divendres, de febrer 11, 2005

De la dificultat de dir adéu als morts

Llegeixo en alguns blogs i en alguns comentaris la queixa sobre la majoria de necrològiques sobre un poeta que no conec. Deixant de banda la poca professionalitat i, doncs, decència dels passavolants d'esqueles, no hi ha cosa més difícil de tractar que la mort dels morts. Les paraules sembla que s'apressin a taponar un buit, paletades de paraules per omplir el sot. No és la mort (aquesta llegenda per espantar criatures) qui ens fa la guitza; són els morts, que la confirmen i s'atreveixen a realitzar-la, impúdics. Els odiaríem, si poguéssim. Un odi estúpid i estèril.
Només aquells qui voldrien encara mirar-lo, deturar-s'hi encara, amb paciència, i mirar-lo, i no marxar corrents a escopir algun elogi sobre la seva tomba, trobarien paraules prou encertades per a callar.