Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:
Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.
La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:
Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.
Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.
Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada