Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.
Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya
La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.
El amor que ya ha pasado
No se puede recordar
El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.
Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,
Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.
Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás
T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.
Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad
T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada