dimarts, de desembre 30, 2008

En homenatge II

Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.

Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:

Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.

Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?

Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)

11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

El 4 de febrero de 1962 el ateo Leo Strauss dio una conferencia en la Hillel Foundation de la Universidad de Chicago. Fue presentado por su antiguo estudiante Ralph Lerner como “el hombre que nos enseñó que Maimónides era ateo”. La conferencia fue editada posteriormente con el expresivo titulo de “Why we remain Jews?”. Su argumento principal es que el judaísmo proporciona a sus fieles, por encima de todo, la perspectiva de una “ilusión heroica”. El judaísmo es un proyecto existencial (y, por lo mismo, político) que ofrece a sus seguidores una orientación vital hacia lo serio, porque no hay nada más serio que el heroísmo. Pero, al mismo tiempo, es una ilusión. El pueblo judío y su destino son testimonios vivos de la ausencia de redención para el hombre. El pueblo judío ha sido elegido para poner de manifiesto esta ausencia. Pero nadie ha soñado nunca un sueño más noble y es más noble ser víctima del sueño más noble que acomodarse a una realidad sórdida.

claudio ha dit...

Hay un aspecto en todo el asunto de Israel que es el del doble rasero: a los palestinos se les aplican razonamientos sociólogicos y a Israel, éticos.

Por si se lo ha perdido, Al País sigue tocando fondo.
La viñeta no desentonaría en ningún periódico que se nos pueda ocurrir.

http://www.elpais.com/vineta/?d_date=20081230&autor=&anchor=elpporopivin&xref=20081230elpepivin_2&type=Tes&k=

lola ha dit...

He empezado a leer, "Reparar el mundo", Gregorio; lo recomendaste ya hace días y me lo he regalado para Navidad. Todas las realidades son sórdidas sin nobleza, que siempre tiene algo de sueño y de ausencia.
Justo me he comprado El País, hoy, Claudio. Toca fondo, sí.

Feliz año a los dos, y a todo(seamos nobles) el que pase por aquí.

Gregorio Luri ha dit...

Hay páginas en ese libro que tienen la densidad de la mejor filosofía. Espero que vayas comentando tus impresiones.
Feliz año, claro.

lola ha dit...

A veure... "Hi ha anys que hom té mandra", deia també mon pare, que és una mina de dites.

És, efectivament, molt dens. I em sembla que em perdré molta cosa del fonament: teologia jueva, que desconec força, però em sembla obvia la necessitat filosòfica de "pensar" -o d'esbrinar si pot ser pensat- l'Holocaust. A més m'agrada com està escrit i això sempre m'anima.
És incontestable -i a més tan senzill i, per contra, tan poc entès- quan exposa els cinc fets bàsics que doten de caràcter únic l'Holocaust.
No estic d'acord en què en "Eichmann...", Arendt, en adoptar un distanciament "clínic", caigui en la ironia i la manca d'indignació. l'"Eichmann", d'Arendt és una escupinada constant, és ple a vessar d'indignació i de ràbia, d'aquí la conclusió de la banalitat: un pallasso. Sí que, a partir d'aquí, s'imposa de girar la cara, d'abandonar el personatge i, per tant, la qüestió. De donar-los per vistos, vaja. I això no és pertinent filosòficament parlant.
Buff, m'embalo.

pere ha dit...

No entraré en el tema,lola; que podria dir jo sobre el que no conec i que em presenta tants paranys?
Em permets només que et desitgi un 2009 moderadament transitable? Doncs això i més.

lola ha dit...

Pere, macu... Molt bon any. Avui penjo el B ertrana, si me n'ensurto, esclar.
Lola

Geococcyx ha dit...

Lola: bon any i gràcies pels teus darrers escrits. Has parlat tantes vegades de Hanna Arendt (20 cops des del 20/06/2005!) que finalment he aconseguit i m'he posat a llegir el seu llibre "Eichmann in Jerusalem - A Report on the Banality o Evil" (així, en anglès, tal com es va publicar originàriament a la revista New Yorker). Ja n'he llegit més de la meitat i estic veritablement impressionat. I no només per les reflexions que hi fa, sinó per la capacitat que té de navegar sense naufragar entre la mar de fets i dades entorn d'Eichmann i de l'Holocaust. Un punt entre els molts que desconeixia: la col·laboració entregada i minuciosa de les elits jueves d'Alemanya i de la majoria de països ocupats en la deportació ordenada dels seus germans.
Records des de Mèxic (encara sóc per allà).

lola ha dit...

Caram, Geo!, quina il.lusió de tenir notícies teves. Molt bon any també per a tu i els teus.

L'"Eichmann d'Arendt és enlluernador. Jo el vaig llegir fa uns anys i, des de llavors, he anat llegint Arendt (i n'he anat parlant); la pensadora que més m'ha fet rumiar, i llegir altres autors, i treballar, vaja, com no ho feia (aquell entusiasme) des que era a la Facultat treballant els clàssics.

Les autoritats jueves europees...Déu n'hi do, amb camp de concentració de primera i tot (tot i que també van acabar igual, els molt il.lusos). Encara no se li ha perdonat, a l'Arendt, aquesta denúncia. També tenia una visió molt crítica amb Israel com a Estat; té unes declaracions sobre una visita que li va fer a la Golda, on la tracta, si fa no fa, de tonta. Algun dia en parlaré.

Arendt em sembla terrible, duríssima, però d'una lucidesa i honestedat intel.lectual espectacular. Sempre em pregunto, ociosament, què en pensaria ella de les trifulques actuals.

No cal dir que m'agradaria molt de tenir "cartes" teves. Però tu sabràs que t'interessa i que et ve de gust, esclar. En fi, t'enyorem.

Geococcyx ha dit...

Gràcies Lola, jo també de vegades trobo a faltar aquelles èpoques blogueres, però penso que si tornava a obrir el blog ben aviat llanguiria la pàgina. I ara mateix, he tingut tanta feina l'últim any que me'n faig creus, de la meva activitat bloguera dels anys passats.

L'has encertat amb l'adjectiu ("enlluernador") per al llibre sobre Eichmann, igual que amb els substantius "lucidesa" i "honestedat".

Bé, fins una altra. Amb els temps que corren trobo que em puc acomiadar amb un...
Salut i feina!

lola ha dit...

Una abraçada, Geo. Cuida't molt.