El fin de "Londonistán"

Així es titula un article de Gilles Kepel publicat a "El País" d'avui. Tot i que les anàlisis de Kepel solen ser interessants, la lectura d'aquest article em deixa una mica perplexa. Conclou que el repte d'Europa, després del fracàs de la Constitució, passa per afrontar la identitat europea des de la perspectiva de la convivència amb els conciutadans d'origen musulmà i d'altres religions. El repte es planteja, vist des de la radicalitat pedagògica dels extrems, entre una societat radicalment laica, de la que França en seria el model a aprofundir, i una altra de multiculturalista, que quasi es dóna per fracassada al Regne Unit. La primera, per la que sembla apostar Kepel, hauria de redefinir el pacte entre un nou Estat laic i el conjunt dels ciutadans sobre la base de una Constitución redactada por consenso; s'entén que el consens hauria d'implicar la comunitat musulmana; portat a l'extrem, el Regne Unit, hauria d'abolir el caràcter oficial de l'Església Anglicana. L'opció multiculturalista, per contra, es veuria abocada a un "Parlament musulmà" autònom (els musulmans s'ho farien entre ells, això de la llei i l'ordre), com ja passava -diu Kepel- a l'imperi Otomà amb les minories jueva o cristiana.

Kepel no s'està de dir que tot plegat ve donat per la urgència de la lluita contra el terrorisme; fins i tot, sembla defensar la via francesa amb el pes d'un argument tan dèbil com és el de la manca d'atemptats, de moment, a França. Val a dir que reconeix explícitament la veritable dimensió del problema en una nova identidad islamista transnacional, que es concreta en la yihad i es transmet al si de les comunitats musulmanes a Europa a través dels mitjans de comunicació, sobretot Internet. Són els joves musulmans europeus no integrats als països d'on són nacionals els que fàcilment poden caure en la xarxa de l'esmentada transnacionalitat yihadista.

Deixant ja de banda la literalitat de l'article, certament molts analistes coincideixen en què són els joves musulmans de segona generació, sota l'inquietant fenòmen de l'aculturització, els possibles guerrers d' Al Qaeda en terra europea d'infidels. En tot cas, aquí rau el problema: Un Islam transnacioal unit fortament pels llaços servits per la modernitat tecnològica; lluny de les picabaralles ancestrals, d'origen tribal, que han caracteritzat -i dividit- el món musulmà del segle XX. I així, ahistòrics, desarrelats, amb un menyspreu absolut per la societat d'acollida, com també per les diverses tradicions dels seus ancestres, els guerrers islàmics nascuts a Europa, salten des del trampolí mític de Mahoma al futur mitificat d'un món uniforme, sota la sharia corànica.

Tampoc queda dit en l'article de Kepel (ja ho dóna ben segur per sabut, i, de fet, complicaria l'esquema de la seva anàlisi) que hi ha una sòlida estructura terrorista transnacional; hi ha líders i armes i camps d'entrenament i Estats amb qui pactar i diners, molts diners. Hi ha estratègia i voluntat de posar-la en pràctica. I, sobretot, hi ha una ideologia religiosa difícilment soluble en un consens democràtic europeu que doni lloc a una identitat europea integradora i integrada. I feliç.