Allons (I) o La caverna pla-triòtica o El cor de les tenebres

Part I.- Dimecres passat. Afores de París. Vespreja, a l'esplanada de la Défense. Sota l'arc ad maiorem gloriam de Mitterrand, hi ha tres ànimes cansades, només tres, sense cap voluntat aparent de defensar rien. De rien. Tampoc sembla pas necessari, al capdavall. La darrera batalla s'ha lliurat i s'ha perdut fa estona. En queden, arreu, les restes sinistres, el paisatge després de: Ampolles de plàstic, llaunes, puntes de cigarretes, paperassa arrugada de tots colors i textures... I fluids, diversos en flaires i densitat, que formen, d'ací d'allà, petites llacunes, trencadissa de miralls. Un submón delillolià sense De Lillo. El sol es pon just darrera de la immensa buidor que l'arc, solemne en la seva absurditat, emmarca; un raig agonitza, definint la perfecta simetria de La Defensa i del Triomf; llunyà, el triomf. Tanmateix, la llum és massa esplèndida i massa agònica, i orgullosa, com per a entretenir-se a fer sensible cap símbol.

Aterrides de solitud, les tres ànimes coincideixen a moure's vers l'únic recinte, o miratge, on sembla detectar-se moviment. Tal vegada hi ha vida i hi ha esperança. I tot i que, tal vegada, si hi hagués vida i esperança, les tres ànimes no sabrien ja què fer-ne, es mouen d'esma, les tres ànimes, i s'hi encaminen, cap al recinte o miratge, fins a topar amb un bar, o decorat, com qui diu abandonat a corre-cuita, amb gots de cervesa tot just encetada damunt el mostrador, cigarretes consumint-se als cendrers... Un petit televisor encès, allà, al fons. I, de cop, un home que mira. Mira la pantalla, rígid, en la penombra, una rigidesa d'estàtua. A mida que es va definint, li ressalten les galtes, pintades a la manera d'un guerrer primitiu. Els colors, cas que això fos encara possible, serien els de la bandera francesa. Les tres ànimes, amb educació exquisida, en francès i amb to de veu baix per a no molestar, s'interessen davant l'home primitiu, o la seva estàtua, per la resta de l'espècie humana, per si hi ha vida i esperança i civilització. Ningú, mai, podria confirmar que el gest brusc de la mà de l'home sigui realment una resposta. Tanmateix, l'home ha fet un gest, que ha permès a les tres ànimes de descobrir la boca d'una escala inclinadíssima i fosca, des d'on comença a alçar-se un estrany brogit, una mena de fúria. Un altre drac a batre? Un fatigós començar de nou? O, un viatjar a la fi de la nit...



Part II.- El soterrani és ple de gom a gom, la gent asseguda, d'esquena a l'escala, en fileres; entre les cames sovintegen tauletes amb begudes. A la paret del fons, evidentment, una pantalla gegant. L'aparició d'una cambrera joveneta i amable proporciona tres cadires a E, a G i a mi mateixa. G, de dotze anys recent fets, s'esforça a mirar la penombra amb ulls esbatanats. La gentada crida. De cop, un sol crit, una sola Veu. E, ràpid de reflexos, diu "penalti", i jo, com quasi sempre, pregunto "contra qui?". Em respon la multitud d'una sola Veu, que s'expressa a glopades rítmiques. Descobrim que el terra és de fusta quan ressona i compassa la Veu, estrany i potent timbal de fusta. A la pantalla, l'heroi Zidane, sol enfront la soledat del porter davant del penalti. Jo faig com qui s'engresca -"Zi-dan, Zi-dan"- per tal que s'engresqui en G. Fracasso. I fracassa també la meva veu; l'oïda m'indica amb claredat que no assoleixo d'atènyer la Veu. M'esforço amb el maleït accent, amb la síl.laba final, "an, an". Non, non. "A veure?"... " Zi... ?" Paro l'orella i la Veu sona molt més fonda, tribal, com si provingués del cor mateix de la selva: ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ... "Zzis-szzú?"... ??? "ZIZOU!", "Zizou és Zidane. G!" "Au, vinga, G, som-hi: ZiZou. ZiZou. ZiZou..." Fracasso encore. En G, senzillament, entenimentadament, té por. I arriba l'esclat, el crit brutal de la Veu, la descàrrega del Gran Peu a la fusta, la fissió de la Veu en crits, ganivetades de crits, metralla de crits, crits que reboten per tot el local. I és un onejar de banderes, i són banderes franceses, a la caverna del Triomf de la Patrie. Allons! Enfants de la Pat... En G ha desaparegut. L'E i jo mateixa pugem, a velocitat dialèctica impensable fins i tot per a Plató, tots els esglaons escarpats de la caverna. No és la llum del sol la que ens encega quan assolim la sortida. És la nit, a l'esplanada de la Défense. En G, sol i emprenyat amb si mateix i amb el món dels homes, va dient, tot reprimint les llàgrimes: "Són bojos, aquests gals".



Part III.- La mare abraça en G mentre pensa que no sap si desitja o no desitja que el seu fill sigui una de les reencarnacions de l'ànima immortal de Sòcrates. Conclou que no ho podrà saber mai, de tan enrevessat com és el desig d'una mare vers l'ànima del fill.