Luxes

A París faig que G. es fixi en la Place Vendôme. En la seva arquitectura harmònica, la seva simetria, i, ja més en concret, en els aparadors rutilants de les joieries. Això és el luxe, fill meu. Calibra'l bé per a no confondre't. Rebutja'l o afanyat'hi, però, a la vida, no acceptis bisuteria. En G no llegeix les meves paraules, però diria que entén bé les meves tot just insinuades indicacions pedagògiques. Pel seu compte, en G també es fixa en una escena d'interior: un senyor molt ben vestit seu davant d'una tauleta-mostrador i calibra un parament de rellotges que li mostra amb gest sol.lícit el venedor. Què passaria si nosaltres entréssim al local? Doncs, passaria que seríem d'immediat calibrats i, amb tota probabilitat, etiquetats de turistes, perquè som turistes, la definició més exacta dels quals, aquí, a París, és justament: qui no s'endú cap souvenir de la Place Vendôme. Sí, però...? Doncs, continuaria passant que molt sutilment i amable, en un primer round, ens invitarien a marxar. I...? I..., calculo que en un tercer round, ens acompanyaria a la porta un guardià armat, la presència del qual es materialitzaria davant nostre de cop, de cop i volta, com una aparició.

Perquè, aquí, G, a la Place Vendôme, -escolta'm bé això que no et diré mai, però que ja t'he insinuat a bastament- o no s'entra o s'entra a comprar... O... o s'entra a robar! (Banda sonora de Missió impossible).

De matinada, en G i jo gaudim de la pel.lícula, Le cercle rouge, la meva policíaca predilecta, la pel.lícula del robatori d'una joieria de la Place Vendôme. Uns lladres de cine: Delon, Volonté, Montand (Són durs, aquests, diu en G, admirat); un policia solitari i circumspecte que viu amb tres gats; un cant a l'amistat i a l'orgull de l'obra ben feta. Tota una lliçó pedagògica, fill meu; em satisfà que t'hagi agradat i, sí, és una pel.lícula diferent de les que acostumes a veure. I, per postres, te l'has empassat en versió original subtitolada. Sí, sortosament, no eren homes de paraula fàcil. Un luxe.