MOORE

Encara impressionada per la visita a l'exposició d'Henry Moore, deixo constància de la primera associació que m'ha vingut a la testa quan m'he trobat a la sala central enmig d'aquelles masses enormes que, d'entrada, m'atreien sense dir-me res, com si em volguessin convertir en un cos inert a punt de ser xuclat per llur potent força gravitatòria. M'hi he resistit, tot començant a pensar, és a dir, a distanciar-me'n prudentment, humanament. Pensar és preguntar: Per què m'oprimien aquelles peces immenses no del tot encaixades les unes dins les altres? El buit, que feia palesa la predisposició a cloure's del tot (o a separar-se del tot, però això no ho he vist fins més tard). La brutal tensió interna que dóna lloc a l'obra de l'art, tot guardant l'equilibri necessari a tota estructura plausible. Preguntar és ja respondre.

El món, l'espectacle de les seves infinites formes, era allà; la seva possibilitat de ser; la seva terrible bellesa. I la fragilitat del món, les subtileses, les sinuositats que fan possible cada cosa alhora que li atorguen tanta precarietat. La distància adequada -un miracle- entre les parts de cada cosa, i entre ella i allò altre. I el perill imminent de l'amalgama de cada cosa amb si mateixa, i d'ella amb allò altre. Com si de cop el trencaclosques atinés a cloure's en si mateix, com si algun potent artilugi mecànic -un clic còsmic- tingués el poder d' anorrear-ho tot dins d' una perfecta circularitat sense viaranys.

A l'audiovisual, per a sorpresa i vanitat meves, Moore explica com dos còdols, amb què jugaven els seus dits, es van superposar fins a esdvenir un de sol que es resistia a doblar-se. La fascinació de Moore per la mare i el fill, per les formes gegants de la mare protegint, i com qui diu engolint, la petitesa del fill, ens portaria per altres meandres, que, en essència, vindrien a dir el mateix. Sempre el mateix: Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió.

Moore diu també -diu tantes coses!- que l'art és afí a la religió; en comparteix l'afirmació de la vida; la vida paga la pena de ser viscuda.

I el món es poblà d'éssers plens de vida i de bellesa i de bondat, estranys i propers, llunyans i tangibles, aliens i familiars. Els éssers de Moore.