Rodin a CaixaForum

El vaig descobrir fa molts anys a París, al seu museu. Un museu petit: un palauet i un jardí deliciós, que inviten a quedar-s'hi, a passejar, a llegir un llibre, a badar (ben al contrari dels museus grans que, a mi, em desanimen tan bon punt començo l'excursió: amunt i avall pels segles que m'assalten sense descans ni pietat) Abans ja m'havia adonat, en un viatge a Itàlia, que l'escultura, a diferència de la pintura, era un art que em frapava; que em frapava molt, vull dir. Rodin no em va decebre. Les seva relació amb Rilke em va picar la curiositat, i vaig llegir força sobre ell i vaig admirar, sempre que en tenia l'ocasió, la seva obra. Feia temps que el tenia arrecerat a la memòria adormida, fins ara que he tornat a topar amb el seu Balzac, immens, paorós com un malson que et desperta de cop.

Rodin explica la descoberta, quan era tot just adolescent i començava a estudiar dibuix en una escola d'art, del seu futur, el qual, com tot futur autèntic, ja portava dins, sense modelar:

Pour la première fois, je vis de la terre glaise: il me sembla que je montais au ciel. Je fis des morceaux séparés, des bras, des têtes ou des pieds, puis j'attaquai la figure entière. J'ai compris l'ensemble d'un coup. Je faisais cela avec autant de facilité qu'aujourd'hui. J'etais dans le ravissement.