por ej., motocicletas, vacaciones, otoño



Blogger, en la seva insondable saviesa, em dóna el títol del post (Etiquetas de entrada) i, de propina, m'invita a jugar, em repta. En efecte, em venia de gust escriure sobre les minivacances tardorals que acabo de fer per terres de Burgos. Les motocicletes... Iaaii, aquí ve l'embat. Hi hauria el recurs fàcil de constatar que no n'he vist ni una, de motocicleta; amb una mica de sort, el perill de caure en la inanició d'allò que no és em podria servir per acabar rescatant amb més força allò que SÍ que és. És el fred, és l'aigua-neu, és la pluja, és el vent de força, com qui diu, huracanada. Som dues figures glaçades, molles, rebregades, a tocar de la Catedral, a la recerca de la seva empara. Debades. Sa Majestat ens aplastaria com si res, cas que assolíssim el privilegi de fer-li pessigolles. El vent s'hi estavella per totes bandes; francament, fa el fatxenda, fa el ridícul; irat, ve a petar des de tots els revolts contra nosaltres acomplint la llei segons la qual rep el més dèbil el fracàs del més fort. Resistim, dempeus, gràcies a la força humana par excellence: l'admiració. La prudència, tan humana també, ens porta, però, a admirar per dins, a recer dels elements naturals trastocats. Santa innocència. Tot és traspassar el llindar que quedem exposats, des de dintre i per dintre, a una allau inabastable, ingent, a penes suportable, d'elements humans trastocats. El que hi ha dins la Catedral, i ens hi espera, començant pel cant gregorià, somort, soterrat, d'ultratomba, terrorífic..., excedeix tot llindar de percepció sosegada; els a priori kantians han de fer meravelles per situar i conformar fenòmens, no donem abast. Sota el cimborrio, en perfecta simetria de dalt a baix, hi ha enterrats el Cid i senyora. El de Vivar ens dóna un alegre descans, ens transporta a un món infantil de monotonia de pluja en els vidres, d'austeritat i d'ordre de postguerra; imaginacions de quitxalla, tot just trastocades per històries de sang, suor i llàgrimes, queden atemperades al caliu d'historietes d'herois de còmic, amb taques de xocolata d'un fotimer de berenars; a fora, també hi plou i hi bufa el vent fort, i hi fa fred, molt fred, però ens espera la mare. Qué buen vasallo si hubiere buen Señor. Quan recordo les filigranes estructurals que possibiliten el coneixement segons Kant, recordo també, vés per on, el qué buen vasallo... Torno a ser a la Catedral, busco Déu als vitralls, el buen Señor que mai no he de conèixer. Si no és aquí.

I doncs, si, fet i fotut, no he parlat de vacances, ni de tardor, per què hauria de fer-ho de motocicletes, oi?