Manifestos i manifestes

Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).

Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.

Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?

Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.

Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.