dilluns, de febrer 12, 2007

Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.

8 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

I és veí d'Ocata, que no es cap fotesa.

lola ha dit...

Bé, no sé què dir-te. Veuràs jo visc al bell mig de la Línia Maginot, allà on es divideix, sense possibilitat de reconciliació, El Masnou dels Blocs. Fractura social, mala peça al teler.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Coi, Lola, no em diguis que son tots dos veïns del Masnou i fins ara no havies dit res?
Que mai no has baixat a prendre't un cafetó al Petit Cafè de la Plaça d'Ocata?

lola ha dit...

Doncs quasi no hi baixo, Gregorio per aquells barris. I el tren l'agafo a El Masnou que queda, com saps, allunyat del centre.
I sí, visc al poble des de fa ja disset anys, però no me l'acabo de fer meu. Sóc molt de Barcelona ciutat. Els primers anys de viure-hi, agafava el cotxe per anar a fer la compra a Hipercor, imagina't, animal de costums. El meu fill, és lògic, és del tot masnoví, en canvi.
Però ja coincidirem algun dia, ja, i ens desvirtualitzarem (és d'esperar que no en tots els sentits del terme, però).

Lola

Gregorio Luri ha dit...

A la teva disposició, doncs. I mai no has vingut a les presentacions de llibres que organitzem a la Library? Coneixes la Lily?

lola ha dit...

No. Abans anava a ca la Mercè, al Ple de llibres, a tertúlies amb escriptors, però la Mercè va plegar i em sembla que no n'han fet més. No sé ni on és la Library. Però ja m'hi aniré apropant. "Animal de costums, lent (!) i trist animal" deia un dels meus poetes preferits, Andrés Estellés.
Però, en fi, m'agrada tenir-te a prop.

Lola

dErsu_ ha dit...

Jo el vaig comprar dissabte, al CCCB, i el vaig començar a llegir assegut en un banc a la plaça Castilla. Si de cas, miraré d'acabar-lo pels volts del castell de Montjuïc.

lola ha dit...

Dersu, però això de Montjuïc no és de l'Ajuntament, ja? Com el zoo o Pompes fúnebres (no sé si s'escriu així, però m'encanta "pompas fúnebres"). Vull dir que ja no hi ha morbo enlloc, aquests polítics no respecten res. I amb aquest tarannà i això del Memorial, què t'hi jugues que a les nits d'estiu, dins del pressupost del Grec, acabaran fent una representació de l'afussellament.
És que ho veig, eh, però callo per no donar idees.

Lola