La presó

Des del blog flux arribo a unes cites en premsa del discurs que en ocasió del Nobel ha escrit Jelinek. M'impacten les paraules següents:

Crido en la meva solitud, caminant amb passos feixucs sobre les tombes dels morts, voldria només arribar allà on ja és la meva llengua, fotent-se de mi.

I recordo uns textos brutals, Textos para nada, de Samuel Beckett. Això, per exemple:

Todavía se debilita aún más, la vieja débil voz, que no ha sabido hacerme, se aleja, para decir que se va, probar otros lugares, o baja, cómo saberlo, para decir que va a terminar, no probar más. [...]

Y la voz, la vieja voz desfalleciente, se callará por fín que no será cierto, como no es cierto que hable, no puede hablar, no puede callar. Y habrá un día aquí, donde no hay días, aquí que no es un lugar, originado por la imposible voz el infactible ser, y un comienzo de día, en que todo será silencioso y vacío y oscuridad, como ahora, como pronto cuando todo haya acabado, cuando todo esté dicho, dice ella, murmura.

I penso en els temps tan bèsties que ens toca viure, on el llenguatge, la casa de l'ésser, que ens hauria de fer persones, és la casa dels bojos; font d'alienació màxima, no pot sinó parlotejar de la gran mascarada i del no-res. El vell Parmènides se sorprendria de la fluidesa i les floritures amb què pot ser dit, el no-res; però, tossut com era, envanit de raó, insitiria, amb raó, un cop recuperat de la sorpresa, en què el no-res no pot ser pensat. De cap manera. Si no hi ha, doncs, pensament, on rau la seducció dels nostres poetes? Diria que en la música. La gran música clàssica, amb el seu patetisme, la seva comicitat, el seu lirisme, no ha mort, no. S'ha travestit de paraules. Jo, francament, prefereixo Beethoven, però ja m'està bé que la veu insisteixi encara, murmuri.