Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.

Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?

(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)