De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.