El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)

Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.