Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.

Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.