Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.

L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.

Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.