dimarts, d’octubre 23, 2007

A mode de comentari


Per entrebancs tècnics, no he pogut deixar el comentari següent a can Ramon, Fum i estalzí. Retallo i enganxo, doncs, i en faig un post. La qüestió, plantejada arran d'un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia (Tarradellas regresó para asentar la monarquía. Un informe secreto revela lo que contó Tarradellas a un emisario de Suárez. Documentos secretos de un equipo asesor de la presidencia del Gobierno revelan que Suárez estaba dispuesto a ceder más autogobierno a Catalunya), em sembla prou important, ara que toca d'anar reescrivint passats, com per a plantejar-se-la.

No em sembla una pràctica de bon pèriodisme això que fa el Barbeta. Comenta el que, quasi amb tota segueratat, és un informe d'intel.ligència (d'aquells que tot president troba damunt la taula cada matí; n'hi ha de més o menys importants, i aquest ho és molt, quedi clar, no el minimitzo), els quals tenen com a objectiu, precisament, de desplegar totes les possibiliats, totes les hipòtesis plausibles, per tal que, com ha de ser, siguin els polítics els que prenguin les decisions. A més, en el cas que ens ocupa, plou sobre mullat, perquè el context històric també era molt obert, encara s'havia d'acabar de calibrar la força real de les diferents opcions polítiques en joc (curiosament, per exemple, l'informe esmenta una possible deriva d'inspiració cenetista, la qual, vista en perspectiva -i jo era llavors a la Cnt- és poca cosa més que una hipòtesi al.lucinatòria, fruit de les circumstàncies).

Del que sí que, per circumstàncies personals, puc donar fe és de la duresa dels primers contactes Tarradellas-Suárez; la primera entrevista va acabar en desacord absolut, amb un Tarradellas fent les malestes per tornar a França. Se li negava, al President,de la Generalitat, la Generalitat (per la cosa de la legitimació republicana, és clar). Tarradellas va fer sortir l'espantall del milió de persones al carrer i Suárez va contestar amb "chulería", és a dir, pur problema d'ordre públic al capdavall.

En fi, insisteixo, no em em sembla un bon treball periodístic. Que s'hagués pogut aconseguir més? Potser sí (alguna mena de règim econòmic especial, recaptació d'impostos per exemple...); però també menys. No deixa de ser especulació, però sempre dintre d'uns paràmetres força estrets, que no posessin en perill la sagrada unitat de l'Estat, la qual cosa porta a creure que, fet i fotut, a hores d'ara estaríem igual, igual d'emprenyats i igual de satisfets. Bé, d'acord, potser una mica menys emprenyats i, potser, menys satisfets.

Una cita del text de Barbeta per acabar:

La Vanguardia ha tenido acceso a los documentos confidenciales que sirvieron de base para la única decisión política que conectó la legitimidad republicana con el nuevo régimen de monarquía parlamentaria. Del informe se desprende que el gobierno central decidió restituir la Generalitat y aceptar un presidente republicano ante la presión popular, precisamente para asentar la monarquía.

Home, sí, el govern central treballava per a consolidar la monarquía. Certament.

9 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Echa una mirada a esto

lola ha dit...

Interessant, no ho coneixia, però no m'estranya.

Tot el que sé de Tarradellas -matèria, per cert, àrdua i complexa- m'ho va explicar un bon amic meu, un dels millors amics que tinc a la memòria, malgrat la diferència d'edat: el secretari personal a l'exili del MH, a qui el MH Tarradellas va maltractar a bastament (però aquesta és una altra -o la mateixa de sempre, en fi- història).

Dues coses:
-Tarradellas odiava -l'odi venia de lluny, i un altre dia n'explicaré les raons- fondament Pujol (així, de tu a tu, perquè ell és ell i jo sóc jo). Que guanyés la presidència de la Generalitat i fos així el seu substitut va ser una sorpresa més que desagradable. Tarradellas ja havia ensenyat "la casa..., la cosa nostra") a la família Raventós. Els contactes amb l'entranyable Federico veig que són immediatament posteriors al xoc.

- Tarradellas és l'únic polític català que he conegut en vida amb una visió lúcida no solament de l'Estat, sinó de qualcom previ i fonamental, el poder. I tenia claríssim gràcies a qui havia tornat de l'exili, és a dir, qui havia fet de veritat la transició. En aquest sentit, menyspreava (amb raó) tota la classe política que va trobar a Catalunya provinent de la dolça oposició al règim. Això el feia molt més proper als polítics amb qui ser les va heure a Madrid. "Amb Madrid ens hem d''entendre. Sempre!", repetia. Aquest "sempre", em porta a imaginar que d'haver estat President ell durant tots aquests anys la deriva en la que estem empantanats potser no s'hagués produït; perquè té , la deriva, un fort component ideològic, que es transmet i s'abona des dels mecanismes del poder. Un ús demagògic i obscè del sentiment natural de sentir-se català. I allò pitjor: no porta enlloc, és transitar per una via morta, és perdre el temps i fer el ridícul, la qual cosa Tarradellas s'havia prohibit a si mateix des de feia anys.

Lola

rmf ha dit...

certament, és especulació. Per això tampoc no li dono molta importància. I, com dius, també s'hauria pogut obtenir menys. No ho sé. Però el que ara mateix no em sembla acceptable és la versió oficial de la transició. Potser ja es podria començar a dir tot, perquè podria passar com amb la guerra civil i la postguerra, que quan no es tracten a temps, els temes es podreixen.

Luis Rivera ha dit...

El problema, penso, es que treure'n tot l'anecdotari dels esforços fets per uns i per altres, no duu a terme res. Si unes converses polítiques es segmentan en troços, oblidant que son oferta i contraoferta, i oferta i contraoferta, resulta que es pot parlar d'alló que varem perdre, peró no es cert. Es va guanyar el que es va guanyar.

Vaig viure molt de prop la nit de les eleccions al Parlament, asistint a l'optimisme desbordant del PSC i a la desfeta final, realmente l'acabament d'un somni. Vaig visitar Generalitat i Palau de Congresos: a la primera tot era neutre, ni siquiera institucional. De cop i volta em vaig trobar al President que hi anaba amb l'Ordinas i el vaig saludar: Bona nit, senyor President, i ella aturant-se m'allargá la ma i em digué: "Bona nit. I voste qui es?" "Sov in invitat, l'hi vaig contestar". "Ah, be, docncs disfruti". I s'en va anar. Al segón hi habia un optimisma inmoderat i de cop i volta s'en va anar la llum per problemes tecnics i al tornar-hi ja se sabía de la derrota. No he vist mai una dessolació més gran.

lola ha dit...

Sí, va ser un cop dur, Luis, aquella nit...Per això dic en el post que tot estava encara per obrir. De fet, els del règim estaven convençuts de l'hegemonia del PC a les esquerres. I també va ser una altra sorpresa (suposo que, també, ben treballada des d'instàncies internacionals el ressorgiment del Psoe).

Completament d'acord, RMF, amb això de revisar les versions oficials. Jo, de moment, per a ús (a vegades disgust i tot) privat, m'estic remuntant als primers temps de l'antifranquisme.

Lola

Júlia ha dit...

Mai he entès que els socialistes tinguessin tan segura la victòria, em va demostrar que no coneixien massa això que en diuen 'el poble' i que, per cert, compta poc en el context polític, de fet. Crec que hi va haver també una part molt subjectiva, la manca de carisma entre la multitud de Raventós, i la poca vista amb els líders que van triar després d'enviar a Raventós a fer d'embaixador, sense donar-li una altra oportunitat. Parlo per intuicions, ep, segur que hi ha molta lletra menuda. Això de l'odi Tarradellas-Pujol és vell i constatable.

Júlia ha dit...

...per cert, per pura tafaneria m'agradaria saber 'el veritable origen de l'odi tarradellià vers el senyor jordi). Marro???

lola ha dit...

El meu pare, que era un tafaner immens, que se sabia la vida i miracles del veïnat, etcètera, es defensava: "Ep, jo no sóc tafaner, sóc periodista".

Doncs bé, fem de periodistes, sobretot perquè, qui m'ho va explicar, té la sort, l'única sort dels morts: no està exposat. En honor seu, el que jo sé (segur que n'hi ha més):

S'esdevenien els darrers anys de Franco (no sé la data exactament; uns quants anys abans de la mort del dictador) i alguns polítics ja preparaven el negoci posterior. A
Saint-Martin-le-Beau, Tarradellas insistia davant si mateix (per cert, digressió: m'acaba de venir la imatge d'Orson Welles, en aquella pel.lícula sobre un conte de Dinesen, "El inmortal", sopant amb si mateix, davant d'un mirall)... insistia, deia, en l'optimisme de la voluntat: tornaria a la plaça de Sant Jaume com a President... El château estava en semi-ruïna; tot plegat, decadent, digne, caduc.

Uns emissaris (sé noms, però no cal) d'en Pujol van anar a oferir-li, al President, una jubilació daurada, a la Côte d'Azur per exemple. És a dir, van anar i li van destrossar els somnis. Ho van aconseguir, momentàniament, perquè Tarradellas es va passar uns dies sense sortir de l'habitació, en depressió profunda, fins que la seva voluntat de ferro es va tornar a imposar.

I això és el que sé.

Lola

Júlia ha dit...

Al capdavall, Tarradellas va complir el seu somni. Un home que no em cau simpàtic -ja quan la guerra no li 'queia' simpàtic a massa gent- però que admiro per diversos motius.