Música

Escolto la Novena de Beethoven; Furtwängler dirigeix l'Orquestra Philharmonia, al Festival de Lucerna, el 22 d'agost de 1954. Dos mesos després, Furwängler es mor. Beethoven sempre havia estat la seva obsessió, i la Novena l'havia dirigida a bastament; per a Hitler, des de 1938, any rera any, el dia 20 d'abril, dia de l'aniversari del Führer.

No podia abandonar a Alemania en su miseria más honda. Marcharme en aquel momento habría sido una huida vergonzosa. Piensen de ello lo que quieran en el extranjero, pero yo soy alemán. No lamento haberlo hecho por el pueblo alemán.

Paraules d'aquest músic esplèndit durant el procés de desnazificació al qual es va haver de sotmetre. També s'ha de dir que va ajudar molts músics jueus a salvar la pell; n'hi ha documentats 80 casos.

La versió de la Novena que acabo d'escoltar és impressionant. Original. Al llibret qua acompanya el CD -i d'on trec la informació- parlen de testament. Bé, ja he dit que es va morir al cap de dos mesos, diuen que amb plena consciència que s'estava morint i que ja li tocava. La versió que sempre he escoltat fins avui és la de Karajan, que també es va quedar a Alemanya i que se sàpiga no va ajudar ningú, potser perquè ja en tenia prou ajudant-se a si mateix a fer carrera. Fa temps vaig escoltar, també, la integral de simfonies beethovianes -les recordo elegants, quasi dolces- de Giulini. No es pot pas dir que sigui una entesa en la matèria, doncs. Sí que puc dir, però, que la versió de Furtwängler contrasta amb la brillantor, l'esplendor i l'embranzida brutal de Karajan. Goso dir més: m'ha deixat aclaparada; és reflexiva i, sobretot, elegíaca. Cap al final, quan no li queda altre remei que atacar l' allegro energico, Furtwängler ho fa a tota velocitat i la famosíssima música sona quasi sincopada; sona en tot el seu poder anorreador. Altres versions del mateix director -diuen al llibret, tot remarcant-ne la de 1942- són interpretades de manera ben diferent. Goso pensar que van ser interpretades en plena victòria. Durant el concert de Lucerna, Furtwängler es va sentir "como con un pie en el otro mundo", segons va confessar a la seva dona. És la Novena de la melangia i de l'adéu. La Novena d'Europa.

Curiós

El post "Cuanto..." l'acabo d'escriure ara (dia 21), abans de donar l'esmorzar a la família, que avui es lleven tard. Com si es tractés d'una intel.ligència virtual, surt com a continuació que és del que vaig escriure ahir abans que algun membre de la família m'arrossegués literalment fora de casa per anar a comprar còmics al mercat de Sant Antoni.

Pings

Ni a Catapings ni a Bitàcoles. Faig el mateix ritual de sempre amb l'url i no em deixen entrar. Què més hi puc fer?

Cuanto peor, mejor

Des d'una perspectiva independentista, l'argument del comentari al post anterior sembla bastant encertat: com més tontaines siguin els de Madrit, més possibilitats de colar (gooool. És fàcil visualitzar la jugada per mitjà d'un porter amb talante) la independència. A río revuelto ganancia de pescadores. I si l'Estat se'n va a la merda, llavors, per molt tontaines que siguem també nosaltres, els independentistes, serà com bufar i fer ampolles.

Doncs, no. Detallo:

- No vull ni pensar en què l'estat (l'únic que hi ha) trontolli. Prou que ho fa sense que jo ho pensi.

- Em costa d'imaginar un estat català amb bons fonaments i sense esvorancs. Es necessitaria molt camp per córrer, és a dir algun segle de consolidació, sense massa travetes dels equips rivals; o, millor, sense cap equip rival.

- El famós dret a l'autodeterminació -manera ràpida i cínica de liquidar els costos d'un colonialisme esgotat- ha sembrat d'estats titella l'àrea -fem-ho ràpid- sud del planeta. ¿Que nosaltres som del nord? Comencem tots a autodeterminar-nos i a veure què en queda del nord en pocs anys. De fet, del nord, fins i tot sense sotragades pròpies, caldrà veure què en queda en pocs anys.

Però, n'hi ha molts que estranyament pensen en una Catalunya elevada uns quants quilòmetres sobre el nivell europeu. Sòlidament construïda enlaire. Ni GISA, escolti.

. . .

Li he dit "tontorrón" a ZP per l' afoto de París. Què hi feia al costat de Putin? Retratar-se. Vine, vine, que sortiràs a la foto. Una jugada de pati d'escola: com més serem a ser penalitzats, més difuminada la penalització. Igual que l'Aznar. L'Aznar desvariejava amb una guerra que havia de fotre un dictador sanguinari i ZP desvarieja amb una pau que ha de fotre (a la llarga, que el xampany s'esbrava ràpid) un altre dictador sanguinari. L'energia d'un provenia del petroli, i la de l'altre diuen que del gas. Tot plegat, allò que els psiquiatres descriuen com a folie à deux; si tu al.lucines, jo més.

Per cert, queda garantit sense cap dubte que el president de l'estat nostrat disposaria sempre d'energies alternatives.

ZP

Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.

Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:

Tontorrón.

Alguna vegada, a parer meu, l'encerten

Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.

Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.

Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?

El tomista militant (I)

Li pregunto de passada a una companya de facultat, i encara amiga: Quina mena d'animal seria en Canals? Ho entén a la primera (la més gran avantatge de les llargues amistats) i respon en qüestió de segons (admiro, un cop més, la plasticitat amb la que sap captar el món):
- Uaau, uaauu, auu! Un Bulldog. Uaauuuggrrr...


Uns quants estudiants (menys de deu) seiem rera la taula en semicercle del seminari de metafísica; es nota l'expectació per conèixer en Canals, tota una llegenda universitària. L'home del sac. Anys enrera, al pic més alt de la contestació universitària, havia estat agredit físicament; llavors, quan s'emulaven primaveres parisenques a escala menor, barcelonina (els herois de nord enllà, lliures i feliços, havien llençat, físicament també, el respectiu professor metafísic al cubell d'escombraries). En Canals -es deia- no defugia la lluita, ans al contrari. D'un cop de puny -es deia- va esmicolar un vidre per tal d'arrencar del taulell d'anuncis alguna mala herba propagandística; el van portar a urgències davant el perill que la sang vessada arribés al martiri. Algun estudiant burleta s'havia atrevit -es deia- a enquestar-lo sobre la seva concepció de l'ensenyament universitari. Va contestar -es deia-:
- Miri, li posaré fàcil: selectiu, jerarquitzat i car.
Tanmateix, corren ara temps més tranquils, de transició ja a mig transitar. Per a en Canals són anys de solitud, melangiosos; quasi no té alumnes i es fa el silenci al seu voltant. Entra a l'aula del seminari encorbat, com qui té mal d'esquena; el cap li pesa i se li decanta. S'asseu davant nostre, a tocar. Entomem la seva pell blanquíssima, vampírica; els ulls blaus i durs, i un estrany somriure. Ens menysprea, no n'espera res de bó, de nosaltres. Envellit i tristoi, deu ser a un pas de caure en la temptació de la dialèctica diabòlica: som i no som la seva antítesi; ho seríem si ell es deixés sintetitzar. En tot cas, -no hi ha dubte- som la seva creu. Comença a parlar en to baix i resignat, monologa, s'hi esforça; de mica en mica, però, li va aflorant de dins seu, de la seva pròpia substància, la ràbia. Perillosament a prop, entomem l'espectacle. L'esquena se li va redreçant, la pell lletosa es va tacant de sang, coll amunt, ací i allà, esquitxades de sang pròpia, dins la seva pròpia substància; són els ulls els que ara volen esmicolar els vidres de les ulleres. Ens mira, sense deixar de parlar, cada cop més alt. Avaluem la sortida d'emergència. Brutal, arriba la descàrrega. Uuaau, uaaauuu, UAU! Bon cop de puny damunt la taula, s'ha fet mal, cap a urgències... sí... no... No. No cal. Grrrrr... Es desinfla fins a tornar en si. Plenament substancial. Repeteix, ja amb veu imperceptible, les paraules que en l'apogeu ha estampat contra la taula:

-Jo, senyors, TOMISTA! TOMISTaTOMIStaTOMistatomistatomistatmis...FINS A LA MEDUL.LA.

La seva medul.la tomista es redreça de cop; tot ell s'infla de nou. Com si el manxessin.

De professors i altres animals


Des dels temps llunyans (o no) de la transició. 1977:

La opción izquierdista de la modernidad anticristiana (...)

El discípulo es más que el maestro, a no ser que éste halague los oídos con fábulas que estimulen la ruptura con todo lo "dogmático", es decir, con lo que puede ser enseñado. El implacable y ciego dogmatismo del error se reviste de criticismo y libertad de pensamiento (...) De aquí que nada hay que pueda ser enseñado. Se adula a quienes andan ahora, al decirles que "se hace camino al andar", y con ello se destruyen los resultados de todo lo antes andado, al decir también que "no hay camino".

El hijo es más estimable que el padre, porque el joven es más consciente que el adulto. Sería, si acaso, sólo despreciable el niño, en cuanto se entrega con simple ingenuidad a sus progenitores. Toda multitud tiene que encontrar en sí misma, sin principios superiores ni originantes, sus constitutivos y sus nexos. La nada es más que el ser, de aquí la "lealtad al futuro", que puede disfrazar de creatividad la traición, e incluso hacer permanentemente necesario el traidor, al no ser nunca pasada la traición, revestida de revolución permanente y de incesante moviento.

Tales deformaciones se difunden intensamente en la juventud universitaria. Estudiantes que llevan pocas semanas en las aulas, son invitados a la protesta contra estructuras académicas y planes de estudios, porque éstos fueron elaborados "a sus espaldas". Es la perspectiva en la que los hijos pueden recriminar a sus padres, porque no tuvieron en cuenta su criterio al tiempo de contraer matrimonio y engendrarlos.

La utilización de la dialéctica como "álgebra de la revolución" se expresa en la mitificación de las negaciones y en el dinamismo superador de las contraposiciones: el "no-numerario" es así un mito dialéctico, que empuja hacia la síntesis: el "no-numerario-numerario": Mientras la estabilidad "napoleónica" del numerario es inmovilismo y anquilosamiento, la síntesis, por el traspaso de la tesis en lo negativo, asegura la permanencia del devenir revolucionario(...)

Esta extraña, pero muy generalizada, mentalidad "dialéctica", que pretende la superación de lo contradictorio, comienza por desintegrar la realidad y oponer entre sí también sus elementos complementarios o correlativos, para exigir después que sean sintetizados como contrarios. De aquí la desconcertante insistencia con que se propugnan "conciliaciones" entre principios totalmente inseparables: hay quien entiende que el "orden" tiene que conciliarse con la "libertad política", o que se ha de hacer compatible la libertad del individuo y de la familia con la justicia en la vida social. Es obvio que en estos casos se ha perdido todo sentido y orientación sobre la vida humana y sus dimensiones. Acostumbrados a la necesidad de superar las contradicciones imaginadas, la "conciliación" se extiende después a la verdad y al error y a la luz y a las tinieblas.

El títol del llibre en qüestió ja és impagable: Política española: Pasado y futuro. También en política, la verdad es la realidad de las cosas.

L'autor es Francisco Canals Vidal. Catedrátic de metafísica, tomista fins a la medul.la. En una página propera en parlaré. Calia, abans, que em carregués les piles.

Déu n'hi do

Si hay algún fenómeno que ha alimentado el desarme de nuestras sociedades modernas ante sus enemigos es la incomprensión radical y, por tanto, el desprecio y la hostilidad hacia el pensamiento religioso. Lo que no tiene nada que ver con creer o no. Es el respeto al concepto individual de la trascendencia donde radica la más profunda tolerancia, la firmeza y la dignidad, bases de una sociedad no dedicada a la experimentación social, sino a fomentar la vocación del ser humano a ser feliz. (Hermann Tertsch, avui a El país)

Va fort Tertsch. Per criticar els artistes dels Goya en general, es va guanyar uns quants insults personals de Fernando Trueba. A veure, ara. Evidentment, si el cito és perquè em sembla que té raó.

DEL JO AL NOSALTRES, DE LA PERSONA AL POBLE, DE LA IDENTITAT PRIVADA A LA IDENTITAT COL.LECTIVA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI.

DE LA TRIBU BORORO A LA TRIBU CATALANA...

Los indios de la tribu bororo, unos seres primitivos que viven a orillas del río Vermelho, en plena selva amazónica, creen que no existe ninguna identidad privada. Para los bororo, la mente es una cavidad abierta, como una cueva o un túnel, por ejemplo, en la que habita el poblado entero y en donde crece la vegetación. En 1969, José M.R. Delgado, el eminente fisiólogo cerebral español, determinó que los bororo tenían razón. Durante cerca de tres milenios, los filósofos occidentales habían creído que el yo era algo único, algo que, por así decirlo, se encontraba encerrado en el cráneo de cada persona. Ese yo interior era algo que se relacionaba con el mundo exterior, y que aprendía de él, a veces con escaso provecho. No obstante, se presumía que el núcleo mismo del yo de cada individuo era irreductible, inviolable. Grave error, dijo Delgado. "Cada persona es una combinación transitoria de materiales que se toman prestados del ambiente." La palabra más importante era transitoria, y Delgado no hablaba de años, sino de horas. En efecto, Delgado se refirió a ciertos experimentos en los cuales unos estudiantes completamente cuerdos a los que les pidió que se tendieran en las camas de habitaciones bien iluminadas pero aisladas sonoramente, y con el sentido del tacto amortiguado por medio de guantes, y con unas gafas translúcidas para impedirles la visión de cosas concretas, comenzaron, al cabo de unas horas, a tener alucinaciones. Es decir que, aislados del poblado y de la selva que normalmente ocupan la cavidad, se quedaban sin mente.

Pero Delgado no se refirió a ningún experimento que hubiese investigado lo que ocurre en la situación diametralmente opuesta. No habló de lo que ocurre cuando el yo -o lo que entendemos por el yo- no es una simple cavidad abierta al mundo exterior, sino que se ha convertido de repente en un parque de atracciones en donde todos, todo el mundo, tout le monde, entran campando por las buenas, gritando y brincando, tensos los nervios, listos los músculos a por todas, desde risas hasta lágrimas, gemidos, vertiginosas emociones, jadeos, horrores, a por todo, mejor cuanto más sangriento y espeluznante sea. Es decir que no nos dijo nada acerca de la mente de una persona que se encuentra en el punto focal de un escándalo en el último cuarto del siglo XX. (Tom Wolfe. La hoguera de las vanidades).

...I ALESHORES NO EN QUEDÀ CAP. De Wolfe a Agatha Christie.

Serra d'or (de 3% quirats, o més)

A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):

Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.

My dear... My God

Quan la Dama assassina, la puta cruel, et noqueja a traïció i amb la fúria de l' animalitat més pura: un cop sec, escruixidor, directe a la cara; quan la teva força vital, la teva ànima, es retira, vençuda, davant del contundent desplomar-se del cos; quan tot això passa a la pantalla, per uns segons, baby, jo torno en si, marejada, i miro la penombra de la sala i la petita obertura de llum que emmarca la porta. És llavors quan reconec el que ja havia intuït, que sóc davant d'una obra mestra, davant la qual podria fugir pitant encara. Amb tota la covardia de la que sóc capaç, que és molta, respiro fondo, baby, i entomo la teva història fins al final. My dear... My God.

Serà després, quan ja sigui fora, quan camini prop del mar, en una tarda freda i ventosa, quan tremoli de fred i apressi el pas, amb el coll de l'abric pujat i les mans arrecerades en les butxaques, tota jo arrecerada en la quotidianitat, que, a vegades, juga a fer-se inhòspita... Serà llavors quan m'abraoni damunt les comparacions, les analisis i, fins i tot, les ironies sobre la pel.lícula que acabo de deixar enrera. Si vaig acompanyada, molt millor; compartirem emocions i comentaris més o menys encertats, i deixarem enrera junts tot el que ningú, mai, podrà compartir; allò que, d'una manera o altra, t'ensenya sempre tota obra d'art: allò que mai es pot compartir.

No es pot compartir la responsabilitat de la mort. Ni amb Déu es pot compartir la responsabilitat de matar. Només en tertúlies de cafè descafeïnat, només en pel.lícules infantiloides i en discursets benintecionats de progressia barcelonina -of course. Auguro que barceloní passarà a ser una categoria universal, com ara esquirol o guerrillero-; només en la dolça i perillosíssima superficialitat, només en la beneiteria a disposoició de la bondat, com també, vés, de la maldat; sempre a disposició, la beneiteria, de qui passi per allí (una família amb advocat i una llei favorable sota el braç, per exemple). Només..., només amb aquest tarannà es pot arribar a creure que és cosa -la mort- de consens.

Per si de cas: Endavant amb la llei eutanàsica. Volen que visquem feliços i que morim feliços, i no seré jo qui m'hi oposi. Prometo no servir-me'n (desitjo creure-m'ho) per a treure'm les puces de sobre.

La rialla

A can Carrascla en parlen i una carta de Mèxic esmenta Cantinflas. I em trobo al cinema Borràs, a la plaça Universitat. Hem agafat l'autobús -el 45- que ens baixa a Barcelona. La meva mare, el meu avi, probablement la tieta, i jo, a qui encara arrosseguen amunt i avall perquè sóc la petita. De tant en tant, com ara, tenen a bé anar al cinema, a Barcelona. Cinema d'estrena. Cantinflas. Les lloques de la meva mare i la seva germana s'assemblen també en les rialles, sorolloses i impúdiques; un riure transparent i arriscat, com salts d'aigua. L'avi riu per a si mateix, em sembla; a l'avi, sobretot, li riuen els ulls; quan me'l trobo a l'hort, assegut al piló, després de la feinada diària amb càvecs i rasclets, li riuen els ulls; als llavis, hi dansen, silencioses, unes fulles de menta fresca... ¿qui enveja luxes orientals a aquesta hora de la tarda?. Dins la fosca de la sala de cine l'olor de menta s'enrareix: artificis de menta i també eucaliptus, mil.limètriques rajoletes de caramels que es perden entre els dits; cal ser destre i pacient com el meu avi per desembolicar el paper i polir el caramel de tot rastre de bocí enganxat. A mi, el paper em persistirà, atrapat entre les dents; partícules esfèriques, àspres i toves, m' assequen massa aviat la saliva dolça. Però aprenc a riure. Confesso que he rigut.

Professors i altres animals

Va entrar, molt alt i molt prim, amb les espatlles caigudes que iniciaven, sense concloure'l, un replegament sobre si mateix, l'esfondrament d'un cos. En començar l'escalada a la tarima, aixecava la sospita d'un fils invisibles que, ara una cama ara l'altra, un braç i l'altre, el conduïen amunt, amunt fins a abandonar-lo, desmanyotat i dividit, meitat a la cadira, meitat a la taula. La filosofía como expresión..., va alçar la testa, picona i afilada com una àliga, i va mirar, amb parsimònia..., com qui diu, va passejar la mirada..., com qui diu, va emprendre el vol amb la mirada, per damunt d'un cap i d'un altre, capriciós i majestàtic. Com una àliga. L'audiència, silenciosa i expectant, omplia l'aula de la planta baixa de gom a gom; respectuosa audiència, que acollia el retorn de l'heroic professor, expedientat i exiliat per Franco; biprofessor, ara, de les nostres facultats de filosofia i de filologia, traductor, esteta, catòlic i comunista, filòsof i poeta... Aah, un savi. I un heroi! L'home que tornava del fred del sistema capitalista més salvatge, i tornava viu. Supervivent dels campus de concentració ianquis.

El curs anterior un professor de lògica m'havia dit: t'agradarà, en Valverde; a tu, que tires cap a la literatura. Davant d'aital insult, no em va quedar més remei que practicar amb les taules de la llei fins a encertar la veritat. Certament, tampoc era tan greu, però era tan insípid que em vaig jurar que mai més. I ho he complert. Quant a la literatura valverdiana, em van agradar les mans. Ell ho sabia, això de les seves mans. Un escultor les havia immortalizades. Les desplegava, com cries d'àliga bellugadisses, enjogassades; o bé les plegava una sobre l'altra, fins que, tam-tam damunt la taula, emprenien de nou el vol. Un truc de màgia, les seves mans. La dreta tenia un repertori per a ella sola; amb el colze damunt la taula, la mà dreta sabia trobar, amb precisió i perfecta simetria, la seva galta, i des de la barbeta arrossegar-ne la pell, tibant amb força, cap d'alt; lifting asimètric, ull borni, orella escapçada. Un vano a mig obrir oblidat sobre la galta. Un gest selecte i displicent.

La filosofia como expresión. El barroco (silenci respectuós). El barroco... Cójase la pata de un chiffonnier estilo tal, los primeros compases de una sonata de, los versos del poema cual ... Suena un run-run (la mà dreta rebregada, ara, tota sencera sobre l'orella. Pausa. Silenci supulcral)... Y ZAS! (esglai). EL BARROCO (silenci demencial).

A final de curs, li vaig presentar un treballet que em recordava massa els de l'institut, i em va clavar un sobresaliente, me'l va clavar, encara puc notar-lo. Brillante, pero -¡ojo!- un poco desordenado, hi deia, amb lletra nerviosa, com el vol d'una mosca. Un amic meu heideggerià, va recollir un suspens, fins que, a temps, es va saber que havia tret matrícula amb tota la resta de catedràtics, des de la planta baixa fins al quart pis. En un parell de dies, ho va recuperar (era espavilat) i es va recuperar: excel.lent, també. Vam celebrar-ho, tal com s'escau, a un bon restaurant.

De la dificultat de dir adéu als morts

Llegeixo en alguns blogs i en alguns comentaris la queixa sobre la majoria de necrològiques sobre un poeta que no conec. Deixant de banda la poca professionalitat i, doncs, decència dels passavolants d'esqueles, no hi ha cosa més difícil de tractar que la mort dels morts. Les paraules sembla que s'apressin a taponar un buit, paletades de paraules per omplir el sot. No és la mort (aquesta llegenda per espantar criatures) qui ens fa la guitza; són els morts, que la confirmen i s'atreveixen a realitzar-la, impúdics. Els odiaríem, si poguéssim. Un odi estúpid i estèril.

Només aquells qui voldrien encara mirar-lo, deturar-s'hi encara, amb paciència, i mirar-lo, i no marxar corrents a escopir algun elogi sobre la seva tomba, trobarien paraules prou encertades per a callar.

I això d'Europa?

El meu home tenia claríssima l'abstenció. Però un guàrdia urbano li va portar la notícia a casa un vespre d'aquests, abans de sopar. A presidir la mesa del "casal d'avis", a les vuit del matí del diumenge. Potser voti, va dient, per anar passant l'estona. Això, per anar omplint el temps.

La família ja li hem promès unes quantes visites, amb carmanyola inclosa al migdia. No, no cal, va dient. El més petit de la casa ho troba absolutament imprescindible, amb carmanyola inclosa.
Ja em podien haver tocat unes eleccions serioses, va dient. Una mica d'emoció, de suspens, diu. Una mica de dignitat.

Jo encara no sé què fer. No és pas que la cosa em torturi. És curiós, però mai em sento tan tristament prescindible com davant d'una urna. Da igual, diu a vegades el meu fill... Tant li faaa! Això, tant li fa. Un referèndum, ja emprenya per si sol, en si mateix. Un referèndum d'alta volada (Eeeuuropa!) és una tocada de nassos. Sí o no. Miri, sap què? Vostè mateix. Faci, faci. Aquesta mania de què els ciutadans tinguem una opinió formada. Quan allò de l'Otan, ho vaig tenir claríssim; era tan descaradament horrible: la convocatòria, la demagògia temerària de la convocatòria; la campanya, la demagògia de la campanya; la histèria general, quan feia dos dies que la gran majoria dels ciudadans ni n'havia sentit a parlar, de l'Otan. I el Felipe reservant-se la darrera nit, a la tele, yo esto lo arreglo en media hora. Más te vale. Evidentment, em vaig abstenir. Escolti, no em passi el mort, que això és cosa seva i evidentment només pot ser que SÍ. Com ara.

De novel.les i altres històries

Em truca una amiga meva i em dóna l'alegria de coincidir amb mi pel que fa a una novel.la, que s'havia negat despectivament a llegir fins ara, tot i la meva llarga insistència i la del seu marit, que és -el pobre- professor de literatura catalana. Ella ens despatxava sempre de la mateixa manera: No suporto la Rodoreda; es referia a La plaça del Diamant. Ara, s'ha dignat a llegir Mirall trencat, com jo ho vaig fer ja fa anys davant la insistència, amb regal del llibre inclòs, d'unes companyes. Coincidim en tot: és una novel.la esplèndida; les el.lipsis temporals estan tan ben resoltes que aporten bellesa i profunditat a la història; hi ha un capítol sobre els nens difícilment superable, on s'endinsa en uns mons onírics, terribles i fascinants; és una novel.la de terror, amb un final d'alè gòtic; és una novel.la d'una fredor espantosa, on es fa impossible de simpatitzar amb cap dels personatges; aquesta dona, la Rodoreda, envoltada de perfums - o de noms de perfums- de flors i floretes, devia tenir el cor de pedra; els castellans no tenen cap novel.la escrita per una dona al segle XX que li arribi a la sola de la sabata (ves, quina satisfacció, i punt final).

Ens agrada coincidir; a tothom, em refereixo; reconforta. Tot cap barrina, més o menys soterradament, en l'espant del solipsisme. Aquests punts de coincidència formen uns engrescadors punts suspensius: Deixe-m'ho en què hi ha algú..., si és que hi ha algú que m'entén. La veritat com a consens. Fa poc he trobat una cita de Luter que parla de l'home solitari, el qual "sempre dedueix una cosa de l'altra i pensa en tot fins arribar a allò pitjor"; la veritat com a coherència. Diu, també, Luter, entre la comèdia i la tragèdia: "Ha d'existir algun Déu perquè l'home necessita algú en qui confiar". Jo m'apunto a les coincidències quotidianes, d'estar per casa, que em fan creure que hi ha algú -poquets, tampoc vull cap gran quorum- més a prop a qui confiar la meva solitud, algú que no em deixarà "pensar en tot" (importantíssim això), que em distreurà, que m'atabalarà, que interromprà la implacable cadena sil.logística i no em deixarà concloure encara. Encara no, tu, no fotis...

Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.

Que consti, quina Consti!



Llegeixo en el blog d'Espada unes paraules del President del Consell d'Estat sobre la reclamació de "comunitat nacional" per a la nostra pobra, rebregada, etcètera, pàtria. Es veu que Rubio Llorente intenta precisar:

"Comunidades culturales, no jurídicas ni políticas ni territoriales". (No???)
"Comunidades nacionales culturales" (Aaah... I tant!)

El famós canvi constitucional podria consistir en incloure, exactament així, això (em falla el llenguatge, sí). Seria tan divertit com la Constitució de la II República (també va costar sangre, sudor y lágrimas de consens, i unes riallades sonores allende nuestras fronteras) que, finalment, deia:


"España es una República de trabajadores de todas clases"


Recordo una anècdota que em sembla que explica Pla en el magnífic dietari sobre el Madrid que advé republicà. Lerroux anava com a representant del govern a la Societat de Nacions i va arribar tard. Briand el va rebre amb el següent comentari:


"Voilà le travailleur"


No em puc ni imaginar què diria -o dirà- el graciós de torn, però cal jugar amb la cosa d'arribar tard com a constant històrica. I és que nomenar i denominar és sempre una feinada, tu. Fins i tot fer bons acudits és una feinada, darrerament.

Tot escoltant...

Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.

Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya

La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.

El amor que ya ha pasado
No se puede recordar

El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.

Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,

Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.

Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás

T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.

Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad

T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.

Com menys serem més plorarem


I l'Església Catòlica tocant els collons sense preservatiu. Quin món.

Darrerament només se m'activa la pulsió d'escriure en connexió a l'actualitat. Miraré de frenar-ho en sec per tal de no perdre les formes i el contingut.

Dels bascos, no en parlo. Que no, que no en parlo.

Com més serem més riurem

Antecedent: Los bolcheviques venían minando sistemáticamente la institución de la familia desde 1917. Se estimulaba el divorcio (para obtenerlo bastaba con notificarlo al cónyuge en una postal); se despenalizaba el incesto, la bigamia, el adulterio y el aborto. (Martin Amis, Koba, el Temible)

Consegüent?: Les entitats islàmiques donen suport al matrimoni gai, però reclamen regular també la poligamia.

El portaveu de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques, Mansur Escudero, ha reclamat a l'executiu del PSOE que reguli també l' "opció matrimonial" de la poligamia, una qüestió que, segons ell, ja va ser abordada entre el Ministeri de Justícia i les comuniats islàmiques l'any 1992.
Aleshores, segons Escudero, el ministre de Justícia del govern socialista, Tomás de la Cuadra Salcedo, va respondre que la poligamia seria regulada "quan hi hagués un clam social i situacions de fet, i quan la societat estigués preparada per assumir-ho" (Pàgina d'Internet "Telenotícies.com", d'avui mateix)

La suposada resposta del ministre de Justícia és versemblant, l'hem sentit prou vegades. I és una joia de resposta. Em pregunto: Una societat desconcertada, ¿quan trigarà a assumir-ho, tot plegat? Les situacions de fet, ja es donen; del clam social, se n'encarrega el Sr. Escudero, amb la diligència que el deu caracteritzar. Algun despistat, pregunta: ¿Què diu que hem d'assumir, ara? Una altra opció. Ah.

A "El país"

Abans d'ahir, un article de Hermann Tertsch em va fer posar la pell de gallina i em va fer barrinar. Parlava d'un llibre recent (em sembla que encara no traduït a casa nostra; espero que Adan Kovacsics, excel.lent traductor i bon coneixedor de tota aquesta generació literària, s'hi posi aviat) de l'escriptor hongarès Peter Esterhazy. Diu Tertsch:

Esterhazy acababa de terminar Armonía celestial, la història de su gran família de la aristocràcia austrohungara -mecenas de Haydn, favoritos de emperadores, íntegros, valientes y generosos- Pero Esterhazy no presumía de familia ni títulos sino de su padre, de Matyas Esterhazy, noble represaliado bajo los comunistas que aguantó hasta su muerte todas las vejaciones y que, también después del sueño libertador de 1956, sacó adelante a su familia con cuatro hijos. Había concluido Armonía celestial , cuando se le ocurrió consultar, por curiosidad o vanidad, los archivos de la antigua policía política (AVO) en busca de su ficha. Horrorizado comprobó que con su ficha sin interés le entregaban cuatro gruesas carpetas que eran el producto de más de dos décadas de labor como confidente y delator de su amado padre. Versión corregida es -asumida como "corrección de Armonía celestial"- un libro sobrecogedor de un virtuosismo narrativo difícil de superar. Es un corazón partido por el dolor y la ira que demanda explicaciones al padre otrora adorado.

Evdentment, he recordat la pel.lícula de Costa-Gavras, La caixa de música; fa poc l'he tornat a veure a la tele; em sembla una pel.lícula de terror. També he pensat en la novel.la, La piel del lobo, de l'austríac Hans Lebert, la qual comença amb la següent cita:

Pero de mi padre/fui separado;/y cuanto más lo buscaba,/más perdía yo su huella./Sólo la piel de un lobo/encontré en el bosque;/vacía/estaba ante mí:/al padre/no lo encontré.

Richard Wagner, Walküre

"Què en sabem, de veritat, dels nostres pares?", li pregunta una amiga a la filla confiada, y segura de la innocència del pare; una Jessica Lange, per cert, immensa com a actriu, a la pel.lícula esmentada. No era un temps amable, certament. Ben segur que no n'hi ha hagut, de temps amables; Però el que esgarrifa és que, potser, ens referim a un temps corrosiu.

Per acabar aquest post de cites poc amables, unes paraules finals del pròleg d'Hanna Arendt a Los orígenes del totalitarismo:

El antisemitismo (no simplemente el odio a los judíos), el imperialismo (no simplemente la conquista) y el totalitarismo (no simplemente la dictadura), uno tras otro, uno más brutalmente que otro, han demostrado que la dignidad humana precisa de una nueva salvaguarda que sólo puede ser hallada en un nuevo principio político... Ya no podemos permitirnos recoger del pasado lo que era bueno y denominarlo sencillamente nuestra herencia, despreciar lo malo y considerarlo simplemente como un peso muerto que el tiempo por sí mismo enterrará en el olvido. La corriente subterránea de la Historia occidental ha llegado finalmente a la superficie y ha usurpado la dignidad de nuestra tradición.

Continuem a La Vanguardia

A La Vanguardia d'avui diumenge:

- El Dr. Corbella i la Maria de la Pau Janer s'han casat. Es veu que l'idil.li va ser patrocinat per TV3, no sé exactament en quina marató. Diria que és un matrimoni obvi. De racionalitat plana a pensament màgic pla, el camí és planer i fa drecera.

- Insulsa i pesada, la llarga entrevista de Jordi Barbeta a Jordi Pujol (també fa drecera). Quan arribo a les següents declaracions, però, m'hi assec:

Los problemas de nuestra educación son más de fondo. Hemos trabajado con instrumentos legales y con un enfoque intelectual defectuoso. Por una parte ya es hora de decir que la Logse debe ser reformada. Y por otra parte que los enfoques que diluyen la jerarquía en la escuela, que prescinden de los directores, que rechazan que los alumnos sean sometidos al examen de los conocimientos, que no subrayan la importancia del esfuerzo colectivo e individual... resultan negativos.

"L' hora del pati (segmento de ocio, a algun esborrany logsià) ha acabat", va sentenciar de Gaulle després dels fets de maig del 68. Pujol continua:

...en realidad tenemos la enseñanza que buena parte del mundo político, de los profesionales de la enseñanza y la ideología dominante han querido tener: una escuela más equitativa que eficiente.

Per a un enfocament intel.lectual de les esmentades paraules pujolianes, val la pena de situar-nos en el context d'una resposta a una altra qüestió:

Siempre he dicho que nosotros más que un programa político teníamos (no faig trampa, el passat hi és) un proyecto de país.

L'ensenyament que tenim és responsabilitat, doncs, d'aquells qui han tingut un programa polític i un territori on aplicar-lo. Durant els més de vint anys passats, prou feina ha tingut Pujol a anar projectant país. No diu si ja ha trobat algun arquitecte, o millor, algun demiürg que s'hi atreveixi. Estic tan emprenyada que deixo pas a un clàssic: I al botxí que s'hi atreveixi, se li osqui la destral.

A La Vanguardia

-Salvador Cardús, a La Vanguardia d'avui mateix. Final de l'escrit "Ibarretxe: tenacidad y premio" (òbviament, la negreta és meva. Ah, una altra obvietat: Salvador Cardús és català):

Y lo mejor de todo: no pasará nada grave ni en Euskadi ni en España, sino todo lo contrario (serà, doncs, lleu, allò que passarà; ¿per què hauria de passar res, doncs?). Los que intentan asustar lo hacen sólo para que nada cambie (quines ganes de fer el papus!) , no porque exista algún peligro (de què en passi alguna de greu; és a dir, que alguna cosa d'important canvïi) .

-També a La Vanguardia - i suposo que a tots els diaris-, Ibarretxe (és basc) pregunta: "¿esto como le solucionamos? ¿a tortas? (Val a dir que Ibarretxe no pot recórrer a cap fòrmula elegant, com ara: l'article x de la Constitució, que preveu la suspensió de l'Estat espanyol).

(continuarà)

Tot seguint l'estel historicista de part de la blogosfera

Alexander Orlov huyó a Estados Unidos. Lo habían destinado a España, donde controló a Kim Philby y supervisó el envío del oro español a Moscú (de donde nunca volvió) y se salvó gracias a una carta que envió directamente a Stain en la que le decía que si él o su familia sufrían algún daño, una carta depositada en cierto banco de Suiza pondría al descubierto detalles muy comprometedores relacionados con la intervención de Rusia en la guerra civil española. Vivió tranquilamente en Estados Unidos hasta la muerte de Stalin. (Miranda Carter,

Anthony Blunt. El espía de Cambridge. Tusquets Ed.)

Biografia molt recomanable, tot i que Blunt és un personatge que, d'entrada, em va provocar angúnia i, després, un avorriment mortal. Mireu-li els ulls, a la fotografia que hi ha a la portada del llibre esmentat; de recent publicació, és a totes les llibreries. "Ojos fríos y apagados como el cristal", va dir George Steiner.

Quant a Orlov, cap dels agents d'Stalin durant la guerra civil espanyola i directament implicat en l'assassinat d'Andreu Nin, deu ser dels pocs que es va lliurar de les purgues, i potser l'únic que va fer un xantatge directe a Stalin. No sé si la carta de Suïssa existeix; suposo que no anava de farol, l'Orlov. En tot cas, m'agradaria llegir-la, esclar. Cada vegada m'apassiona més la història, sobretot el segle XX a Europa. És ben cert que no s'entén res del present sense el passat. Em tira una mica enrere (o endavant, en aquest cas) la lògica implícita en el tòpic, la qual em faria anar fins a Atapuerca, per entendre'ns; és a dir, la immensitat del passat, sobretot si penso en el meu futur, tan minso des d'aquests paràmetres. Algú deia: seguirem llegint i investigant fins arribar a ser un cadàver molt il.lustrat. No trobo que sigui un mal projecte.

Me'n vaig uns dies. Bon Nadal.

Nadal

Quan jo era petita, tiràvem la casa per la finestra. Avui en dia, no sé què fem; potser tot plegat ha perdut sentit, però jo diria que encara ens podem reconèixer, petits i grans, en el que diu el psicoanalista infantil Bruno Bettelheim:

El temor a las privaciones físicas y emotivas son las dos principales ansiedades del hombre. El hambre y la inanición son las formas básicas de las primeras, mientras que el abandono -cuya forma última y esencial es la muerte- lo es de las segundas.

Las festividades familiares que se celebran alrededor de una mesa colmada de viandas combaten así las mayores ansiedades del niño (...) La "reunión del clan" tranquiliza al niño porque le demuestra que, en lo que se refiere a su seguridad contra el abandono, no está obligado a confiar sólo en los padres. La comida abundante también proporciona la seguridad, tanto en el nivel real como en el simbólico, que es mucho más importante, de que no padecerá inanición.

Cuando los nazis ocuparon Noruega, Stefi Pedersen (psicoanalista sueca) sirvió de guía a un grupo de refugiados, entre los que había varios niños, que consiguieron huir en lo más crudo del invierno cruzando las altas montañas que separan Noruega de Suecia. Nadie se llevó más de lo que pudiera transportarse fácilmente sobre los hombros. Para la mayoría de los componentes del grupo no era la primera vez que huían de los nazis, ya que unos años antes habían huido de Alemania o Austria a Noruega. Así que estos refugiados sabían por experiencia lo que significa tener que abandonar casi todo lo que se posee y llevarse sólo lo más importante (...) Pederson miró por casualidad en una de las mochilas de los niños y encontró una estrellita de plata, del tipo que se suele colgar en el árbol de Navidad (...) Examinó las mochilas de los demás niños y una y otra vez encontró adornos baratos para el árbol de Navidad: estrellas y campanas hechas de cartón y cubiertas de purpurina. Esto era lo que los niños habían escogido para llevarse de Noruega con preferencia a todo lo demás.

Así pues, probablemente este es el sentido más hondo y tranquilizador que la Navidad tiene para un niño: un recuerdo que le sostiene en situaciones adversas.

Me'n vaig pitant. Porto una llarga llista de joguines i una llarga llista de viandes a la motxilla. Espero que el bon record del Nadal de la meva infància m'ajudi en les situacions adverses a l'interior de supers i hipers diversos.

Bon Nadal.

La presó

Des del blog flux arribo a unes cites en premsa del discurs que en ocasió del Nobel ha escrit Jelinek. M'impacten les paraules següents:

Crido en la meva solitud, caminant amb passos feixucs sobre les tombes dels morts, voldria només arribar allà on ja és la meva llengua, fotent-se de mi.

I recordo uns textos brutals, Textos para nada, de Samuel Beckett. Això, per exemple:

Todavía se debilita aún más, la vieja débil voz, que no ha sabido hacerme, se aleja, para decir que se va, probar otros lugares, o baja, cómo saberlo, para decir que va a terminar, no probar más. [...]

Y la voz, la vieja voz desfalleciente, se callará por fín que no será cierto, como no es cierto que hable, no puede hablar, no puede callar. Y habrá un día aquí, donde no hay días, aquí que no es un lugar, originado por la imposible voz el infactible ser, y un comienzo de día, en que todo será silencioso y vacío y oscuridad, como ahora, como pronto cuando todo haya acabado, cuando todo esté dicho, dice ella, murmura.

I penso en els temps tan bèsties que ens toca viure, on el llenguatge, la casa de l'ésser, que ens hauria de fer persones, és la casa dels bojos; font d'alienació màxima, no pot sinó parlotejar de la gran mascarada i del no-res. El vell Parmènides se sorprendria de la fluidesa i les floritures amb què pot ser dit, el no-res; però, tossut com era, envanit de raó, insitiria, amb raó, un cop recuperat de la sorpresa, en què el no-res no pot ser pensat. De cap manera. Si no hi ha, doncs, pensament, on rau la seducció dels nostres poetes? Diria que en la música. La gran música clàssica, amb el seu patetisme, la seva comicitat, el seu lirisme, no ha mort, no. S'ha travestit de paraules. Jo, francament, prefereixo Beethoven, però ja m'està bé que la veu insisteixi encara, murmuri.

AZNAR

Tot llegint el blog Nihil obstat i l' article que inclou d'en Sostres sobre l'Aznar, m'han entrat ganes de comentar què en penso, del personatge. Comparteixo la percepció que es tracta d'un polític honest, fidel a les seves idees -massa fins i tot, d'aquí la inflexibilitat evident- . Crec que, conscientment, ha volgut governar d'acord amb la seva manera de ser, eixuta, antipàtica, de castellano viejo. Conscientment, per l'obsessió de mostrar-se antitètic del seu odiat Felipe González, la simpatia i el populisme del qual Aznar deu interpretar només com a cinisme. Seduït, segurament, per Maquiavel -un gran seductor-, ha pensat que a un governant no li cal ser estimat, però no ha entès que si no és estimat ha de ser necessàriament temut, la qual cosa és una quimera en la democràcia de masses d'avui en dia. Aquí rau el seu parany mortal; en posaré dos exemples: El cas Prestige i la seva negativa -fem-ho ràpid i, per tant, visual- a posar-se l'impermeable i les botes d'aigua. I, finalment -mai millor dit-, l'11 de març, on era de calaix organitzar un escenari de representació mediàtica, amb ZP permanentment al seu costat, i de pas, doncs, amb ZP desactivat al màxim; i tots dos partits entomant i escalfant juntets l'horror popular. Els comunicats en tiempo real de l'Acebes no calmaven ningú, ans al contrari. Calia una cerimònia de campanetes, un Auto Sacramental; calia començar d'immediat a elaborar el dol, en termes psicoanalítics; per contra, ens van endilgar uns informes burocràtics de jefatura de policía, amb el greuge afegit d'entossudir-se a perdre les eleccions en insistir interessadament en el terrorisme etarra. Aznar, certament, no és el Churchill espanyol. Churchill era gran, enorme; i era estrafolari, demagog, populista, cínic... Sobretot, disfrutava com un nen jugant a ser estadista; i ja se sap que no hi ha ésser més seriós i més profundament honest que un nen quan juga. Aznar fa la impressió, sempre anguniosa, de l'adult sense infància.

Independència

"Vostè vol fundar un Estat sense que hi hagi efusió de sang, sense emprar la força ni l'astúcia, obertament, honestament, tan sols venent i comprent accions? On s'és vist mai, això?"
(D'una carta del sociòleg L. Von Gumplowicz a Theodor Herzl)

Aquesta cita es troba a l'inici del llibre ja citat en aquest blog sobre Israel, de J.B. Culla.

Qué bueno que viniste

Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente.

(Hugo Chávez)

Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.

Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.

L' espai (davant l'escultura "La veu interior", de Rodin)

Arran del retrobament amb Rodin, he recuperat unes notes que vaig guardar d'Hanna Arendt sobre la concepció del temps i de l' espai en Hermann Broch, escriptor, per altra part, del qual no he llegit res més. El que diu Broch em va semblar una intuïció que em servia per explicar alguna experiència estètica pròpia, sobretot amb la música i l'escultura. Contràriament al tractament del temps en molts altres pensadors, Broch el foragita del jo; el temps, el constato fora de mi, en l'encaminar-se del món cap a la mort. Tot allò que faig meu i conservo, constitueix espai; l'espai és el reducte a recer del temps, és a dir, de la mort. El jo, així, esdevé arquitectònic, habitable. Sòlid. M'agrada, sobretot, pensar en la imatge d'una casa que acull tot allò que rescata de la intempèrie, que es va poblant amb el temps, sense deixar que el temps s'hi coli. La casa d'un escultor. La música fraseja les formes i ajuda a immortalitzar-les.

Transcric les notes que guardo en un quadern (No tinc el llibre, però el recomano: Hombres en tiempos de oscuridad, d'Hanna Arendt):

Todo lo que es el hombre da pruebas de pertenecer al yo, todo lo que posee, estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte...
El tiempo es el mundo externo más recóndito. La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo"...
La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es la tranformación del tiempo en espacio. Es abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte. Arquitecturación del paso del tiempo.

Rodin a CaixaForum

El vaig descobrir fa molts anys a París, al seu museu. Un museu petit: un palauet i un jardí deliciós, que inviten a quedar-s'hi, a passejar, a llegir un llibre, a badar (ben al contrari dels museus grans que, a mi, em desanimen tan bon punt començo l'excursió: amunt i avall pels segles que m'assalten sense descans ni pietat) Abans ja m'havia adonat, en un viatge a Itàlia, que l'escultura, a diferència de la pintura, era un art que em frapava; que em frapava molt, vull dir. Rodin no em va decebre. Les seva relació amb Rilke em va picar la curiositat, i vaig llegir força sobre ell i vaig admirar, sempre que en tenia l'ocasió, la seva obra. Feia temps que el tenia arrecerat a la memòria adormida, fins ara que he tornat a topar amb el seu Balzac, immens, paorós com un malson que et desperta de cop.

Rodin explica la descoberta, quan era tot just adolescent i començava a estudiar dibuix en una escola d'art, del seu futur, el qual, com tot futur autèntic, ja portava dins, sense modelar:

Pour la première fois, je vis de la terre glaise: il me sembla que je montais au ciel. Je fis des morceaux séparés, des bras, des têtes ou des pieds, puis j'attaquai la figure entière. J'ai compris l'ensemble d'un coup. Je faisais cela avec autant de facilité qu'aujourd'hui. J'etais dans le ravissement.

La carta trobada

La famosa carta de Poe tenia el seu amagatall perfecte allà on tots la podien veure, davant dels nassos; quasi el mateix lloc on dissabte passat trobo la carta firmada per l'eurodiputada Rosa Díez: la secció de "Cartas al director" de "El país". Es tracta d'una carta oberta, "Carta abierta al Rey", i em sembla tan compromesa com la del relat de Poe; en tot cas, és un text molt dur, on es recrimina a la monarquia la seva actitud amb Ibarretxe i la desprotecció i el debilitament que això provoca en un dels bàndols que s'enfronten -o que la Sra. Díez creu que s'enfronten- a Euskadi. En reprodueixo dos paràgrafs:

(...) Para nosotros la figura del Rey, en su calidad de jefe del Estado español, representa aquello por lo que venimos luchando en el País Vasco. Su majestad es, en última instancia, quien nos asegura que el Estado protegerá nuestros derechos como ciudadanos vascos y españoles...

(...) A mí, señor, nunca se me ocurriría creer que su majestad piensa que es la hora de rendirse. Aunque bien es cierto que si se pensara así, deberíamos ser los primeros en enterarnos. Más que nada para saber por qué nos jugamos la vida. Su majestad sabe que no nos rendiríamos aunque no tuviéramos a nadie que nos cubriera las espaldas...

Evidentment, es podrà discutir sobre l'oportunitat del gest, sobre a qui més, de manera encoberta, va dirigida la carta, sobre el seu tremendisme, sobre la seva autora, sobre la monarquia i Euskadi, sobre l'Estat i la independència..., i així, ad nausseam (de passada, però, faig notar que ningú, que jo sàpiga, n'ha discutit res de res). Reconec que, a mi, em va deixar estupefacte pel fet -diria que insòlit- de ser una carta oberta a un cap d'Estat, on se li diu que no defalleixi en continuar essent-ho, de cap de tot l'Estat. O la Sra. Díez és molt agosarada i ingènua -cosa que no descarto en absolut-, o aquí, a aquest Estat, hi ha alguna cosa que grinyola, alguna cosa ben vistosa que no s'acaba de veure. De moment. O potser es tracta del mateix pòquer de sempre però en la modalitat de cartes descobertes. Hagan juego, señoras y señores. I anar fent.

Comentaris (problemes tècnics)

Al post anterior hi ha més d'un comentari. No em funciona, de moment, el comptador. Me'n vaig i ho deixo descansar fins dilluns, amb la seguretat que ho trobaré, com altres vegades m'ha passat, solucionat. No hi ha com creure en el pensament màgic.

Déu ha mort

Arran d'unes lectures filosòfiques que ens proposa l'autor del blog El ribot transcric unes paraules de Nietzsche, aquest gran profeta:

¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre ya no dará a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el que ya no es capaz de despreciarse a sí mismo.

¡Ved! Os muestro al "último hombre".

"¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?" -así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha hecho entonces pequeña, y sobre ella da brincos el último hombre, que hace pequeño todo. Su género es inextinguible, como el de la pulga; el último hombre es el que más tiempo vive.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las regiones en las que era duro vivir: porque uno necesita calor. Uno ama todavía al vecino y se restriega con él: porque uno necesita calor.

Enfermar y desconfiar es para ellos pecaminoso: uno anda con cuidado. ¡Insensato el que todavía tropieza con piedras o con hombres!

Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al fin, para morir agradablemente.

Uno trabaja aún, porque el trabajo es una diversión. Pero uno se cuida de que la diversión no perjudique.

Ya no se hace uno pobre ni rico: ambas cosas son demasiado gravosas. ¿Quién quiere aún gobernar? ¿Quién obedecer? Ambas cosas son demasiados gravosas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: el que siente de otro modo va de buena gana al manicomio.

"En otro tiempo todo el mundo estaba loco" -dicen los más sutiles, y parpadean.

Uno es cuerdo y sabe todo lo que ha ocurrido: así puede uno burlarse sin fin. Uno se pelea aún, pero se reconcilia en seguida - de otro modo, ello estropea el estómago.

Uno tiene su poquito de placer para el día y su poquito de placer para la noche: pero uno respeta la salud.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

("Prefaci de Zaratustra", 5)

El profesor Felipe Martínez Marzoa, un dels més consistents i, esclar, solitaris de les nostres facultats de filosofia, ens comenta aquest "darrer home" així:

El último hombre no "sabe" que "Dios ha muerto"; pero, en él mismo, Dios efectivamente ha muerto; el último hombre no puede saberlo precisamente porque -en virtud de la muerte de Dios- carece del sentido de "Dios", del sentido de lo sagrado, de lo noble, de lo bello; estas palabras ya no son, para el último hombre, más que palabras como todas las demás, y, puesto que no pueden significar el mismo tipo de "cosas" que todas las demás palabras, son en verdad palabras vacías, slogans, mentira. "El último hombre" de Nietzsche somos nosotros.

Ho he transcrit tot escoltant (han passat anys des de la darrera vegada que la vaig escoltar sencera) "La passió segons Sant Mateu", de Bach. Nietzsche deia que cal escoltar-la per saber què és -o ha sigut- el cristianisme. Ara mateix sona el violí amb les les primeres notes de l' ària de l'"arrepentiment de Sant Pere", ària per a contralt: "Erbarme dich, mein Gott".

M'agradaria pensar que, per uns minuts, no parpellejo.

Infame semanal

Ahir a la nit, després de sopar, en el descuit d'un televisor encès, se'ns cola, al recinte familiar, el gol d'un Informe Semanal dedicat a la figura d' Arafat. Em direu (és un dir) que, després de tants anys i panys, un gos pavlovià en sentir aquella musiqueta associada a Pròxim Orient hagués salivat bilis i hagués apagat el televisor, però a un gos li manca la curiositat. A mi, la curiositat, em perd. Infame, esclar; o modèlic, si es tracta de manipular. Òbviament, els dolents de la pel.lícula són els israelians; i és una pel.lícula de dolents molt i molt dolents.

Exemple textual: "...la tierra de la patria palestina arrebatada por el Estado de Israel", i... a otra cosa, mariposa . Així, sense la més mínima referència històrica. Es veu que aquest monstre d'Israel va anar allà i, pim-pam, va arrabassar la pàtria als palestins. Les imatges també eren modèlicament elegides per il.lustrar la monstruositat del monstre. No podien faltar dues veus autoritzades... per a guanyar-se el sou: la d'una periodista experta, i tan neutral ideològicament que té l'encert de dir-se Aranguren; i la veu d'un mitja cerilla, jovenet, llestet, guapet i recent (ben segur) nomenadet alt càrrec del Ministeri d'Exteriors.

De la Introducció del llibre que s'acaba de publicar de Joan B. Culla, "Israel, el somni i la tragedia":

En la configuració de la nostra opinió pública -occidental, espanyola, catalana- respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d'allò que denominem amb optimisme "el conflicte del Pròxim Orient" -com si en aquella regió no n'hi hagués cap altre, de conflicte-, s'esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format (...)

... Cal recordar que a Algèria ja s'han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortalitat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d'Israel i Palestina -durant el mateix període o en tota la seva història-, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum.

Constato que televisió espanyola no està per la labor de deixar de fer el ridícul. Constato també una qüestió que el profesor Culla no esmenta: el percentatge gruixut d'opinió pública catalana que, en el conflicte que ens ocupa, no només sap que hi ha bons i dolents sinó que coincideix en saber qui són uns, i qui els altres.

En previsió



En previsió, avanço una cita (de no sé qui) com a resposta oportuna i ponderada:

El feixisme sempre plana sobre USA però finalment aterra a Europa.

Germà, no siguis tou

Avui Telenotícies.com es fa ressó dels contactes d'alguns dels islamistes radicals empresonats amb col.legues d'ETA; entenc que es trata de relacions personals; en concret, segons funcionaris de presons, hi ha "camaraderia", fins al punt que un islamista anomena "germans" els etarres i un altre els alliçona sobre terrorisme dur: "matar-ne molts a la vegada"; res d'assassinats selectius i altres punyetetes.

Reconec que la cosa em fascina des d'una perspectiva psicològica i, fins i tot, literària, tant com em repugna des de qualsevol altra perspectiva. No he cregut mai en la conxorxa dels islamistes amb ETA, que tant promociona el PP, pel que fa a l'atemptat de 11 de març; no em quadra amb la meva percepció de les coses, la qual, al capdavall, em serveix -espero que per molts anys- de guia a l'hora de saber on sóc i què passa per on sóc; tot i reconèixer que res no és descartable, en descarto per higiene mental infinitud, d'hipòtesis. Altrament, aquesta mena de compadreo dins l'àmbit de les presons, sí que em resulta del tot creïble. Ressegueixo el fil i aventuro una hipòtesi, del tot ociosa i per a consum privat: una de les causes de la mort d'ETA podrà ser el complex d'inferioritat. Davant d'un terrorisme a gran escala i tan bèstial, capaç de desencadenar una contraofensiva ídem, els "gudaris de merda", que deia aquell, se'ns desmoralitzen. Una qüestió d'audiència, també; de caiguda en picat de l'audiència mediàtica arreu del món. En la mateixa línia, crec que en l'inconscient col.lectiu, després de l'11 de març, els homes d'ETA han deixat de ser el nostre "h0me del sac". Prou que ho deuen saber ells, intueixo que ho saben: estan perdent el poder i la glòria; estan fets merda, vaja. Això espero.

Tota cosa vol perseverar en el seu ésser (Spinoza)

Però l' ésser (sigui què sigui i com sigui) no vol perseverar en tota cosa. El vell Arafat es mor. No sóc la Loyola de Palacio, ho juro; així doncs, em limito a constatar-ho, amb prudència: sembla que el vell Arafat es mor. Recomano, això sí, la lectura de "El rei es mor", de Ionescu. En recordo la sorpresa i l'enrabiada del rei i la comicitat que provoca.

He vist dirigents palestins de mirada àgil i precisa ( Abu Mazen, Hannan Ashrawi, per exemple). Ho constato amb esperança, però també amb prudència perquè només els he vist per televisió, on també he vist perseverar els ulls de peix que es mor; un líquid dens, gelatinós, una mirada desfeta.

Que Al.là, sempre tan gran i misericordiós, hi faci més que nosaltres. Que s'afanyi, però. És urgent des de fa una pila d'anys.

Fets i opinions

La conversión de los hechos en opiniones se da en todos los ámbitos con el pretexto de que todo el mundo tiene derecho a tener su propia opinión, una especie de "gentlemen's agreement" según el cual todo el mundo tiene derecho a la ignorancia (tras lo que se oculta el supuesto implícito de que en realidad las opiniones no son ahora la cuestión). De hecho, este es un problema serio, no sólo porque de él se derive que las discusiones sean a menudo tan desesperanzadas (normalmente uno no va por ahí arrastrando siempre obras de consulta) sino, sobre todo, por que el alemán corriente cree con toda seriedad que esta competición general, este relativismo nihilista frente a los hechos, es la esencia de la democracia. De hecho se trata, naturalmente, de una herencia del régimen nazi.
(Hannah Arendt. Visita a Alemania 1950. Los efectos del régimen nazi)

No sé si, ara i aquí, podríem parlar d'efectes del règim franquista, però en llegir el paràgraf anterior, he notat com una pressió interna, una necessitat de manifestar el meu reconeixement.
És això el que ens passa (o una de les coses que més m'enerven d'allò que ens passa): El dret a la ignorància com a essència de la democràcia. L'accés a la informació, avui en dia, no soluciona el problema; ben al contrari, pot empitjorar-lo fins al mareig. És tan gran l'allau de dades i de tan diversa procedència que l'únic intel.ligible són les opinions. Els fets? No hi ha qui els entengui. A mamar tots els fets!

Tot fent explícit, però em sembla que no pas més clar, el subtext. O, tot fent els deures per a "Quaderns"

Quan me les vaig heure amb la filosofia estructuralista, en vaig treure una conclusió, ben segur que simplista i com a resultat de reflexions poc articulades. La manca de substància del "subjecte" i, per tant, de la "responsabilitat personal" em quadrava en un percentatge bastant ampli dels éssers humans, però sempre em topava amb una minoria ( a la qual no pertanyo, ai las; ni tan sols crec que hi pertanyo) al marge, sense explicar; una minoria molt rellevant, tant per a bé com per a mal; més concretament, en qüestions morals, tant per fer el "bé" com per fer el "mal" (des del sociòpata -una cunya, de passada: bé,Tom Cruise a la magnífica pel.lícula d'acció "Collateral"-, tot passant pel filantrop fins arribar, si es vol, al "sant". Sempre hi ha graus, en tot; en la majoria i en la minoria).

Aquesta conclusió té una significació política evident. La faré explícita: no busco la desaparició dels estats (déu me'n guard), sinó la seva eficàcia; en qüestions d'estat, em sembla que "El príncep", no pas el de contes de fades, no ha estat superat. Eficàcia amb una finalitat, -potser una de tantes només, però també inclosa-, moral: el benestar dels ciutadans. Això fa, per exemple i potser com a corolari, que m'anguniexin les legislacions massa liberals, o massa "progres", aquelles que fan saltar alegrement estructures morals i psíquiques tradicionalment bàsiques, en nom d'una llibertat personal, la qual, com el valor a la "mili" d'abans, "se le supone" (a la majoria, esclar). Sóc, doncs, una "carca", des de la previsió d'allò que ens espera si ens passem de "progres". ¿Cal fer explícit el subtext? En un altre post en tot cas, no fos que desarticulés massa aquest.

I arribo, així, a la minoria abans esmentada; concreto, en dos noms:

- Bill Gates. Ha dit que vol "reinvertir" en filantropia tota (deixe'm-ho en una part important) la seva fortuna. Això és el que em sorprèn i, doncs sí, m'admira. Què n'espero? Que ho faci bé, amb eficàcia. Està per veure, però de moment ens ha alegrat una mica la vida.

- La mare Teresa de Calcuta. Va "reinvertir" tots els seus esforços vitals, i també ho va fer eficaçment.

En ambdos casos, l'eficàcia va de la mà de la responsabilitat personal; d'un, en castellà en diuen "empeñarse en", posar la banya en un forat..., no sé, alguna cosa de tremendament personal i intransferible.

Hi ha una minoria que se surt del guió. Sempre. Tindran els seus motius (si burxéssim gaire, en trobaríem alguns de molt lletjots, segurament) i les seves determinacions, però sobresurten, i ens deixen, a la resta, estupefactes. Es fan responsables, si més no (o potser valdria dir: fins i tot), del seu destí (màxima estoïca, aquesta, que a mi m'atrau molt). Sembla de sentit comú agrair-los-ho.

Diria que també els estats que se'n surten, els estats "viables" que diuen ara, tenen darrera (a vegades cal remuntar-se a la història per trobar-les; cal passejar pels cementiris, vaja) persones de categoria. Precisament, el que més m'esvera de l'actualitat és que no en veig cap de viu, d'estadista. Espero que no hagin fugit tots al món de l'empresa o al de la caritat cristiana.

De tele, lite i altres

Ahir a la nit, molt de nit ja, abans d'anar a dormir i després d'una curta dormideta, vaig veure a la tele un programa de tertúlia, entrevistes i d' altres , amb dos escriptors argentins que no he llegit, César Aira i Alan Pauls. Del presentador i de l'entès en la matèria que s'encarregava dels parabienes , no n'he llegit ni els noms. Estranyament, ningú pretenia encetar cap conversa, tot i que compartien taula; a tot estirar, preguntes i respostes de volada curta, curtíssima, tant com culta, cultíssima; sense anar més lluny, em va deixar bocabadada la quantitat ingent d'escriptors que els documentalistes (aquests sí, que s'ho curren) van recuperar per tal de posar-nos en antecedents sobre l'obra dels dos convidats. Onetti, Borges, Cortázar, García Márquez, i d'altres, desfilaven a velocitat vertiginosa per la pantalla, la majoria des dels seus respectius A fondo; tots -els pobres-, hi volien dir la seva, se'ls notava l'esforç, però els talls de muntatge eren implacables: frases a mig dir, gestos a mig concloure, en rigorós blanc i negre la majoria..., semblava una processó d'ànimes en pena maldestres. Per a més escarni, ni un dels dos escriptors presents al programa es va reconèixer deutor de cap cromo d'aquella florida i antiquíssima col.lecció: ni un tengui, tots falti . Sospito que caldria explicar als guionistes allò tan lleig de "matar el pare". Evidentment, no hi podia faltar una cantant i, doncs esclar, un parell de cançons segons un ordre, suposo que estratègicament cronometrat per tal que ningú -ella tampoc- es cansés gaire de res. Així doncs, que jo recordi: ara un esment del cine de Truffaut (?), ara una gracieta sobre la premi Nobel d'enguany, ara una cançoneta, ara..., coi!, ara, l' Emili Teixidor, en taula a part; i després, la Lucía Etxebarría, en una entrevista fora de plató. D'això, se'n diu solució de continuïtat , em penso.

De l'Emili Teixidor, no n'he llegit tampoc res; però em va semblar un home dret i fet, consistent. Parlava del seu llibre, Pa negre, i de l'època franquista on, més o menys, tothom ho era de franquista, o hi estava adaptat, excepte una minoria amb carnet clandestí a la butxaca. Això, més o menys, va dir, i moltes altres coses, totes interessants.

La Lucía Etxebarría estava contenta -t'ho diràs- pel Planeta. Devien ser els nervis, però va començar a parlar de la novel.la i sense solució de continuïtat (potser, doncs, per anar conjuntada amb el programa), li vaig sentir dir, alt i fort, textual: Israel. Així: Israel, punt. I seguidament tot el que ja sabem de carrerilla, amb una continuïtat solucionadíssima de fa temps: estat terrorista, que no ho és, d'estat, ni res..., guerra preventiva, que ni ho hauria de ser ni ho és... ni res més que per enriquir un senyor... i d' altres. Va acabar amb l'amenaça de publicar un llibre de contes sobre Palestina; millor dit, contes de palestins i els seus patiments, perquè -deia- quan es personalitza (així justificava, també, el formato cuento. Curiosa expressió, o a mi, m'ho sembla; qui sap, potser es tracta d'un gènere literari amb tots els ets i uts; no sóc entesa en la matèria i sempre fa angúnia fer el ridícul; a mi, me'n fa, vull dir)..., quan es personalitza -deia ella- s'arriba més a la gent que no pas amb les dades, simples i fredes, d'allò que passa al món. I ella, es notava que vol arribar a la gent amb això dels palestins (¿quin mal li han fet, pobres?), i d'altres.

La malaria

Sembla que hi pot haver una vacuna contra aquesta malaltia que mata un milió de persones cada any, el 75% cent dels quals són nens menors de cinc anys. El Director de l'assaig científic que intenta tirar endavant aquest projecte, Pedro Alonso, metge de l'Hospital Clínic de Barcelona, en una llarga entrevista que publica "El País" (15-10-04), diu el següent:

P. ¿Gates?
R. Prácticamente todo...sin el dinero de la Fundación Gates no hubiéramos llegado aquí ahora. Ahora, ¿es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?... ¿Es legítimo que un problema que ha condicionado la historia del mundo y continúa condicionando el desarrollo de un continente entero dependa del impulso filantrópico de un individuo? El modelo europeo ha fallado, y están fallando les Estados, y la sociedad civil tiene que darle a esto la importancia que merece. Los impuestos tienen que ayudar a resolver este desequilibrio estratégico y cubrir allá donde el mercado no llega...
P. ¿Entonces estas quejas que tienen las autoridades en Bruselas sobre el monopolio que ejerce Gates sobre las tecnologías del mundo de la informática...?
R. No. Que le den más monopolio. ¡Que tenga todo lo que quiera!

Ja sé que és atacable, o discutible, des de diverses perspectives; Una sospita inevitable i grollera: "estòmac agraït". Més impostos perquè el mercat no arriba a tot arreu, però si els Estats no funcionen ni a casa seva, dificilment els impostos dels rics, gestionats per estats i subestats i paraestats, serviran de gaire als pobres dels països pobres. Més monopoli, "más madera", doncs, de capitalisme salvatge, llei del mercat sense lleis. A mig bloc mig poc , acabo de veure que s'apunten també contradiccions o objeccions.

Malgrat tot, fa pensar. Suposem que el projecte s'està duent a terme passablement bé (supose'm-ho, si us plau). Una fundació privada -una persona, en darrer terme- que ho controla, que evita l'espiral de corrupteles i corrupció de les estructures estatals (i d'altres, de no tan estatals), que imposa eficàcia (importantíssim això: eficàcia) amb diners, molts diners, però, sobretot, sobretot, amb responsabilitat sobre l'ús que se'n fa, que ho gestiona a la manera empresarial... I se'n surt! Els projectes tiren endavant i solucionen o, si més no, pal.lien problemàtiques endèmiques; aporten una mica de llum (per usar una metàfora clàssica i, doncs també, tòpica) en la foscor horrible d'això que denominem estúpidament, asèpticament, "tercer món" (la paraula infern està fora de circulació; no siguem infantils, l'infern no existeix, no existeixen els reis mags, tampoc.). No hi ha cap disseny utòpic, aquí. Només una voluntat filantròpica. Una voluntat personal, esclar. I l' eficàcia del sistema capitalista dirigit cap a objectius que no ho són, en primer terme, de capitalistes.

¿Es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?

Una pregunta probablement mal formulada, però que suscita un seguit de preguntes del tot consistents. En tot cas, a tall del tot personal, també: si això és més o menys (qui vol la perfecció?) com sembla, Bill Gates -vés qui m'ho havia de dir- és el meu home.

Xavier Rubert de Ventós es filósofo


Aquest aclariment d' "El País" (13-10-04) a l'article firmat per Xavier Rubert de Ventós i titulat "¿Está Cataluña en estado?" és, de tot plegat, el que més em cou. Amanit d'acudits poca-soltes, l'article esmentat es queda en consigna partidista del partit de tripartits.

En resum, ve a dir: no reivindiquem la nació, deixem de ser nostàlgics i essencialistes, que encara ens sortirà rana, la parida nacional; entre d'altres qüestions, hi pot haver molts catalans que estiguin per la cosa de l'Estat espanyol, com a nació de nacions (essència d'essències?). ¿Què hem de fer? (pregunta filosòfica par excellence); senzill: ara -justament, ara- que els Estats tradicionals són en crisi d'identitat (he decidit no abusar de les cites textuals en adonar-me que hauria de citar tot l'article, de tan desmanyotat com el trobo, però el segueixo d'a prop), ara és l'hora, vés per on, que Catalunya jugui a ser-ho, d'Estat. Segons sembla, es tracta de desempallegar-nos d'una crisi d'identitat nacional per a escaldar-nos (una miqueta, res d'independència a la brava) en una crisi d'identitat estatal. ¿I per què? Oi? Doncs, perquè ell té un desig (no pas una idea, una intuïció, alguna coseta filosòfica, no sé... Res, un desig.) Ens ho diu així:

En el fondo de este proyecto está mi deseo de alcanzar un marco político donde no resulte ya necesario ser nacionalista (algo que a mí me tiene frito) y donde la propia identitad política no tenga que ser tan expresada como simplemente ejercida

Diria que, com a filòsof, s'acaba de saltar l'essencialisme i el nominalisme, tot alhora. Ni essències ni mots. Exercicis damunt la "tabula rasa"; tal com pinta la cosa, del no-res en sortirà... una taula de gimnàsia, com a mínim. Com a màxim, alguna trencadissa òssia.

Una cita més, va:

...seguir enzarzados en lo de si somos o no somos una nación más o menos histórica me parece un disparate. De lo que se trata, muy simplemente, es de conseguir la financiación, la representación europea y las competencias no revocables ni laminables que nos permitan administrar ese combinado de coacción y de protección que generan la adhesión del ciudadano a un Estado

¿Sona, tot això tan simple? Simplement, hem de ser funcionals, hem de funcionar com si fóssim un Estat, sense ser-ho del tot, ara que els Estats, que sí que ho són, no funcionen del tot. I hem de funcionar, simplement, perquè no sabem -ni paga la pena de perdre el temps en esbrinar-ho- si som o no som, podem o no podem ser, una nació, del tot.

En el fons, el nostre filòsof es creu molt astut: no emprenyem ningú, ni Espanya ni Europa ni nosaltres mateixos; dissimulem, xiulem... i així, com que ara els reis ens portaran un Estat-ut nou de trinca, podrem jugar molt millor a coaccionar i protegir els ciutadans catalans, que tant s'ho mereixen. Horror. Aquesta ciutadana desitja que no juguin gaire amb ella perquè, des de fa massa anys, ésser nacionalista la té fregida; la té fregida justament per la incompetència d'un com si fos un estat. Perquè una cosa és el futbol, i una altra el futbolí. Oi que s'entén?

70 anys, comptats sense comptar

ERC ha celebrat, segons "El país" discretament, el 6 d'octubre de 1934. El diari esmentat recull unes declaracions discretes de Josep Huguet fetes en un acte a la seu del Consell de la Joventut de Barcelona, acte convocat pels joves d'ERC, que, ben segur, afronten el futur des de les lliçons del passat. Huguet -traduït al castellà-, diu: "El 6 de octubre de 1934 fue una aplicación práctica del federalismo de Esquerra... pero hay quien dice que fue un error, y yo lo dejo al juicio de los historiadores"; que va ser una fiasco, amb un cert nombre (discret) de morts, s'ho calla perquè ho sap tothom, fins i tot els historiadors i fins i tot ell, com ho sabien, fins i tot, aquells que ho van organitzar; que va anar a remolc d'un estirabot de l'esquerra espanyolista, tampoc no ho diu; que va ser un estirabot profundament antidemocràtic, res de res; que alguns historiadors poden presentar-ho com un primer assalt a la legitimitat democràtica que remataria, des de l'altre cantó, el "alzamiento"... ni parlar-ne. Discretament, cal reivindicar que "la tradición de proclamación del Estado catalán viene de la izquierda" i passar a suggerir que cal continuar exercitant-se en la pràctica, i que ara, ara, és el moment... ¿de proclamar? No, ara per ara és el moment d'oposar-se a la Constitució europea que no reconeix Catalunya, "que si no es Estado, no cuenta". Entenc que si no comptem tant li fa que obrim la boca, però també entenc això d' haver d'anar practicant per a poder comptar; així ho diuen tots els mestres.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... fins a saber comptar, doncs. Des d'ahir, ja ho fem fins a 70.

Borges

Arran de llegir algun blog ( Salms i en brut) on parlaven de Borges, he recordat un poema i la lectura feta per Juan Echanove dalt d'un escenari, fa cosa d'un parell d'anys; recordo, també, que no vaig trobar gens encertat el to melodramàtic, sense rastre d'ironia, amb què Echanove recitava; a parer meu, els versos finals, sobretot, són irònics i amargs, i han de ser dits sense massa èmfasi; un cert cansament, com una glopada de fàstic, que només s' insinua i que no arriba a fer trontollar l'elegància geomètricament calculada i bastida a base de menyspreu, menyspreu a si mateix en aquest cas. Diria que la frivolitat de Borges és una aposta profundíssima per l'elegància, una obsessió per la mesura; en tot cas, sorprèn un idioma castellà tan quirúrgicament emprat, tan precís, tan fred. Poc abans de morir-se, vaig sentir-li dir a Bolaño que considerava Borges l'escriptor en llengua castellana més gran després de Cervantes; em va satisfer la sentència, tot i que com tota sentència és agosarada, desmesurada. Borges -ell i, fins i tot, el seu "centinela"- hi posaria objeccions: tanta grandesa mareja.

El centinela

Entra la luz y me recuerdo; ahí está.
Empieza por decirme su nombre, que es (ya se entiende) el mío.
Vuelvo a la esclavitud que ha durado más de siete veces diez años.
Me impone su memoria.
Me impone las miserias de cada día, la condición humana.
Soy su viejo enfermero; me obliga a que le lave los pies.
Me acecha en los espejos, en la caoba, en los cristales de las tiendas.
Una u otra mujer lo ha rechazado y debo compartir su congoja.
Me dicta ahora este poema, que no me gusta.
Me exige el nebuloso aprendizaje del terco anlosajón.
Me ha convertido al culto idolátrico de militares muertos, con los
que acaso no podría cambiar una sola palabra.
En el último tramo de la escalera siento que está a mi lado.
Está en mis pasos, en mi voz.
Minuciosamente lo odio.
Advierto con fruición que casi no ve.
Estoy en una celda circular y el infinito muro se estrecha.
Ninguno de los dos engaña al otro, pero los dos mentimos.
Nos conocemos demasiado, inseparable hermano.
Bebes el agua de mi copa y devoras mi pan.
La puerta del suicida está abierta, pero los teólogos afirman
que en la sombra ulterior del otro reino, estaré yo,
esperándome.

L'alè que caldeja aquest poema irònic prové de la nostalgia de no ser Déu. Déu, allò més gran que el qual cap altra cosa no pot ser pensada. Una desmesura, una barbaritat, un personatge de ciencia-ficció que mai no necessita rentar-se els peus. Fins i tot mort -i, per postres, immortal- seré jo, només.

Bona nit, prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra

La lectura de la novel.la va venir després d'haver vist la pel.lícula, així que tota la primera part, on el personatge del Dr. Larch m'enlluernava com a lectora, s' il.luminava, també, pel record de la interpretació de Michael Caine, com em passa ara, -la veu de Caine, suau com una carícia, bona nit, prínceps del Maine, solemne com una coronació, reis de Nova Anglaterra-. "Aquí, a St. Cloud...", escriu el doctor al seu diari; aquí, a l'orfenat de St. Cloud, les coses són ben diferents a la resta del món; com a tots els St. Cloud del món, aquí, els nens són abandonats als capricis de la vida. Nens sense destí. Les lleis naturals queden lluny, remotíssimes, i queden massa a prop: paradigma exacerbat dels laberints sempre inquietants del mirall. Els nens de St. Cloud saben de si mateixos allò que veuen en si mateixos; poca cosa, una imatge nebulosa, per a ser. Les lleis dels homes són a un marge diminut i escorat, apenes quatre ratlles, quasi ocioses: un nom, alguna data... Tot està per fer, a St. Cloud. El Dr. Larch ho sap, i sap el que es fa: s'empesca determinacions, edifica marges, s' inventa destins; però, sobretot, sap que allò més perillós per als seus nens és l'arbitrarietat. Abandonats de la naturalesa i al marge de la convenció, tot està per fer i tot, tot, podria ser fet, sense límits.

Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra, que el món us aculli amb seny i dignitat. Que sigueu estimats.