fa l'efecte de suavitat, de contenció, d' ironia; no t'assalta quasi mai d'imprevist, el sarcasme d'Hurtado; et va calant, dia a dia, línia a línia, una pluja fina, un estat d'ànim, de desànim. Una tristesa. Si és així, tal com ho veus, potser que pleguem, li ve a dir Calvet (el gran Gaziel). Bé, Gaziel, exacte; això és justament el que jo m'anava preguntant: I per què no plega, aquest bon home? I encara més: Per què no pleguen totes les persones cabals d'aquest país desgraciat?
La resposta, si fa no fa, d'Hurtado: Els polítics catalans són així, els catalans són així; així és aquest pais sencer. I el món, és així. La humanitat sencera. I dels vodevils en surt, al capdavall, la història. De les historietes, se'n destil.la la Història, així en majúscula. S'atreveix, fins i tot, amb l'exemple: la tonteria absurda, ridícula, còmica, dels de l'avi a Prats de Molló... el món, que n'ha vist de totes, els va fer un cartell que no havia conegut fins aleshores cap català i va internacionalitzar el nom de Catalunya.
dissabte, d’octubre 25, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
En prenc nota, per cercr el Dietari quan m'atansi a Barcelona. D'acord amb el que dius sobre els polítics, potser no tant sobre el poble. Jo diria que els pobles a tot arreu més o menys en són iguals. La diferència és que a Madrid, o a Paris, tenen una colla de gent preparada per a fer la gestió de l'estat i Catalunya com a molt té publicistes.
Estic bastant d'acord, amb això dels pobles, Jordi. Hurtado insisteix en què som un poble sentimental; potser si que és cert que hi ha tarannàs un xic diferents, però... Ell mateix posa l'exemple del pallasso de Hitler que acabava de triomfar a la gran Alemanya. Parla del seu temps amb consciència que aniran maldades arreu. També té molt clar que a Madrid es troba amb estadistes, més o menys destres, però estadistes; les converses amb Samper, amb Alcalà, amb Azaña, tenen substància. Però, a la Catalunya republicana, un desastre, una fireta.
En un altre ordre de coses, és divertit de comprovar que la potent historiografia marxista de fa quatre dies, interpretava el "sis d'octubre" des de la trifulca amb la llei agrària (simple Macc Guffin hichtconià, si vas a les fonts, com la d'Hurtado mateix), però, esclar, llavors tot quadrava: problema social, com a Astúries, com arreu de l'Estat, sobretot quan manen les dretes, oi?
En fi, vist l'èxit, ara em posaré amb les seves memòries que corren per casa de fa anys, acumulant pols; no sé si les han reeditades, suposo que ho faran ara, perquè el dietari que comento s'està venent bé em sembla, l'he sentit comentar per les tertúlies, etc.
Lola
El problema dels catalans és que equivoquem la professió. Quins actors de vodevil no haguessin estat Macià i Companys, quin gran autor còmic no hagués estat Pujol, quin bon cobrador del frac en Maragall, i l'Antoni Gaudi (aquesta ja és una dèria personal) quin gran mestre pastisser. I jo mateix, quin gran xarlatà, venent miraculosos elixirs i aiguardent adulterat.
Dersu,
Compartim el gust de destrossar Gaudí, excepte una flaca que tinc, però molt i molt forta, eh? per La Pedrera. Me'l redimeix.
No comparteixo el gust d'incloure-us, a vos, en la comèdia.
Lola
Publica un comentari a l'entrada