A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):
Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada