SUBMONS

Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)

Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.

No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.