La rialla

A can Carrascla en parlen i una carta de Mèxic esmenta Cantinflas. I em trobo al cinema Borràs, a la plaça Universitat. Hem agafat l'autobús -el 45- que ens baixa a Barcelona. La meva mare, el meu avi, probablement la tieta, i jo, a qui encara arrosseguen amunt i avall perquè sóc la petita. De tant en tant, com ara, tenen a bé anar al cinema, a Barcelona. Cinema d'estrena. Cantinflas. Les lloques de la meva mare i la seva germana s'assemblen també en les rialles, sorolloses i impúdiques; un riure transparent i arriscat, com salts d'aigua. L'avi riu per a si mateix, em sembla; a l'avi, sobretot, li riuen els ulls; quan me'l trobo a l'hort, assegut al piló, després de la feinada diària amb càvecs i rasclets, li riuen els ulls; als llavis, hi dansen, silencioses, unes fulles de menta fresca... ¿qui enveja luxes orientals a aquesta hora de la tarda?. Dins la fosca de la sala de cine l'olor de menta s'enrareix: artificis de menta i també eucaliptus, mil.limètriques rajoletes de caramels que es perden entre els dits; cal ser destre i pacient com el meu avi per desembolicar el paper i polir el caramel de tot rastre de bocí enganxat. A mi, el paper em persistirà, atrapat entre les dents; partícules esfèriques, àspres i toves, m' assequen massa aviat la saliva dolça. Però aprenc a riure. Confesso que he rigut.