Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.

Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:

El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.

A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.

Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.