Nova Orleans

L'he vist en tantes pel.lícules... I la música, esplèndida; probablement, l'art més vertader que ha parit el segle XX, sortit de les arrels del dolor -i també d'e l' alegria irreductible- d'una raça alienada fins a la deshumanització. La música negra nordamericana és un dels grans reptes antropològics contemporanis; no sé si s'estudia, si és pensat en tota la seva dimensió. Ho desconec, però em recorda allò de l'amo i l'esclau, i la seducció mútua que dóna lloc a la inversió dialèctica i al reconeixement. L'originalitat i la potència de la seva música dóna carta de ciutadania als negres americans de manera inapel.lable. És absurd el discurs d'un retorn a unes arrels genuïnes resseques ja per sempre; estranya, l'assumpció d'un llunyà Islam africà; és estèril ja el victimisme. Alguna cosa que era ben seva és també ben nostra. Alguna cosa d'imprescindible.

Nova Orleans

Vista la tragèdia i les conseqüències dantesques que arrossega, pot esdevenir el talò d'Aquil.les de la política exterior de l'Administració USA. L'opinió pública pot tendir a l'aillament. Els moros que els mati Déu o sinó perquè els fotia, és una dita que sona molt bèstia i que, per aquí, ja fa temps era ben popular, quan les guerres d'Àfrica.

Nova Orleans

L'Ignatius de La conxorxa dels enzes clapotejant, qui sap si feliç, no pas constrenyit a la incòmoda banyera; un espai per fi adequat a la seva immensitat i a les seves immenses ganes de jugar. Qui sap si ofegats tots els enzes; ofegada, si més no, la conxorxa. De moment. Tota tragèdia té el seu punt dolç.