De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.