Em truca una amiga meva i em dóna l'alegria de coincidir amb mi pel que fa a una novel.la, que s'havia negat despectivament a llegir fins ara, tot i la meva llarga insistència i la del seu marit, que és -el pobre- professor de literatura catalana. Ella ens despatxava sempre de la mateixa manera: No suporto la Rodoreda; es referia a La plaça del Diamant. Ara, s'ha dignat a llegir Mirall trencat, com jo ho vaig fer ja fa anys davant la insistència, amb regal del llibre inclòs, d'unes companyes. Coincidim en tot: és una novel.la esplèndida; les el.lipsis temporals estan tan ben resoltes que aporten bellesa i profunditat a la història; hi ha un capítol sobre els nens difícilment superable, on s'endinsa en uns mons onírics, terribles i fascinants; és una novel.la de terror, amb un final d'alè gòtic; és una novel.la d'una fredor espantosa, on es fa impossible de simpatitzar amb cap dels personatges; aquesta dona, la Rodoreda, envoltada de perfums - o de noms de perfums- de flors i floretes, devia tenir el cor de pedra; els castellans no tenen cap novel.la escrita per una dona al segle XX que li arribi a la sola de la sabata (ves, quina satisfacció, i punt final).
Ens agrada coincidir; a tothom, em refereixo; reconforta. Tot cap barrina, més o menys soterradament, en l'espant del solipsisme. Aquests punts de coincidència formen uns engrescadors punts suspensius: Deixe-m'ho en què hi ha algú..., si és que hi ha algú que m'entén. La veritat com a consens. Fa poc he trobat una cita de Luter que parla de l'home solitari, el qual "sempre dedueix una cosa de l'altra i pensa en tot fins arribar a allò pitjor"; la veritat com a coherència. Diu, també, Luter, entre la comèdia i la tragèdia: "Ha d'existir algun Déu perquè l'home necessita algú en qui confiar". Jo m'apunto a les coincidències quotidianes, d'estar per casa, que em fan creure que hi ha algú -poquets, tampoc vull cap gran quorum- més a prop a qui confiar la meva solitud, algú que no em deixarà "pensar en tot" (importantíssim això), que em distreurà, que m'atabalarà, que interromprà la implacable cadena sil.logística i no em deixarà concloure encara. Encara no, tu, no fotis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada