En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.