Professors i altres animals

Va entrar, molt alt i molt prim, amb les espatlles caigudes que iniciaven, sense concloure'l, un replegament sobre si mateix, l'esfondrament d'un cos. En començar l'escalada a la tarima, aixecava la sospita d'un fils invisibles que, ara una cama ara l'altra, un braç i l'altre, el conduïen amunt, amunt fins a abandonar-lo, desmanyotat i dividit, meitat a la cadira, meitat a la taula. La filosofía como expresión..., va alçar la testa, picona i afilada com una àliga, i va mirar, amb parsimònia..., com qui diu, va passejar la mirada..., com qui diu, va emprendre el vol amb la mirada, per damunt d'un cap i d'un altre, capriciós i majestàtic. Com una àliga. L'audiència, silenciosa i expectant, omplia l'aula de la planta baixa de gom a gom; respectuosa audiència, que acollia el retorn de l'heroic professor, expedientat i exiliat per Franco; biprofessor, ara, de les nostres facultats de filosofia i de filologia, traductor, esteta, catòlic i comunista, filòsof i poeta... Aah, un savi. I un heroi! L'home que tornava del fred del sistema capitalista més salvatge, i tornava viu. Supervivent dels campus de concentració ianquis.

El curs anterior un professor de lògica m'havia dit: t'agradarà, en Valverde; a tu, que tires cap a la literatura. Davant d'aital insult, no em va quedar més remei que practicar amb les taules de la llei fins a encertar la veritat. Certament, tampoc era tan greu, però era tan insípid que em vaig jurar que mai més. I ho he complert. Quant a la literatura valverdiana, em van agradar les mans. Ell ho sabia, això de les seves mans. Un escultor les havia immortalizades. Les desplegava, com cries d'àliga bellugadisses, enjogassades; o bé les plegava una sobre l'altra, fins que, tam-tam damunt la taula, emprenien de nou el vol. Un truc de màgia, les seves mans. La dreta tenia un repertori per a ella sola; amb el colze damunt la taula, la mà dreta sabia trobar, amb precisió i perfecta simetria, la seva galta, i des de la barbeta arrossegar-ne la pell, tibant amb força, cap d'alt; lifting asimètric, ull borni, orella escapçada. Un vano a mig obrir oblidat sobre la galta. Un gest selecte i displicent.

La filosofia como expresión. El barroco (silenci respectuós). El barroco... Cójase la pata de un chiffonnier estilo tal, los primeros compases de una sonata de, los versos del poema cual ... Suena un run-run (la mà dreta rebregada, ara, tota sencera sobre l'orella. Pausa. Silenci supulcral)... Y ZAS! (esglai). EL BARROCO (silenci demencial).

A final de curs, li vaig presentar un treballet que em recordava massa els de l'institut, i em va clavar un sobresaliente, me'l va clavar, encara puc notar-lo. Brillante, pero -¡ojo!- un poco desordenado, hi deia, amb lletra nerviosa, com el vol d'una mosca. Un amic meu heideggerià, va recollir un suspens, fins que, a temps, es va saber que havia tret matrícula amb tota la resta de catedràtics, des de la planta baixa fins al quart pis. En un parell de dies, ho va recuperar (era espavilat) i es va recuperar: excel.lent, també. Vam celebrar-ho, tal com s'escau, a un bon restaurant.