Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.