Tot seguint l'estel historicista de part de la blogosfera

Alexander Orlov huyó a Estados Unidos. Lo habían destinado a España, donde controló a Kim Philby y supervisó el envío del oro español a Moscú (de donde nunca volvió) y se salvó gracias a una carta que envió directamente a Stain en la que le decía que si él o su familia sufrían algún daño, una carta depositada en cierto banco de Suiza pondría al descubierto detalles muy comprometedores relacionados con la intervención de Rusia en la guerra civil española. Vivió tranquilamente en Estados Unidos hasta la muerte de Stalin. (Miranda Carter,

Anthony Blunt. El espía de Cambridge. Tusquets Ed.)

Biografia molt recomanable, tot i que Blunt és un personatge que, d'entrada, em va provocar angúnia i, després, un avorriment mortal. Mireu-li els ulls, a la fotografia que hi ha a la portada del llibre esmentat; de recent publicació, és a totes les llibreries. "Ojos fríos y apagados como el cristal", va dir George Steiner.

Quant a Orlov, cap dels agents d'Stalin durant la guerra civil espanyola i directament implicat en l'assassinat d'Andreu Nin, deu ser dels pocs que es va lliurar de les purgues, i potser l'únic que va fer un xantatge directe a Stalin. No sé si la carta de Suïssa existeix; suposo que no anava de farol, l'Orlov. En tot cas, m'agradaria llegir-la, esclar. Cada vegada m'apassiona més la història, sobretot el segle XX a Europa. És ben cert que no s'entén res del present sense el passat. Em tira una mica enrere (o endavant, en aquest cas) la lògica implícita en el tòpic, la qual em faria anar fins a Atapuerca, per entendre'ns; és a dir, la immensitat del passat, sobretot si penso en el meu futur, tan minso des d'aquests paràmetres. Algú deia: seguirem llegint i investigant fins arribar a ser un cadàver molt il.lustrat. No trobo que sigui un mal projecte.

Me'n vaig uns dies. Bon Nadal.