Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).

Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.