Vicky, Cristina, Mac Guffin

Ja fa uns dies que vaig anar a veure la pel.lícula d'Allen. És fluixa però entreté, sobretot algunes escenes amb Bardem i Cruz. Tanmateix, és un Allen d'un pessimisme tan ferotge que logra fer d'una comèdia lleugereta una història tancada com un convent de monges de clausura. Una ratera, un cul de sac. Mentre la veia, em va venir al cap el famós Mac Guffin de Hitchcock; per cert que, al cap d'uns dies, em va sobtar l'Arcadi Espada fent la mateixa associació, tot i que em vaig tranquil.litzar quan vaig veure que ell anava a la seva idea i jo a la meva.

Diu el mestre Hitchcock a Truffaut:
...El productor estaba escandalizado. Esta historia de la bomba atómica (a Notorious) le parecía demasiado absurda para servir de base a una historia. Le dije: "No es la base de la historia, no es más que el 'Mac Guffin'". [...] Esto ocurría en 1944, un año antes de Hiroshima.

A la pel.lícula d'Allen, la recerca de la felicitat n'és clarament el Mac Guffin; l'ésser humà no és res més que un Mac Guffin. Vaig pensar el mateix ja fa anys en veure l'última pel.lícula de Kubrick. Kubrick ho plasma a través de la sumptuositat -una òpera- i Allen de la vulgaritat -una opereta-; ambdos volgudament superficials, ambdos probablement amb ganes de fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Com es possible, altrament, que un mestre de la fotografia cinematogràfica com Aguirresarrobe hagi firmat una Barcelona tan plana i insípida, tan de postal de segona categoria? Ara bé, aquest cop, i com a excepció, el nacionalisme català no en té ni art ni part ni culpa. Tornem a Hitchcock per arrodonir-ho: Si filmes a Suïssa, treu vaques i rellotges; si a Holanda, tulipes...
Si a Catalunya, identitat catalana.