De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.

A Anne Bancroft

El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.

Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...

En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.

Barcelona

Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.

Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.

D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

Personatges de novel.la (de ficció)

Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.

D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.

La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que sí i els que no es veuen d'una hora lluny.

Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.

ZP
De com Mariano Rajoy deu reforçar la convicció que li van birlar injustament la presidència del govern. Brutal, Arcadi Espada (www.arcadi.espasa.com).

Una cosa és no tenir del tot apamades la sintaxi i l'ortografia. En dues tardes, si fa no fa, saps que t'ho expliques. Però hi ha deficiències estructurals que necessàriament deuen implicar un cert desordre mental, desordre que necessàriament es projecta sobre el món. Deficiències estructurals que fan que les idees s'emboliquin amb una fulla de pi, la qual cosa sovint comporta, per esgotament mental, la tendència a reduir la realitat a consigna. És a dir: Aaara l'entenc!

Lucidesa acerada i brutal

Existe una gran tentación de desembarazarse de lo intrínsicamente increíble por medio de racionalizaciones liberales. En cada uno de nosotros acecha un liberal que nos halaga con la voz del sentido común.

Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo.

I també:

En lugar de producir un pacifismo desprovisto de realidad, la percepción de la estructura de las guerras modernas, guiadas y movilizadas por el miedo, podía haber conducido a la comprensión de que la única norma para una guerra necesaria es la lucha contra las condiciones bajo las cuales la gente ya no desea vivir, y nuestra experiencia sobre el infierno atormentador de los campos totalitarios nos ha ilustrado muy bien acerca de la posibilidad de semejantes condiciones. Así, el temoor a los campos de concentración y la resultante percepción sobre la naturaleza de la dominación total pueden servir para invalidar todas las anticuadas diferenciaciones políticas de la derecha a la izquierda y para introducir junto y sobre ellas el sistema de medición más importante para juzgar los acontecimientos de nuestro tiempo, es decir, para determinar si sirven o no sirven a la dominación totalitaria.

Però, caldria posseir una lucidesa acerada i brutal per distingir el sistema de medició més important del nostre temps i, sobretot, per a usar-lo adequadament i allà on correspon. L'optimisme liberal no deixarà, mentrestant, d'afalagar-nos a tort i a dret, a dreta i a esquerra.

El Papa i els fills

La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"

Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.

La ruleta russa

Bé, totes les txapeles i els txapelos batas-hunes i batas-hunos han votat en bloc. Tothom sembla glaçat amb els seus resultats, però no veig que massa gent parli de les seves intencions. A efectes d'anàlisi política, sembla que només comptin el PNB i el PSOE/PSE (la "O" es per anar jugant a la piloteta, així com la "E" serveix més per al fet i amagar). És clar que ETA pot ensenyar només la carta "pau per presos", és una carta prou consistent, però tanta astúcia i tanta dèria electoralista bé que deu incloure certes ganes de fer política, i no només de quedar-se a casa amb la pancarta tipus "Welcome to home" preparada. He de dir -és de juctícia- que em deixa amb un pam de nas la consistència d'aquests 150.000 vots. Com un sol basc i basca.

El PNB es ressenteix de l' abstenció, però no fins al punt d'haver de desistir sense algun cop de puny damunt la taula. I el PSE creix, però es queda curt com per a plantar massa cara en solitari sense que li trenquin; i si no planta cara, li trencaran igualment els seus del PSE, amb"E" d'Espanya. El PP, de moment, no té altra carta que l'oposició, però la té, la conserva; d'aquí que la San Gil, extenuada, tragués forces de flaquesa per abraonar-se damunt ZP la nit electoral.

Deixant de banda la davallada abstencionista, i d'algun grapat de vots radicals cap a Aralar, del PNB, sobta la insistència dels votants. Pràcticament el mateix percentatge constitucionalista, el mateix madrazista, ídem batasunista... Tot plegat, queda resumit fins a l'angúnia en una intervenció televisiva d'un votant anònim entrevistat a peu d'urna:

- ¿Mi voto? ¡Clarísimo! Clarísimo desde que nací.

La ruleta basca

Amb aquella alegria que dóna la més profunda ignorància, m'atreveixo a la juguesca pitonística; només puc basar-me en allò que a mi em sembla que són les reaccions humanes, així en general; tan general que sovint vaig a parar a un carril de via estreta. Però, en fi, m'ho prenc com qui va al casino. Consideracions i apostes, doncs:

1.- L'ambient, al País Basc, sembla molt més distès, la qual cosa també ha de notar-se en el comportament individual que és el que, finalment, compta a l'hora de votar. Res a veure amb la crispació de les darreres eleccions, on Mayor Oreja va fer una aposta titànica de tot o res, aprofitant el crit de basta ya que alguns assassinats -sobretot, el de Miguel Ángel Blanco-, van provocar. Recordem que el PP en va sortir molt beneficiat electoralment i absolutament derrotat políticament; derrota que encara no s'ha paït, ans al contrari, s'ha aprofundit amb la debacle de Rajoy. El PP baixa alguns escons. Deixa de ser la segona força.
2.- L'aposta forta, ara, la fa el PNB amb el famós pla Ibarretxe. Generarà molta abstenció entre bascos que en sa vida només votarien PNB i que deuen admirar tant la dignitat del seu President sol davant del perill al Congrés de Madrid que poden optar per fer-lo passar, directament i sense solució de continuïtat, a la Història. Em mullo més: el PNB perdrà Ajuria Enea; EA es quedarà, si fa no fa, amb els mateixos votants i Madrazo no passarà de padrecita de parròquia esquifida en hores baixes.
3.- El PSE, tot i el cabreig intern de bona part de la militància més frontista, però amb el record ben viu del darrer fracàs electoral, fa una aposta en part zapateril, de castillos en el aire, i alhora amb els peus descalços damunt la terra xopa amb la sang dels seus morts... Un discurs poc articulat que, precisament, pot esdevenir el discurs ad hoc que certs moments delicats reclamen. Ningú no se'ls creu, ningú els votarà amb autèntica fe, ni bona part dels seus ni els altri que els votin, però, per poquet i per sorpresa, seran la primera força. A lo tonto a lo tonto, aconseguiran allò que volia aconseguir Mayor Oreja a lo basta i a lo bèstia.
4.- Batasuna baixa. Al capdavall té un electorat fidelíssim i, per tant, d'alguna manera, tradicionalista, el qual se sentirà massa aliè a aquest cor estrambòtic de senyores vestides de noietes i de noietes vestides de noiets, amb el puny enlaire. A veure, on és la txapela? I, a veure: si fins i tot ETA refreda plantejaments, amb més raó em puc refredar jo, que no he matat mai ni una mosca. Aquests vots no passaran en bloc al PNB, es quedaran majoritàriament en blanc.

Altra cosa és el joc d'aliances postelectoral. Si el PSE pot governar en minoria amb el suport parlamentari d'un PP noquejat i sense arguments després que tot hagi canviat per a que tota Espanya pugui quedar igual, el PSE tirarà pel dret; un pacte de govern bipartit amb el PP és molt més complicat. Caldrà veure, en tot cas, com reacciona -i si sap reaccionar en temps rècord- Imaz; aquest noi és encara una incògnita, però veus autoritzades diuen que és espavilat. En tot cas, li caldria organitzar amb rapidesa i elegància (vesteix-me a poc a poc que tinc pressa) una cerimònia fúnebre, un enterrament històric: el d'Arzallus. Pot demanar assessorament al Vaticà. Després, més lentament i calladament, hauria d'embalsamar un altre cadàver: l'esquerra abertzale. La gestió dels presos bascos, presoners també de les estratègies polítiques, pot ser la medalla d'or que tot líder a l'oposició necessita, per a continuar sent-ho, de líder.

I si non é vero, sempre podré dir allò que els bascos no hi ha qui els entengui.

Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).

Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.

Res no canvia, tot segueix igual. (Del canvi i la permanència. Manual de filosofia. 1ª lliçó)

Fa uns dies escrivia sobre el professor Canals. Arran de la mort del Papa, hi torno a pensar. Evidentment, Canals era un fan de Wojtila. Però, ara, em vull fixar en una opinió recurrent sobre l'Església catòlica. Segons sembla, l'Església hauria de canviar, s'hauria de modernitzar, adaptar-se als nous temps, "entendre -o acceptar- l'Europa postcristiana", en paraules de Terricabras (aquest sí que és gran!) . És una opinió. La paraula opinió em remet a dos acudits de cine; un el deixa anar, en castellà, Harry el sucio: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno"; l'altre, George Sanders (ara sí, aquest sí que ho era, de gran) a una Marylin Monroe adolescent, que interpreta per primera vegada el paper de rossa tonta (una llança per les dones rosses i guapes i intel.ligentíssimes que he conegut. Existeixen); Sanders, doncs, contesta a Marylin, també en castellà i amb tot l'elegant cinisme de què era capaç: "Bueno... Es una opinión. Un poco imbècil, pero una opinión".

A Canals l'entusiasmava un acudit d'una vinyeta fixa de la magnífica revista La codorniz (també en castellà); el personatge de la vinyeta es deia Don Venerando. Don Venerando es troba un conegut pel carrer i es produeix el diàleg següent:

- Caramba, Don Venerando, le encuentro algo cambiado.
- Es que yo no soy Don Venerando.
- ¡Claro! Ha cambiado usted tanto que ni siquiera es Don Venerando.

Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.

- Negrín, ¿dónde está Nin?

- En Salamanca o en Berlín.

El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:

L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.

François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.

Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:

Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.

Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:

La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)

Música

Escolto la Novena de Beethoven; Furtwängler dirigeix l'Orquestra Philharmonia, al Festival de Lucerna, el 22 d'agost de 1954. Dos mesos després, Furwängler es mor. Beethoven sempre havia estat la seva obsessió, i la Novena l'havia dirigida a bastament; per a Hitler, des de 1938, any rera any, el dia 20 d'abril, dia de l'aniversari del Führer.

No podia abandonar a Alemania en su miseria más honda. Marcharme en aquel momento habría sido una huida vergonzosa. Piensen de ello lo que quieran en el extranjero, pero yo soy alemán. No lamento haberlo hecho por el pueblo alemán.

Paraules d'aquest músic esplèndit durant el procés de desnazificació al qual es va haver de sotmetre. També s'ha de dir que va ajudar molts músics jueus a salvar la pell; n'hi ha documentats 80 casos.

La versió de la Novena que acabo d'escoltar és impressionant. Original. Al llibret qua acompanya el CD -i d'on trec la informació- parlen de testament. Bé, ja he dit que es va morir al cap de dos mesos, diuen que amb plena consciència que s'estava morint i que ja li tocava. La versió que sempre he escoltat fins avui és la de Karajan, que també es va quedar a Alemanya i que se sàpiga no va ajudar ningú, potser perquè ja en tenia prou ajudant-se a si mateix a fer carrera. Fa temps vaig escoltar, també, la integral de simfonies beethovianes -les recordo elegants, quasi dolces- de Giulini. No es pot pas dir que sigui una entesa en la matèria, doncs. Sí que puc dir, però, que la versió de Furtwängler contrasta amb la brillantor, l'esplendor i l'embranzida brutal de Karajan. Goso dir més: m'ha deixat aclaparada; és reflexiva i, sobretot, elegíaca. Cap al final, quan no li queda altre remei que atacar l' allegro energico, Furtwängler ho fa a tota velocitat i la famosíssima música sona quasi sincopada; sona en tot el seu poder anorreador. Altres versions del mateix director -diuen al llibret, tot remarcant-ne la de 1942- són interpretades de manera ben diferent. Goso pensar que van ser interpretades en plena victòria. Durant el concert de Lucerna, Furtwängler es va sentir "como con un pie en el otro mundo", segons va confessar a la seva dona. És la Novena de la melangia i de l'adéu. La Novena d'Europa.

Curiós

El post "Cuanto..." l'acabo d'escriure ara (dia 21), abans de donar l'esmorzar a la família, que avui es lleven tard. Com si es tractés d'una intel.ligència virtual, surt com a continuació que és del que vaig escriure ahir abans que algun membre de la família m'arrossegués literalment fora de casa per anar a comprar còmics al mercat de Sant Antoni.

Pings

Ni a Catapings ni a Bitàcoles. Faig el mateix ritual de sempre amb l'url i no em deixen entrar. Què més hi puc fer?

Cuanto peor, mejor

Des d'una perspectiva independentista, l'argument del comentari al post anterior sembla bastant encertat: com més tontaines siguin els de Madrit, més possibilitats de colar (gooool. És fàcil visualitzar la jugada per mitjà d'un porter amb talante) la independència. A río revuelto ganancia de pescadores. I si l'Estat se'n va a la merda, llavors, per molt tontaines que siguem també nosaltres, els independentistes, serà com bufar i fer ampolles.

Doncs, no. Detallo:

- No vull ni pensar en què l'estat (l'únic que hi ha) trontolli. Prou que ho fa sense que jo ho pensi.

- Em costa d'imaginar un estat català amb bons fonaments i sense esvorancs. Es necessitaria molt camp per córrer, és a dir algun segle de consolidació, sense massa travetes dels equips rivals; o, millor, sense cap equip rival.

- El famós dret a l'autodeterminació -manera ràpida i cínica de liquidar els costos d'un colonialisme esgotat- ha sembrat d'estats titella l'àrea -fem-ho ràpid- sud del planeta. ¿Que nosaltres som del nord? Comencem tots a autodeterminar-nos i a veure què en queda del nord en pocs anys. De fet, del nord, fins i tot sense sotragades pròpies, caldrà veure què en queda en pocs anys.

Però, n'hi ha molts que estranyament pensen en una Catalunya elevada uns quants quilòmetres sobre el nivell europeu. Sòlidament construïda enlaire. Ni GISA, escolti.

. . .

Li he dit "tontorrón" a ZP per l' afoto de París. Què hi feia al costat de Putin? Retratar-se. Vine, vine, que sortiràs a la foto. Una jugada de pati d'escola: com més serem a ser penalitzats, més difuminada la penalització. Igual que l'Aznar. L'Aznar desvariejava amb una guerra que havia de fotre un dictador sanguinari i ZP desvarieja amb una pau que ha de fotre (a la llarga, que el xampany s'esbrava ràpid) un altre dictador sanguinari. L'energia d'un provenia del petroli, i la de l'altre diuen que del gas. Tot plegat, allò que els psiquiatres descriuen com a folie à deux; si tu al.lucines, jo més.

Per cert, queda garantit sense cap dubte que el president de l'estat nostrat disposaria sempre d'energies alternatives.

ZP

Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.

Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:

Tontorrón.

Alguna vegada, a parer meu, l'encerten

Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.

Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.

Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?

El tomista militant (I)

Li pregunto de passada a una companya de facultat, i encara amiga: Quina mena d'animal seria en Canals? Ho entén a la primera (la més gran avantatge de les llargues amistats) i respon en qüestió de segons (admiro, un cop més, la plasticitat amb la que sap captar el món):
- Uaau, uaauu, auu! Un Bulldog. Uaauuuggrrr...


Uns quants estudiants (menys de deu) seiem rera la taula en semicercle del seminari de metafísica; es nota l'expectació per conèixer en Canals, tota una llegenda universitària. L'home del sac. Anys enrera, al pic més alt de la contestació universitària, havia estat agredit físicament; llavors, quan s'emulaven primaveres parisenques a escala menor, barcelonina (els herois de nord enllà, lliures i feliços, havien llençat, físicament també, el respectiu professor metafísic al cubell d'escombraries). En Canals -es deia- no defugia la lluita, ans al contrari. D'un cop de puny -es deia- va esmicolar un vidre per tal d'arrencar del taulell d'anuncis alguna mala herba propagandística; el van portar a urgències davant el perill que la sang vessada arribés al martiri. Algun estudiant burleta s'havia atrevit -es deia- a enquestar-lo sobre la seva concepció de l'ensenyament universitari. Va contestar -es deia-:
- Miri, li posaré fàcil: selectiu, jerarquitzat i car.
Tanmateix, corren ara temps més tranquils, de transició ja a mig transitar. Per a en Canals són anys de solitud, melangiosos; quasi no té alumnes i es fa el silenci al seu voltant. Entra a l'aula del seminari encorbat, com qui té mal d'esquena; el cap li pesa i se li decanta. S'asseu davant nostre, a tocar. Entomem la seva pell blanquíssima, vampírica; els ulls blaus i durs, i un estrany somriure. Ens menysprea, no n'espera res de bó, de nosaltres. Envellit i tristoi, deu ser a un pas de caure en la temptació de la dialèctica diabòlica: som i no som la seva antítesi; ho seríem si ell es deixés sintetitzar. En tot cas, -no hi ha dubte- som la seva creu. Comença a parlar en to baix i resignat, monologa, s'hi esforça; de mica en mica, però, li va aflorant de dins seu, de la seva pròpia substància, la ràbia. Perillosament a prop, entomem l'espectacle. L'esquena se li va redreçant, la pell lletosa es va tacant de sang, coll amunt, ací i allà, esquitxades de sang pròpia, dins la seva pròpia substància; són els ulls els que ara volen esmicolar els vidres de les ulleres. Ens mira, sense deixar de parlar, cada cop més alt. Avaluem la sortida d'emergència. Brutal, arriba la descàrrega. Uuaau, uaaauuu, UAU! Bon cop de puny damunt la taula, s'ha fet mal, cap a urgències... sí... no... No. No cal. Grrrrr... Es desinfla fins a tornar en si. Plenament substancial. Repeteix, ja amb veu imperceptible, les paraules que en l'apogeu ha estampat contra la taula:

-Jo, senyors, TOMISTA! TOMISTaTOMIStaTOMistatomistatomistatmis...FINS A LA MEDUL.LA.

La seva medul.la tomista es redreça de cop; tot ell s'infla de nou. Com si el manxessin.

De professors i altres animals


Des dels temps llunyans (o no) de la transició. 1977:

La opción izquierdista de la modernidad anticristiana (...)

El discípulo es más que el maestro, a no ser que éste halague los oídos con fábulas que estimulen la ruptura con todo lo "dogmático", es decir, con lo que puede ser enseñado. El implacable y ciego dogmatismo del error se reviste de criticismo y libertad de pensamiento (...) De aquí que nada hay que pueda ser enseñado. Se adula a quienes andan ahora, al decirles que "se hace camino al andar", y con ello se destruyen los resultados de todo lo antes andado, al decir también que "no hay camino".

El hijo es más estimable que el padre, porque el joven es más consciente que el adulto. Sería, si acaso, sólo despreciable el niño, en cuanto se entrega con simple ingenuidad a sus progenitores. Toda multitud tiene que encontrar en sí misma, sin principios superiores ni originantes, sus constitutivos y sus nexos. La nada es más que el ser, de aquí la "lealtad al futuro", que puede disfrazar de creatividad la traición, e incluso hacer permanentemente necesario el traidor, al no ser nunca pasada la traición, revestida de revolución permanente y de incesante moviento.

Tales deformaciones se difunden intensamente en la juventud universitaria. Estudiantes que llevan pocas semanas en las aulas, son invitados a la protesta contra estructuras académicas y planes de estudios, porque éstos fueron elaborados "a sus espaldas". Es la perspectiva en la que los hijos pueden recriminar a sus padres, porque no tuvieron en cuenta su criterio al tiempo de contraer matrimonio y engendrarlos.

La utilización de la dialéctica como "álgebra de la revolución" se expresa en la mitificación de las negaciones y en el dinamismo superador de las contraposiciones: el "no-numerario" es así un mito dialéctico, que empuja hacia la síntesis: el "no-numerario-numerario": Mientras la estabilidad "napoleónica" del numerario es inmovilismo y anquilosamiento, la síntesis, por el traspaso de la tesis en lo negativo, asegura la permanencia del devenir revolucionario(...)

Esta extraña, pero muy generalizada, mentalidad "dialéctica", que pretende la superación de lo contradictorio, comienza por desintegrar la realidad y oponer entre sí también sus elementos complementarios o correlativos, para exigir después que sean sintetizados como contrarios. De aquí la desconcertante insistencia con que se propugnan "conciliaciones" entre principios totalmente inseparables: hay quien entiende que el "orden" tiene que conciliarse con la "libertad política", o que se ha de hacer compatible la libertad del individuo y de la familia con la justicia en la vida social. Es obvio que en estos casos se ha perdido todo sentido y orientación sobre la vida humana y sus dimensiones. Acostumbrados a la necesidad de superar las contradicciones imaginadas, la "conciliación" se extiende después a la verdad y al error y a la luz y a las tinieblas.

El títol del llibre en qüestió ja és impagable: Política española: Pasado y futuro. También en política, la verdad es la realidad de las cosas.

L'autor es Francisco Canals Vidal. Catedrátic de metafísica, tomista fins a la medul.la. En una página propera en parlaré. Calia, abans, que em carregués les piles.

Déu n'hi do

Si hay algún fenómeno que ha alimentado el desarme de nuestras sociedades modernas ante sus enemigos es la incomprensión radical y, por tanto, el desprecio y la hostilidad hacia el pensamiento religioso. Lo que no tiene nada que ver con creer o no. Es el respeto al concepto individual de la trascendencia donde radica la más profunda tolerancia, la firmeza y la dignidad, bases de una sociedad no dedicada a la experimentación social, sino a fomentar la vocación del ser humano a ser feliz. (Hermann Tertsch, avui a El país)

Va fort Tertsch. Per criticar els artistes dels Goya en general, es va guanyar uns quants insults personals de Fernando Trueba. A veure, ara. Evidentment, si el cito és perquè em sembla que té raó.

DEL JO AL NOSALTRES, DE LA PERSONA AL POBLE, DE LA IDENTITAT PRIVADA A LA IDENTITAT COL.LECTIVA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI.

DE LA TRIBU BORORO A LA TRIBU CATALANA...

Los indios de la tribu bororo, unos seres primitivos que viven a orillas del río Vermelho, en plena selva amazónica, creen que no existe ninguna identidad privada. Para los bororo, la mente es una cavidad abierta, como una cueva o un túnel, por ejemplo, en la que habita el poblado entero y en donde crece la vegetación. En 1969, José M.R. Delgado, el eminente fisiólogo cerebral español, determinó que los bororo tenían razón. Durante cerca de tres milenios, los filósofos occidentales habían creído que el yo era algo único, algo que, por así decirlo, se encontraba encerrado en el cráneo de cada persona. Ese yo interior era algo que se relacionaba con el mundo exterior, y que aprendía de él, a veces con escaso provecho. No obstante, se presumía que el núcleo mismo del yo de cada individuo era irreductible, inviolable. Grave error, dijo Delgado. "Cada persona es una combinación transitoria de materiales que se toman prestados del ambiente." La palabra más importante era transitoria, y Delgado no hablaba de años, sino de horas. En efecto, Delgado se refirió a ciertos experimentos en los cuales unos estudiantes completamente cuerdos a los que les pidió que se tendieran en las camas de habitaciones bien iluminadas pero aisladas sonoramente, y con el sentido del tacto amortiguado por medio de guantes, y con unas gafas translúcidas para impedirles la visión de cosas concretas, comenzaron, al cabo de unas horas, a tener alucinaciones. Es decir que, aislados del poblado y de la selva que normalmente ocupan la cavidad, se quedaban sin mente.

Pero Delgado no se refirió a ningún experimento que hubiese investigado lo que ocurre en la situación diametralmente opuesta. No habló de lo que ocurre cuando el yo -o lo que entendemos por el yo- no es una simple cavidad abierta al mundo exterior, sino que se ha convertido de repente en un parque de atracciones en donde todos, todo el mundo, tout le monde, entran campando por las buenas, gritando y brincando, tensos los nervios, listos los músculos a por todas, desde risas hasta lágrimas, gemidos, vertiginosas emociones, jadeos, horrores, a por todo, mejor cuanto más sangriento y espeluznante sea. Es decir que no nos dijo nada acerca de la mente de una persona que se encuentra en el punto focal de un escándalo en el último cuarto del siglo XX. (Tom Wolfe. La hoguera de las vanidades).

...I ALESHORES NO EN QUEDÀ CAP. De Wolfe a Agatha Christie.

Serra d'or (de 3% quirats, o més)

A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):

Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.

My dear... My God

Quan la Dama assassina, la puta cruel, et noqueja a traïció i amb la fúria de l' animalitat més pura: un cop sec, escruixidor, directe a la cara; quan la teva força vital, la teva ànima, es retira, vençuda, davant del contundent desplomar-se del cos; quan tot això passa a la pantalla, per uns segons, baby, jo torno en si, marejada, i miro la penombra de la sala i la petita obertura de llum que emmarca la porta. És llavors quan reconec el que ja havia intuït, que sóc davant d'una obra mestra, davant la qual podria fugir pitant encara. Amb tota la covardia de la que sóc capaç, que és molta, respiro fondo, baby, i entomo la teva història fins al final. My dear... My God.

Serà després, quan ja sigui fora, quan camini prop del mar, en una tarda freda i ventosa, quan tremoli de fred i apressi el pas, amb el coll de l'abric pujat i les mans arrecerades en les butxaques, tota jo arrecerada en la quotidianitat, que, a vegades, juga a fer-se inhòspita... Serà llavors quan m'abraoni damunt les comparacions, les analisis i, fins i tot, les ironies sobre la pel.lícula que acabo de deixar enrera. Si vaig acompanyada, molt millor; compartirem emocions i comentaris més o menys encertats, i deixarem enrera junts tot el que ningú, mai, podrà compartir; allò que, d'una manera o altra, t'ensenya sempre tota obra d'art: allò que mai es pot compartir.

No es pot compartir la responsabilitat de la mort. Ni amb Déu es pot compartir la responsabilitat de matar. Només en tertúlies de cafè descafeïnat, només en pel.lícules infantiloides i en discursets benintecionats de progressia barcelonina -of course. Auguro que barceloní passarà a ser una categoria universal, com ara esquirol o guerrillero-; només en la dolça i perillosíssima superficialitat, només en la beneiteria a disposoició de la bondat, com també, vés, de la maldat; sempre a disposició, la beneiteria, de qui passi per allí (una família amb advocat i una llei favorable sota el braç, per exemple). Només..., només amb aquest tarannà es pot arribar a creure que és cosa -la mort- de consens.

Per si de cas: Endavant amb la llei eutanàsica. Volen que visquem feliços i que morim feliços, i no seré jo qui m'hi oposi. Prometo no servir-me'n (desitjo creure-m'ho) per a treure'm les puces de sobre.

La rialla

A can Carrascla en parlen i una carta de Mèxic esmenta Cantinflas. I em trobo al cinema Borràs, a la plaça Universitat. Hem agafat l'autobús -el 45- que ens baixa a Barcelona. La meva mare, el meu avi, probablement la tieta, i jo, a qui encara arrosseguen amunt i avall perquè sóc la petita. De tant en tant, com ara, tenen a bé anar al cinema, a Barcelona. Cinema d'estrena. Cantinflas. Les lloques de la meva mare i la seva germana s'assemblen també en les rialles, sorolloses i impúdiques; un riure transparent i arriscat, com salts d'aigua. L'avi riu per a si mateix, em sembla; a l'avi, sobretot, li riuen els ulls; quan me'l trobo a l'hort, assegut al piló, després de la feinada diària amb càvecs i rasclets, li riuen els ulls; als llavis, hi dansen, silencioses, unes fulles de menta fresca... ¿qui enveja luxes orientals a aquesta hora de la tarda?. Dins la fosca de la sala de cine l'olor de menta s'enrareix: artificis de menta i també eucaliptus, mil.limètriques rajoletes de caramels que es perden entre els dits; cal ser destre i pacient com el meu avi per desembolicar el paper i polir el caramel de tot rastre de bocí enganxat. A mi, el paper em persistirà, atrapat entre les dents; partícules esfèriques, àspres i toves, m' assequen massa aviat la saliva dolça. Però aprenc a riure. Confesso que he rigut.

Professors i altres animals

Va entrar, molt alt i molt prim, amb les espatlles caigudes que iniciaven, sense concloure'l, un replegament sobre si mateix, l'esfondrament d'un cos. En començar l'escalada a la tarima, aixecava la sospita d'un fils invisibles que, ara una cama ara l'altra, un braç i l'altre, el conduïen amunt, amunt fins a abandonar-lo, desmanyotat i dividit, meitat a la cadira, meitat a la taula. La filosofía como expresión..., va alçar la testa, picona i afilada com una àliga, i va mirar, amb parsimònia..., com qui diu, va passejar la mirada..., com qui diu, va emprendre el vol amb la mirada, per damunt d'un cap i d'un altre, capriciós i majestàtic. Com una àliga. L'audiència, silenciosa i expectant, omplia l'aula de la planta baixa de gom a gom; respectuosa audiència, que acollia el retorn de l'heroic professor, expedientat i exiliat per Franco; biprofessor, ara, de les nostres facultats de filosofia i de filologia, traductor, esteta, catòlic i comunista, filòsof i poeta... Aah, un savi. I un heroi! L'home que tornava del fred del sistema capitalista més salvatge, i tornava viu. Supervivent dels campus de concentració ianquis.

El curs anterior un professor de lògica m'havia dit: t'agradarà, en Valverde; a tu, que tires cap a la literatura. Davant d'aital insult, no em va quedar més remei que practicar amb les taules de la llei fins a encertar la veritat. Certament, tampoc era tan greu, però era tan insípid que em vaig jurar que mai més. I ho he complert. Quant a la literatura valverdiana, em van agradar les mans. Ell ho sabia, això de les seves mans. Un escultor les havia immortalizades. Les desplegava, com cries d'àliga bellugadisses, enjogassades; o bé les plegava una sobre l'altra, fins que, tam-tam damunt la taula, emprenien de nou el vol. Un truc de màgia, les seves mans. La dreta tenia un repertori per a ella sola; amb el colze damunt la taula, la mà dreta sabia trobar, amb precisió i perfecta simetria, la seva galta, i des de la barbeta arrossegar-ne la pell, tibant amb força, cap d'alt; lifting asimètric, ull borni, orella escapçada. Un vano a mig obrir oblidat sobre la galta. Un gest selecte i displicent.

La filosofia como expresión. El barroco (silenci respectuós). El barroco... Cójase la pata de un chiffonnier estilo tal, los primeros compases de una sonata de, los versos del poema cual ... Suena un run-run (la mà dreta rebregada, ara, tota sencera sobre l'orella. Pausa. Silenci supulcral)... Y ZAS! (esglai). EL BARROCO (silenci demencial).

A final de curs, li vaig presentar un treballet que em recordava massa els de l'institut, i em va clavar un sobresaliente, me'l va clavar, encara puc notar-lo. Brillante, pero -¡ojo!- un poco desordenado, hi deia, amb lletra nerviosa, com el vol d'una mosca. Un amic meu heideggerià, va recollir un suspens, fins que, a temps, es va saber que havia tret matrícula amb tota la resta de catedràtics, des de la planta baixa fins al quart pis. En un parell de dies, ho va recuperar (era espavilat) i es va recuperar: excel.lent, també. Vam celebrar-ho, tal com s'escau, a un bon restaurant.

De la dificultat de dir adéu als morts

Llegeixo en alguns blogs i en alguns comentaris la queixa sobre la majoria de necrològiques sobre un poeta que no conec. Deixant de banda la poca professionalitat i, doncs, decència dels passavolants d'esqueles, no hi ha cosa més difícil de tractar que la mort dels morts. Les paraules sembla que s'apressin a taponar un buit, paletades de paraules per omplir el sot. No és la mort (aquesta llegenda per espantar criatures) qui ens fa la guitza; són els morts, que la confirmen i s'atreveixen a realitzar-la, impúdics. Els odiaríem, si poguéssim. Un odi estúpid i estèril.

Només aquells qui voldrien encara mirar-lo, deturar-s'hi encara, amb paciència, i mirar-lo, i no marxar corrents a escopir algun elogi sobre la seva tomba, trobarien paraules prou encertades per a callar.

I això d'Europa?

El meu home tenia claríssima l'abstenció. Però un guàrdia urbano li va portar la notícia a casa un vespre d'aquests, abans de sopar. A presidir la mesa del "casal d'avis", a les vuit del matí del diumenge. Potser voti, va dient, per anar passant l'estona. Això, per anar omplint el temps.

La família ja li hem promès unes quantes visites, amb carmanyola inclosa al migdia. No, no cal, va dient. El més petit de la casa ho troba absolutament imprescindible, amb carmanyola inclosa.
Ja em podien haver tocat unes eleccions serioses, va dient. Una mica d'emoció, de suspens, diu. Una mica de dignitat.

Jo encara no sé què fer. No és pas que la cosa em torturi. És curiós, però mai em sento tan tristament prescindible com davant d'una urna. Da igual, diu a vegades el meu fill... Tant li faaa! Això, tant li fa. Un referèndum, ja emprenya per si sol, en si mateix. Un referèndum d'alta volada (Eeeuuropa!) és una tocada de nassos. Sí o no. Miri, sap què? Vostè mateix. Faci, faci. Aquesta mania de què els ciutadans tinguem una opinió formada. Quan allò de l'Otan, ho vaig tenir claríssim; era tan descaradament horrible: la convocatòria, la demagògia temerària de la convocatòria; la campanya, la demagògia de la campanya; la histèria general, quan feia dos dies que la gran majoria dels ciudadans ni n'havia sentit a parlar, de l'Otan. I el Felipe reservant-se la darrera nit, a la tele, yo esto lo arreglo en media hora. Más te vale. Evidentment, em vaig abstenir. Escolti, no em passi el mort, que això és cosa seva i evidentment només pot ser que SÍ. Com ara.

De novel.les i altres històries

Em truca una amiga meva i em dóna l'alegria de coincidir amb mi pel que fa a una novel.la, que s'havia negat despectivament a llegir fins ara, tot i la meva llarga insistència i la del seu marit, que és -el pobre- professor de literatura catalana. Ella ens despatxava sempre de la mateixa manera: No suporto la Rodoreda; es referia a La plaça del Diamant. Ara, s'ha dignat a llegir Mirall trencat, com jo ho vaig fer ja fa anys davant la insistència, amb regal del llibre inclòs, d'unes companyes. Coincidim en tot: és una novel.la esplèndida; les el.lipsis temporals estan tan ben resoltes que aporten bellesa i profunditat a la història; hi ha un capítol sobre els nens difícilment superable, on s'endinsa en uns mons onírics, terribles i fascinants; és una novel.la de terror, amb un final d'alè gòtic; és una novel.la d'una fredor espantosa, on es fa impossible de simpatitzar amb cap dels personatges; aquesta dona, la Rodoreda, envoltada de perfums - o de noms de perfums- de flors i floretes, devia tenir el cor de pedra; els castellans no tenen cap novel.la escrita per una dona al segle XX que li arribi a la sola de la sabata (ves, quina satisfacció, i punt final).

Ens agrada coincidir; a tothom, em refereixo; reconforta. Tot cap barrina, més o menys soterradament, en l'espant del solipsisme. Aquests punts de coincidència formen uns engrescadors punts suspensius: Deixe-m'ho en què hi ha algú..., si és que hi ha algú que m'entén. La veritat com a consens. Fa poc he trobat una cita de Luter que parla de l'home solitari, el qual "sempre dedueix una cosa de l'altra i pensa en tot fins arribar a allò pitjor"; la veritat com a coherència. Diu, també, Luter, entre la comèdia i la tragèdia: "Ha d'existir algun Déu perquè l'home necessita algú en qui confiar". Jo m'apunto a les coincidències quotidianes, d'estar per casa, que em fan creure que hi ha algú -poquets, tampoc vull cap gran quorum- més a prop a qui confiar la meva solitud, algú que no em deixarà "pensar en tot" (importantíssim això), que em distreurà, que m'atabalarà, que interromprà la implacable cadena sil.logística i no em deixarà concloure encara. Encara no, tu, no fotis...

Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.

Que consti, quina Consti!



Llegeixo en el blog d'Espada unes paraules del President del Consell d'Estat sobre la reclamació de "comunitat nacional" per a la nostra pobra, rebregada, etcètera, pàtria. Es veu que Rubio Llorente intenta precisar:

"Comunidades culturales, no jurídicas ni políticas ni territoriales". (No???)
"Comunidades nacionales culturales" (Aaah... I tant!)

El famós canvi constitucional podria consistir en incloure, exactament així, això (em falla el llenguatge, sí). Seria tan divertit com la Constitució de la II República (també va costar sangre, sudor y lágrimas de consens, i unes riallades sonores allende nuestras fronteras) que, finalment, deia:


"España es una República de trabajadores de todas clases"


Recordo una anècdota que em sembla que explica Pla en el magnífic dietari sobre el Madrid que advé republicà. Lerroux anava com a representant del govern a la Societat de Nacions i va arribar tard. Briand el va rebre amb el següent comentari:


"Voilà le travailleur"


No em puc ni imaginar què diria -o dirà- el graciós de torn, però cal jugar amb la cosa d'arribar tard com a constant històrica. I és que nomenar i denominar és sempre una feinada, tu. Fins i tot fer bons acudits és una feinada, darrerament.

Tot escoltant...

Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.

Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya

La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.

El amor que ya ha pasado
No se puede recordar

El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.

Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,

Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.

Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás

T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.

Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad

T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.

Com menys serem més plorarem


I l'Església Catòlica tocant els collons sense preservatiu. Quin món.

Darrerament només se m'activa la pulsió d'escriure en connexió a l'actualitat. Miraré de frenar-ho en sec per tal de no perdre les formes i el contingut.

Dels bascos, no en parlo. Que no, que no en parlo.

Com més serem més riurem

Antecedent: Los bolcheviques venían minando sistemáticamente la institución de la familia desde 1917. Se estimulaba el divorcio (para obtenerlo bastaba con notificarlo al cónyuge en una postal); se despenalizaba el incesto, la bigamia, el adulterio y el aborto. (Martin Amis, Koba, el Temible)

Consegüent?: Les entitats islàmiques donen suport al matrimoni gai, però reclamen regular també la poligamia.

El portaveu de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques, Mansur Escudero, ha reclamat a l'executiu del PSOE que reguli també l' "opció matrimonial" de la poligamia, una qüestió que, segons ell, ja va ser abordada entre el Ministeri de Justícia i les comuniats islàmiques l'any 1992.
Aleshores, segons Escudero, el ministre de Justícia del govern socialista, Tomás de la Cuadra Salcedo, va respondre que la poligamia seria regulada "quan hi hagués un clam social i situacions de fet, i quan la societat estigués preparada per assumir-ho" (Pàgina d'Internet "Telenotícies.com", d'avui mateix)

La suposada resposta del ministre de Justícia és versemblant, l'hem sentit prou vegades. I és una joia de resposta. Em pregunto: Una societat desconcertada, ¿quan trigarà a assumir-ho, tot plegat? Les situacions de fet, ja es donen; del clam social, se n'encarrega el Sr. Escudero, amb la diligència que el deu caracteritzar. Algun despistat, pregunta: ¿Què diu que hem d'assumir, ara? Una altra opció. Ah.

A "El país"

Abans d'ahir, un article de Hermann Tertsch em va fer posar la pell de gallina i em va fer barrinar. Parlava d'un llibre recent (em sembla que encara no traduït a casa nostra; espero que Adan Kovacsics, excel.lent traductor i bon coneixedor de tota aquesta generació literària, s'hi posi aviat) de l'escriptor hongarès Peter Esterhazy. Diu Tertsch:

Esterhazy acababa de terminar Armonía celestial, la història de su gran família de la aristocràcia austrohungara -mecenas de Haydn, favoritos de emperadores, íntegros, valientes y generosos- Pero Esterhazy no presumía de familia ni títulos sino de su padre, de Matyas Esterhazy, noble represaliado bajo los comunistas que aguantó hasta su muerte todas las vejaciones y que, también después del sueño libertador de 1956, sacó adelante a su familia con cuatro hijos. Había concluido Armonía celestial , cuando se le ocurrió consultar, por curiosidad o vanidad, los archivos de la antigua policía política (AVO) en busca de su ficha. Horrorizado comprobó que con su ficha sin interés le entregaban cuatro gruesas carpetas que eran el producto de más de dos décadas de labor como confidente y delator de su amado padre. Versión corregida es -asumida como "corrección de Armonía celestial"- un libro sobrecogedor de un virtuosismo narrativo difícil de superar. Es un corazón partido por el dolor y la ira que demanda explicaciones al padre otrora adorado.

Evdentment, he recordat la pel.lícula de Costa-Gavras, La caixa de música; fa poc l'he tornat a veure a la tele; em sembla una pel.lícula de terror. També he pensat en la novel.la, La piel del lobo, de l'austríac Hans Lebert, la qual comença amb la següent cita:

Pero de mi padre/fui separado;/y cuanto más lo buscaba,/más perdía yo su huella./Sólo la piel de un lobo/encontré en el bosque;/vacía/estaba ante mí:/al padre/no lo encontré.

Richard Wagner, Walküre

"Què en sabem, de veritat, dels nostres pares?", li pregunta una amiga a la filla confiada, y segura de la innocència del pare; una Jessica Lange, per cert, immensa com a actriu, a la pel.lícula esmentada. No era un temps amable, certament. Ben segur que no n'hi ha hagut, de temps amables; Però el que esgarrifa és que, potser, ens referim a un temps corrosiu.

Per acabar aquest post de cites poc amables, unes paraules finals del pròleg d'Hanna Arendt a Los orígenes del totalitarismo:

El antisemitismo (no simplemente el odio a los judíos), el imperialismo (no simplemente la conquista) y el totalitarismo (no simplemente la dictadura), uno tras otro, uno más brutalmente que otro, han demostrado que la dignidad humana precisa de una nueva salvaguarda que sólo puede ser hallada en un nuevo principio político... Ya no podemos permitirnos recoger del pasado lo que era bueno y denominarlo sencillamente nuestra herencia, despreciar lo malo y considerarlo simplemente como un peso muerto que el tiempo por sí mismo enterrará en el olvido. La corriente subterránea de la Historia occidental ha llegado finalmente a la superficie y ha usurpado la dignidad de nuestra tradición.

Continuem a La Vanguardia

A La Vanguardia d'avui diumenge:

- El Dr. Corbella i la Maria de la Pau Janer s'han casat. Es veu que l'idil.li va ser patrocinat per TV3, no sé exactament en quina marató. Diria que és un matrimoni obvi. De racionalitat plana a pensament màgic pla, el camí és planer i fa drecera.

- Insulsa i pesada, la llarga entrevista de Jordi Barbeta a Jordi Pujol (també fa drecera). Quan arribo a les següents declaracions, però, m'hi assec:

Los problemas de nuestra educación son más de fondo. Hemos trabajado con instrumentos legales y con un enfoque intelectual defectuoso. Por una parte ya es hora de decir que la Logse debe ser reformada. Y por otra parte que los enfoques que diluyen la jerarquía en la escuela, que prescinden de los directores, que rechazan que los alumnos sean sometidos al examen de los conocimientos, que no subrayan la importancia del esfuerzo colectivo e individual... resultan negativos.

"L' hora del pati (segmento de ocio, a algun esborrany logsià) ha acabat", va sentenciar de Gaulle després dels fets de maig del 68. Pujol continua:

...en realidad tenemos la enseñanza que buena parte del mundo político, de los profesionales de la enseñanza y la ideología dominante han querido tener: una escuela más equitativa que eficiente.

Per a un enfocament intel.lectual de les esmentades paraules pujolianes, val la pena de situar-nos en el context d'una resposta a una altra qüestió:

Siempre he dicho que nosotros más que un programa político teníamos (no faig trampa, el passat hi és) un proyecto de país.

L'ensenyament que tenim és responsabilitat, doncs, d'aquells qui han tingut un programa polític i un territori on aplicar-lo. Durant els més de vint anys passats, prou feina ha tingut Pujol a anar projectant país. No diu si ja ha trobat algun arquitecte, o millor, algun demiürg que s'hi atreveixi. Estic tan emprenyada que deixo pas a un clàssic: I al botxí que s'hi atreveixi, se li osqui la destral.

A La Vanguardia

-Salvador Cardús, a La Vanguardia d'avui mateix. Final de l'escrit "Ibarretxe: tenacidad y premio" (òbviament, la negreta és meva. Ah, una altra obvietat: Salvador Cardús és català):

Y lo mejor de todo: no pasará nada grave ni en Euskadi ni en España, sino todo lo contrario (serà, doncs, lleu, allò que passarà; ¿per què hauria de passar res, doncs?). Los que intentan asustar lo hacen sólo para que nada cambie (quines ganes de fer el papus!) , no porque exista algún peligro (de què en passi alguna de greu; és a dir, que alguna cosa d'important canvïi) .

-També a La Vanguardia - i suposo que a tots els diaris-, Ibarretxe (és basc) pregunta: "¿esto como le solucionamos? ¿a tortas? (Val a dir que Ibarretxe no pot recórrer a cap fòrmula elegant, com ara: l'article x de la Constitució, que preveu la suspensió de l'Estat espanyol).

(continuarà)

Tot seguint l'estel historicista de part de la blogosfera

Alexander Orlov huyó a Estados Unidos. Lo habían destinado a España, donde controló a Kim Philby y supervisó el envío del oro español a Moscú (de donde nunca volvió) y se salvó gracias a una carta que envió directamente a Stain en la que le decía que si él o su familia sufrían algún daño, una carta depositada en cierto banco de Suiza pondría al descubierto detalles muy comprometedores relacionados con la intervención de Rusia en la guerra civil española. Vivió tranquilamente en Estados Unidos hasta la muerte de Stalin. (Miranda Carter,

Anthony Blunt. El espía de Cambridge. Tusquets Ed.)

Biografia molt recomanable, tot i que Blunt és un personatge que, d'entrada, em va provocar angúnia i, després, un avorriment mortal. Mireu-li els ulls, a la fotografia que hi ha a la portada del llibre esmentat; de recent publicació, és a totes les llibreries. "Ojos fríos y apagados como el cristal", va dir George Steiner.

Quant a Orlov, cap dels agents d'Stalin durant la guerra civil espanyola i directament implicat en l'assassinat d'Andreu Nin, deu ser dels pocs que es va lliurar de les purgues, i potser l'únic que va fer un xantatge directe a Stalin. No sé si la carta de Suïssa existeix; suposo que no anava de farol, l'Orlov. En tot cas, m'agradaria llegir-la, esclar. Cada vegada m'apassiona més la història, sobretot el segle XX a Europa. És ben cert que no s'entén res del present sense el passat. Em tira una mica enrere (o endavant, en aquest cas) la lògica implícita en el tòpic, la qual em faria anar fins a Atapuerca, per entendre'ns; és a dir, la immensitat del passat, sobretot si penso en el meu futur, tan minso des d'aquests paràmetres. Algú deia: seguirem llegint i investigant fins arribar a ser un cadàver molt il.lustrat. No trobo que sigui un mal projecte.

Me'n vaig uns dies. Bon Nadal.

Nadal

Quan jo era petita, tiràvem la casa per la finestra. Avui en dia, no sé què fem; potser tot plegat ha perdut sentit, però jo diria que encara ens podem reconèixer, petits i grans, en el que diu el psicoanalista infantil Bruno Bettelheim:

El temor a las privaciones físicas y emotivas son las dos principales ansiedades del hombre. El hambre y la inanición son las formas básicas de las primeras, mientras que el abandono -cuya forma última y esencial es la muerte- lo es de las segundas.

Las festividades familiares que se celebran alrededor de una mesa colmada de viandas combaten así las mayores ansiedades del niño (...) La "reunión del clan" tranquiliza al niño porque le demuestra que, en lo que se refiere a su seguridad contra el abandono, no está obligado a confiar sólo en los padres. La comida abundante también proporciona la seguridad, tanto en el nivel real como en el simbólico, que es mucho más importante, de que no padecerá inanición.

Cuando los nazis ocuparon Noruega, Stefi Pedersen (psicoanalista sueca) sirvió de guía a un grupo de refugiados, entre los que había varios niños, que consiguieron huir en lo más crudo del invierno cruzando las altas montañas que separan Noruega de Suecia. Nadie se llevó más de lo que pudiera transportarse fácilmente sobre los hombros. Para la mayoría de los componentes del grupo no era la primera vez que huían de los nazis, ya que unos años antes habían huido de Alemania o Austria a Noruega. Así que estos refugiados sabían por experiencia lo que significa tener que abandonar casi todo lo que se posee y llevarse sólo lo más importante (...) Pederson miró por casualidad en una de las mochilas de los niños y encontró una estrellita de plata, del tipo que se suele colgar en el árbol de Navidad (...) Examinó las mochilas de los demás niños y una y otra vez encontró adornos baratos para el árbol de Navidad: estrellas y campanas hechas de cartón y cubiertas de purpurina. Esto era lo que los niños habían escogido para llevarse de Noruega con preferencia a todo lo demás.

Así pues, probablemente este es el sentido más hondo y tranquilizador que la Navidad tiene para un niño: un recuerdo que le sostiene en situaciones adversas.

Me'n vaig pitant. Porto una llarga llista de joguines i una llarga llista de viandes a la motxilla. Espero que el bon record del Nadal de la meva infància m'ajudi en les situacions adverses a l'interior de supers i hipers diversos.

Bon Nadal.

La presó

Des del blog flux arribo a unes cites en premsa del discurs que en ocasió del Nobel ha escrit Jelinek. M'impacten les paraules següents:

Crido en la meva solitud, caminant amb passos feixucs sobre les tombes dels morts, voldria només arribar allà on ja és la meva llengua, fotent-se de mi.

I recordo uns textos brutals, Textos para nada, de Samuel Beckett. Això, per exemple:

Todavía se debilita aún más, la vieja débil voz, que no ha sabido hacerme, se aleja, para decir que se va, probar otros lugares, o baja, cómo saberlo, para decir que va a terminar, no probar más. [...]

Y la voz, la vieja voz desfalleciente, se callará por fín que no será cierto, como no es cierto que hable, no puede hablar, no puede callar. Y habrá un día aquí, donde no hay días, aquí que no es un lugar, originado por la imposible voz el infactible ser, y un comienzo de día, en que todo será silencioso y vacío y oscuridad, como ahora, como pronto cuando todo haya acabado, cuando todo esté dicho, dice ella, murmura.

I penso en els temps tan bèsties que ens toca viure, on el llenguatge, la casa de l'ésser, que ens hauria de fer persones, és la casa dels bojos; font d'alienació màxima, no pot sinó parlotejar de la gran mascarada i del no-res. El vell Parmènides se sorprendria de la fluidesa i les floritures amb què pot ser dit, el no-res; però, tossut com era, envanit de raó, insitiria, amb raó, un cop recuperat de la sorpresa, en què el no-res no pot ser pensat. De cap manera. Si no hi ha, doncs, pensament, on rau la seducció dels nostres poetes? Diria que en la música. La gran música clàssica, amb el seu patetisme, la seva comicitat, el seu lirisme, no ha mort, no. S'ha travestit de paraules. Jo, francament, prefereixo Beethoven, però ja m'està bé que la veu insisteixi encara, murmuri.

AZNAR

Tot llegint el blog Nihil obstat i l' article que inclou d'en Sostres sobre l'Aznar, m'han entrat ganes de comentar què en penso, del personatge. Comparteixo la percepció que es tracta d'un polític honest, fidel a les seves idees -massa fins i tot, d'aquí la inflexibilitat evident- . Crec que, conscientment, ha volgut governar d'acord amb la seva manera de ser, eixuta, antipàtica, de castellano viejo. Conscientment, per l'obsessió de mostrar-se antitètic del seu odiat Felipe González, la simpatia i el populisme del qual Aznar deu interpretar només com a cinisme. Seduït, segurament, per Maquiavel -un gran seductor-, ha pensat que a un governant no li cal ser estimat, però no ha entès que si no és estimat ha de ser necessàriament temut, la qual cosa és una quimera en la democràcia de masses d'avui en dia. Aquí rau el seu parany mortal; en posaré dos exemples: El cas Prestige i la seva negativa -fem-ho ràpid i, per tant, visual- a posar-se l'impermeable i les botes d'aigua. I, finalment -mai millor dit-, l'11 de març, on era de calaix organitzar un escenari de representació mediàtica, amb ZP permanentment al seu costat, i de pas, doncs, amb ZP desactivat al màxim; i tots dos partits entomant i escalfant juntets l'horror popular. Els comunicats en tiempo real de l'Acebes no calmaven ningú, ans al contrari. Calia una cerimònia de campanetes, un Auto Sacramental; calia començar d'immediat a elaborar el dol, en termes psicoanalítics; per contra, ens van endilgar uns informes burocràtics de jefatura de policía, amb el greuge afegit d'entossudir-se a perdre les eleccions en insistir interessadament en el terrorisme etarra. Aznar, certament, no és el Churchill espanyol. Churchill era gran, enorme; i era estrafolari, demagog, populista, cínic... Sobretot, disfrutava com un nen jugant a ser estadista; i ja se sap que no hi ha ésser més seriós i més profundament honest que un nen quan juga. Aznar fa la impressió, sempre anguniosa, de l'adult sense infància.