El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.
Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada