Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.

Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...

Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.