El meu home tenia claríssima l'abstenció. Però un guàrdia urbano li va portar la notícia a casa un vespre d'aquests, abans de sopar. A presidir la mesa del "casal d'avis", a les vuit del matí del diumenge. Potser voti, va dient, per anar passant l'estona. Això, per anar omplint el temps.
La família ja li hem promès unes quantes visites, amb carmanyola inclosa al migdia. No, no cal, va dient. El més petit de la casa ho troba absolutament imprescindible, amb carmanyola inclosa.
Ja em podien haver tocat unes eleccions serioses, va dient. Una mica d'emoció, de suspens, diu. Una mica de dignitat.
Jo encara no sé què fer. No és pas que la cosa em torturi. És curiós, però mai em sento tan tristament prescindible com davant d'una urna. Da igual, diu a vegades el meu fill... Tant li faaa! Això, tant li fa. Un referèndum, ja emprenya per si sol, en si mateix. Un referèndum d'alta volada (Eeeuuropa!) és una tocada de nassos. Sí o no. Miri, sap què? Vostè mateix. Faci, faci. Aquesta mania de què els ciutadans tinguem una opinió formada. Quan allò de l'Otan, ho vaig tenir claríssim; era tan descaradament horrible: la convocatòria, la demagògia temerària de la convocatòria; la campanya, la demagògia de la campanya; la histèria general, quan feia dos dies que la gran majoria dels ciudadans ni n'havia sentit a parlar, de l'Otan. I el Felipe reservant-se la darrera nit, a la tele, yo esto lo arreglo en media hora. Más te vale. Evidentment, em vaig abstenir. Escolti, no em passi el mort, que això és cosa seva i evidentment només pot ser que SÍ. Com ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada