Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.