Entre novel.la i novel.la, llegeixo un llibre divulgatiu (sense ironia) de teologia: frontera i encontre entre Cristianisme i Islam. Està escrit des de la perspectiva d'un capellà catòlic, però té voluntat de ser un repàs objectiu dels postulats que uneixen i dels postulats que separen ambdos monoteismes. És interessant; fins i tot és apassionant per a qui cregui hegelianament que la teologia és la cúpula estructural de les civilitzacions; per a qui entengui que la religió és el moll de l'os dels anhels i les pors, de les victòries i els fracassos dels homes. El llibre m'ha reafirmat en el meu catolicisme sense fe.
Una de les qüestions que m'han fet pensar: El Coran nega la crucifixió de Jesús; Déu va elevar Jesús vers Ell abans que fos crucificat; qui va morir en la creu era un "doble". L'autor del llibre precisa el següent en una nota a peu de pàgina:
Todos los profetas han de tener éxito como lo tuvo Mahoma; aunque fuesen hostigados y perseguidos, no pudieron fracasar; late aquí el desconocimiento del concepto de redención en el Islam; la pasión y muerte de Jesús no tienen sentido donde falta dicho concepto.
Suposo que no hi ha redempció perquè no hi ha culpa, de fet. Tot ésser humà neix bo. La famosa "bondat natural". No hi ha tampoc introspecció. I la vida humana ja està legislada fins al detall, fins a l'esgotament, per Déu. Només cal obeir al dictat. El Coran és paraula de Déu, dictada per Déu en àrab, i segellada per sempre, en la seva literalitat divina. Tota interpel.lació teològica és mera casuística. Déu, esclar, és allò absolutament "altre", rotundament trascendent, aliè a la humanitat. Ni és Pare ni és Fill, ni adopta els homes.
El Corán ocupa en el Islam el lugar de Cristo en el Cristianismo.
La paraula de Déu feta llibre o feta home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada