La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"
Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada