cine i literatura

Kurtz. El cor de les tenebres. La tinc al costat, la novel.la. És d'aquelles obres que des de fa molt temps sé que s'ha de llegir. Fan una mica de mandra, els clàssics per encetar, perquè ja t'has anat acostumant al fet de no haver-los llegit, formen part dels teus límits, d'allò que hauria pogut ser i no se sap ben bé perquè no ha estat; no, aquesta justament no. N'he vist, més d'un cop, l'adaptació d'en Coppola, Apocalypse Now. La primera vegada, en el luxe d'una sala de cinema enorme, al Paral.lel. Era a l'estiu i vaig anar-hi sola; en tinc algunes imatges molt precises tot i la pila d'anys passats. La jaqueta texana, perfecta per a l'aire condicionat passat sempre de rosca als cines de llavors; la mateixa jaqueta que em sobrava, desmanegada en un braç, durant el llarg trajecte en metro sense condicionar fins a Horta; la jaqueta penjada al respatller de la cadira al bar de la plaça on hi havia sempre uns quants amics, asseguts a la fresca, amb qui et podies aturar a xerrar abans de tornar a casa. Segurament, vaig demanar una orxata. Amb tota seguretat, vaig explicar la pel.lícula, no pas fil per randa -i ara!- , però bé que devia deixar anar, entre xarrup i xarrup, part de la tensió acumulada a la sala de cine, al carrer, al metro. Per fi algú a qui abocar el malson d'en Kurtz-Marlon Brando.

Els amics, aquests grans estoics. Segur que van haver de sentir que Apocalypse Now era una denúncia brutal de la guerra i de l'exèrcit. El cinisme i els crims dels militars. I que si segueixes el cabal del riu fins al límit de la teva lucidesa, el riu deixa de ser riu. Res no flueix, esgotades les contradicions i les ambivalències, al cor de les tenebres. I tot roman estancat en una orgia perpètua de sang. Encara no devia dir-ho ni als amics, però ja ho vaig entendre, que de gran volia ser conservadora precisament per continuar navegant. Navegar és necessari, viure no és necessari.