Infame semanal

Ahir a la nit, després de sopar, en el descuit d'un televisor encès, se'ns cola, al recinte familiar, el gol d'un Informe Semanal dedicat a la figura d' Arafat. Em direu (és un dir) que, després de tants anys i panys, un gos pavlovià en sentir aquella musiqueta associada a Pròxim Orient hagués salivat bilis i hagués apagat el televisor, però a un gos li manca la curiositat. A mi, la curiositat, em perd. Infame, esclar; o modèlic, si es tracta de manipular. Òbviament, els dolents de la pel.lícula són els israelians; i és una pel.lícula de dolents molt i molt dolents.

Exemple textual: "...la tierra de la patria palestina arrebatada por el Estado de Israel", i... a otra cosa, mariposa . Així, sense la més mínima referència històrica. Es veu que aquest monstre d'Israel va anar allà i, pim-pam, va arrabassar la pàtria als palestins. Les imatges també eren modèlicament elegides per il.lustrar la monstruositat del monstre. No podien faltar dues veus autoritzades... per a guanyar-se el sou: la d'una periodista experta, i tan neutral ideològicament que té l'encert de dir-se Aranguren; i la veu d'un mitja cerilla, jovenet, llestet, guapet i recent (ben segur) nomenadet alt càrrec del Ministeri d'Exteriors.

De la Introducció del llibre que s'acaba de publicar de Joan B. Culla, "Israel, el somni i la tragedia":

En la configuració de la nostra opinió pública -occidental, espanyola, catalana- respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d'allò que denominem amb optimisme "el conflicte del Pròxim Orient" -com si en aquella regió no n'hi hagués cap altre, de conflicte-, s'esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format (...)

... Cal recordar que a Algèria ja s'han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortalitat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d'Israel i Palestina -durant el mateix període o en tota la seva història-, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum.

Constato que televisió espanyola no està per la labor de deixar de fer el ridícul. Constato també una qüestió que el profesor Culla no esmenta: el percentatge gruixut d'opinió pública catalana que, en el conflicte que ens ocupa, no només sap que hi ha bons i dolents sinó que coincideix en saber qui són uns, i qui els altres.

En previsió



En previsió, avanço una cita (de no sé qui) com a resposta oportuna i ponderada:

El feixisme sempre plana sobre USA però finalment aterra a Europa.

Germà, no siguis tou

Avui Telenotícies.com es fa ressó dels contactes d'alguns dels islamistes radicals empresonats amb col.legues d'ETA; entenc que es trata de relacions personals; en concret, segons funcionaris de presons, hi ha "camaraderia", fins al punt que un islamista anomena "germans" els etarres i un altre els alliçona sobre terrorisme dur: "matar-ne molts a la vegada"; res d'assassinats selectius i altres punyetetes.

Reconec que la cosa em fascina des d'una perspectiva psicològica i, fins i tot, literària, tant com em repugna des de qualsevol altra perspectiva. No he cregut mai en la conxorxa dels islamistes amb ETA, que tant promociona el PP, pel que fa a l'atemptat de 11 de març; no em quadra amb la meva percepció de les coses, la qual, al capdavall, em serveix -espero que per molts anys- de guia a l'hora de saber on sóc i què passa per on sóc; tot i reconèixer que res no és descartable, en descarto per higiene mental infinitud, d'hipòtesis. Altrament, aquesta mena de compadreo dins l'àmbit de les presons, sí que em resulta del tot creïble. Ressegueixo el fil i aventuro una hipòtesi, del tot ociosa i per a consum privat: una de les causes de la mort d'ETA podrà ser el complex d'inferioritat. Davant d'un terrorisme a gran escala i tan bèstial, capaç de desencadenar una contraofensiva ídem, els "gudaris de merda", que deia aquell, se'ns desmoralitzen. Una qüestió d'audiència, també; de caiguda en picat de l'audiència mediàtica arreu del món. En la mateixa línia, crec que en l'inconscient col.lectiu, després de l'11 de març, els homes d'ETA han deixat de ser el nostre "h0me del sac". Prou que ho deuen saber ells, intueixo que ho saben: estan perdent el poder i la glòria; estan fets merda, vaja. Això espero.

Tota cosa vol perseverar en el seu ésser (Spinoza)

Però l' ésser (sigui què sigui i com sigui) no vol perseverar en tota cosa. El vell Arafat es mor. No sóc la Loyola de Palacio, ho juro; així doncs, em limito a constatar-ho, amb prudència: sembla que el vell Arafat es mor. Recomano, això sí, la lectura de "El rei es mor", de Ionescu. En recordo la sorpresa i l'enrabiada del rei i la comicitat que provoca.

He vist dirigents palestins de mirada àgil i precisa ( Abu Mazen, Hannan Ashrawi, per exemple). Ho constato amb esperança, però també amb prudència perquè només els he vist per televisió, on també he vist perseverar els ulls de peix que es mor; un líquid dens, gelatinós, una mirada desfeta.

Que Al.là, sempre tan gran i misericordiós, hi faci més que nosaltres. Que s'afanyi, però. És urgent des de fa una pila d'anys.

Fets i opinions

La conversión de los hechos en opiniones se da en todos los ámbitos con el pretexto de que todo el mundo tiene derecho a tener su propia opinión, una especie de "gentlemen's agreement" según el cual todo el mundo tiene derecho a la ignorancia (tras lo que se oculta el supuesto implícito de que en realidad las opiniones no son ahora la cuestión). De hecho, este es un problema serio, no sólo porque de él se derive que las discusiones sean a menudo tan desesperanzadas (normalmente uno no va por ahí arrastrando siempre obras de consulta) sino, sobre todo, por que el alemán corriente cree con toda seriedad que esta competición general, este relativismo nihilista frente a los hechos, es la esencia de la democracia. De hecho se trata, naturalmente, de una herencia del régimen nazi.
(Hannah Arendt. Visita a Alemania 1950. Los efectos del régimen nazi)

No sé si, ara i aquí, podríem parlar d'efectes del règim franquista, però en llegir el paràgraf anterior, he notat com una pressió interna, una necessitat de manifestar el meu reconeixement.
És això el que ens passa (o una de les coses que més m'enerven d'allò que ens passa): El dret a la ignorància com a essència de la democràcia. L'accés a la informació, avui en dia, no soluciona el problema; ben al contrari, pot empitjorar-lo fins al mareig. És tan gran l'allau de dades i de tan diversa procedència que l'únic intel.ligible són les opinions. Els fets? No hi ha qui els entengui. A mamar tots els fets!

Tot fent explícit, però em sembla que no pas més clar, el subtext. O, tot fent els deures per a "Quaderns"

Quan me les vaig heure amb la filosofia estructuralista, en vaig treure una conclusió, ben segur que simplista i com a resultat de reflexions poc articulades. La manca de substància del "subjecte" i, per tant, de la "responsabilitat personal" em quadrava en un percentatge bastant ampli dels éssers humans, però sempre em topava amb una minoria ( a la qual no pertanyo, ai las; ni tan sols crec que hi pertanyo) al marge, sense explicar; una minoria molt rellevant, tant per a bé com per a mal; més concretament, en qüestions morals, tant per fer el "bé" com per fer el "mal" (des del sociòpata -una cunya, de passada: bé,Tom Cruise a la magnífica pel.lícula d'acció "Collateral"-, tot passant pel filantrop fins arribar, si es vol, al "sant". Sempre hi ha graus, en tot; en la majoria i en la minoria).

Aquesta conclusió té una significació política evident. La faré explícita: no busco la desaparició dels estats (déu me'n guard), sinó la seva eficàcia; en qüestions d'estat, em sembla que "El príncep", no pas el de contes de fades, no ha estat superat. Eficàcia amb una finalitat, -potser una de tantes només, però també inclosa-, moral: el benestar dels ciutadans. Això fa, per exemple i potser com a corolari, que m'anguniexin les legislacions massa liberals, o massa "progres", aquelles que fan saltar alegrement estructures morals i psíquiques tradicionalment bàsiques, en nom d'una llibertat personal, la qual, com el valor a la "mili" d'abans, "se le supone" (a la majoria, esclar). Sóc, doncs, una "carca", des de la previsió d'allò que ens espera si ens passem de "progres". ¿Cal fer explícit el subtext? En un altre post en tot cas, no fos que desarticulés massa aquest.

I arribo, així, a la minoria abans esmentada; concreto, en dos noms:

- Bill Gates. Ha dit que vol "reinvertir" en filantropia tota (deixe'm-ho en una part important) la seva fortuna. Això és el que em sorprèn i, doncs sí, m'admira. Què n'espero? Que ho faci bé, amb eficàcia. Està per veure, però de moment ens ha alegrat una mica la vida.

- La mare Teresa de Calcuta. Va "reinvertir" tots els seus esforços vitals, i també ho va fer eficaçment.

En ambdos casos, l'eficàcia va de la mà de la responsabilitat personal; d'un, en castellà en diuen "empeñarse en", posar la banya en un forat..., no sé, alguna cosa de tremendament personal i intransferible.

Hi ha una minoria que se surt del guió. Sempre. Tindran els seus motius (si burxéssim gaire, en trobaríem alguns de molt lletjots, segurament) i les seves determinacions, però sobresurten, i ens deixen, a la resta, estupefactes. Es fan responsables, si més no (o potser valdria dir: fins i tot), del seu destí (màxima estoïca, aquesta, que a mi m'atrau molt). Sembla de sentit comú agrair-los-ho.

Diria que també els estats que se'n surten, els estats "viables" que diuen ara, tenen darrera (a vegades cal remuntar-se a la història per trobar-les; cal passejar pels cementiris, vaja) persones de categoria. Precisament, el que més m'esvera de l'actualitat és que no en veig cap de viu, d'estadista. Espero que no hagin fugit tots al món de l'empresa o al de la caritat cristiana.

De tele, lite i altres

Ahir a la nit, molt de nit ja, abans d'anar a dormir i després d'una curta dormideta, vaig veure a la tele un programa de tertúlia, entrevistes i d' altres , amb dos escriptors argentins que no he llegit, César Aira i Alan Pauls. Del presentador i de l'entès en la matèria que s'encarregava dels parabienes , no n'he llegit ni els noms. Estranyament, ningú pretenia encetar cap conversa, tot i que compartien taula; a tot estirar, preguntes i respostes de volada curta, curtíssima, tant com culta, cultíssima; sense anar més lluny, em va deixar bocabadada la quantitat ingent d'escriptors que els documentalistes (aquests sí, que s'ho curren) van recuperar per tal de posar-nos en antecedents sobre l'obra dels dos convidats. Onetti, Borges, Cortázar, García Márquez, i d'altres, desfilaven a velocitat vertiginosa per la pantalla, la majoria des dels seus respectius A fondo; tots -els pobres-, hi volien dir la seva, se'ls notava l'esforç, però els talls de muntatge eren implacables: frases a mig dir, gestos a mig concloure, en rigorós blanc i negre la majoria..., semblava una processó d'ànimes en pena maldestres. Per a més escarni, ni un dels dos escriptors presents al programa es va reconèixer deutor de cap cromo d'aquella florida i antiquíssima col.lecció: ni un tengui, tots falti . Sospito que caldria explicar als guionistes allò tan lleig de "matar el pare". Evidentment, no hi podia faltar una cantant i, doncs esclar, un parell de cançons segons un ordre, suposo que estratègicament cronometrat per tal que ningú -ella tampoc- es cansés gaire de res. Així doncs, que jo recordi: ara un esment del cine de Truffaut (?), ara una gracieta sobre la premi Nobel d'enguany, ara una cançoneta, ara..., coi!, ara, l' Emili Teixidor, en taula a part; i després, la Lucía Etxebarría, en una entrevista fora de plató. D'això, se'n diu solució de continuïtat , em penso.

De l'Emili Teixidor, no n'he llegit tampoc res; però em va semblar un home dret i fet, consistent. Parlava del seu llibre, Pa negre, i de l'època franquista on, més o menys, tothom ho era de franquista, o hi estava adaptat, excepte una minoria amb carnet clandestí a la butxaca. Això, més o menys, va dir, i moltes altres coses, totes interessants.

La Lucía Etxebarría estava contenta -t'ho diràs- pel Planeta. Devien ser els nervis, però va començar a parlar de la novel.la i sense solució de continuïtat (potser, doncs, per anar conjuntada amb el programa), li vaig sentir dir, alt i fort, textual: Israel. Així: Israel, punt. I seguidament tot el que ja sabem de carrerilla, amb una continuïtat solucionadíssima de fa temps: estat terrorista, que no ho és, d'estat, ni res..., guerra preventiva, que ni ho hauria de ser ni ho és... ni res més que per enriquir un senyor... i d' altres. Va acabar amb l'amenaça de publicar un llibre de contes sobre Palestina; millor dit, contes de palestins i els seus patiments, perquè -deia- quan es personalitza (així justificava, també, el formato cuento. Curiosa expressió, o a mi, m'ho sembla; qui sap, potser es tracta d'un gènere literari amb tots els ets i uts; no sóc entesa en la matèria i sempre fa angúnia fer el ridícul; a mi, me'n fa, vull dir)..., quan es personalitza -deia ella- s'arriba més a la gent que no pas amb les dades, simples i fredes, d'allò que passa al món. I ella, es notava que vol arribar a la gent amb això dels palestins (¿quin mal li han fet, pobres?), i d'altres.

La malaria

Sembla que hi pot haver una vacuna contra aquesta malaltia que mata un milió de persones cada any, el 75% cent dels quals són nens menors de cinc anys. El Director de l'assaig científic que intenta tirar endavant aquest projecte, Pedro Alonso, metge de l'Hospital Clínic de Barcelona, en una llarga entrevista que publica "El País" (15-10-04), diu el següent:

P. ¿Gates?
R. Prácticamente todo...sin el dinero de la Fundación Gates no hubiéramos llegado aquí ahora. Ahora, ¿es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?... ¿Es legítimo que un problema que ha condicionado la historia del mundo y continúa condicionando el desarrollo de un continente entero dependa del impulso filantrópico de un individuo? El modelo europeo ha fallado, y están fallando les Estados, y la sociedad civil tiene que darle a esto la importancia que merece. Los impuestos tienen que ayudar a resolver este desequilibrio estratégico y cubrir allá donde el mercado no llega...
P. ¿Entonces estas quejas que tienen las autoridades en Bruselas sobre el monopolio que ejerce Gates sobre las tecnologías del mundo de la informática...?
R. No. Que le den más monopolio. ¡Que tenga todo lo que quiera!

Ja sé que és atacable, o discutible, des de diverses perspectives; Una sospita inevitable i grollera: "estòmac agraït". Més impostos perquè el mercat no arriba a tot arreu, però si els Estats no funcionen ni a casa seva, dificilment els impostos dels rics, gestionats per estats i subestats i paraestats, serviran de gaire als pobres dels països pobres. Més monopoli, "más madera", doncs, de capitalisme salvatge, llei del mercat sense lleis. A mig bloc mig poc , acabo de veure que s'apunten també contradiccions o objeccions.

Malgrat tot, fa pensar. Suposem que el projecte s'està duent a terme passablement bé (supose'm-ho, si us plau). Una fundació privada -una persona, en darrer terme- que ho controla, que evita l'espiral de corrupteles i corrupció de les estructures estatals (i d'altres, de no tan estatals), que imposa eficàcia (importantíssim això: eficàcia) amb diners, molts diners, però, sobretot, sobretot, amb responsabilitat sobre l'ús que se'n fa, que ho gestiona a la manera empresarial... I se'n surt! Els projectes tiren endavant i solucionen o, si més no, pal.lien problemàtiques endèmiques; aporten una mica de llum (per usar una metàfora clàssica i, doncs també, tòpica) en la foscor horrible d'això que denominem estúpidament, asèpticament, "tercer món" (la paraula infern està fora de circulació; no siguem infantils, l'infern no existeix, no existeixen els reis mags, tampoc.). No hi ha cap disseny utòpic, aquí. Només una voluntat filantròpica. Una voluntat personal, esclar. I l' eficàcia del sistema capitalista dirigit cap a objectius que no ho són, en primer terme, de capitalistes.

¿Es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?

Una pregunta probablement mal formulada, però que suscita un seguit de preguntes del tot consistents. En tot cas, a tall del tot personal, també: si això és més o menys (qui vol la perfecció?) com sembla, Bill Gates -vés qui m'ho havia de dir- és el meu home.

Xavier Rubert de Ventós es filósofo


Aquest aclariment d' "El País" (13-10-04) a l'article firmat per Xavier Rubert de Ventós i titulat "¿Está Cataluña en estado?" és, de tot plegat, el que més em cou. Amanit d'acudits poca-soltes, l'article esmentat es queda en consigna partidista del partit de tripartits.

En resum, ve a dir: no reivindiquem la nació, deixem de ser nostàlgics i essencialistes, que encara ens sortirà rana, la parida nacional; entre d'altres qüestions, hi pot haver molts catalans que estiguin per la cosa de l'Estat espanyol, com a nació de nacions (essència d'essències?). ¿Què hem de fer? (pregunta filosòfica par excellence); senzill: ara -justament, ara- que els Estats tradicionals són en crisi d'identitat (he decidit no abusar de les cites textuals en adonar-me que hauria de citar tot l'article, de tan desmanyotat com el trobo, però el segueixo d'a prop), ara és l'hora, vés per on, que Catalunya jugui a ser-ho, d'Estat. Segons sembla, es tracta de desempallegar-nos d'una crisi d'identitat nacional per a escaldar-nos (una miqueta, res d'independència a la brava) en una crisi d'identitat estatal. ¿I per què? Oi? Doncs, perquè ell té un desig (no pas una idea, una intuïció, alguna coseta filosòfica, no sé... Res, un desig.) Ens ho diu així:

En el fondo de este proyecto está mi deseo de alcanzar un marco político donde no resulte ya necesario ser nacionalista (algo que a mí me tiene frito) y donde la propia identitad política no tenga que ser tan expresada como simplemente ejercida

Diria que, com a filòsof, s'acaba de saltar l'essencialisme i el nominalisme, tot alhora. Ni essències ni mots. Exercicis damunt la "tabula rasa"; tal com pinta la cosa, del no-res en sortirà... una taula de gimnàsia, com a mínim. Com a màxim, alguna trencadissa òssia.

Una cita més, va:

...seguir enzarzados en lo de si somos o no somos una nación más o menos histórica me parece un disparate. De lo que se trata, muy simplemente, es de conseguir la financiación, la representación europea y las competencias no revocables ni laminables que nos permitan administrar ese combinado de coacción y de protección que generan la adhesión del ciudadano a un Estado

¿Sona, tot això tan simple? Simplement, hem de ser funcionals, hem de funcionar com si fóssim un Estat, sense ser-ho del tot, ara que els Estats, que sí que ho són, no funcionen del tot. I hem de funcionar, simplement, perquè no sabem -ni paga la pena de perdre el temps en esbrinar-ho- si som o no som, podem o no podem ser, una nació, del tot.

En el fons, el nostre filòsof es creu molt astut: no emprenyem ningú, ni Espanya ni Europa ni nosaltres mateixos; dissimulem, xiulem... i així, com que ara els reis ens portaran un Estat-ut nou de trinca, podrem jugar molt millor a coaccionar i protegir els ciutadans catalans, que tant s'ho mereixen. Horror. Aquesta ciutadana desitja que no juguin gaire amb ella perquè, des de fa massa anys, ésser nacionalista la té fregida; la té fregida justament per la incompetència d'un com si fos un estat. Perquè una cosa és el futbol, i una altra el futbolí. Oi que s'entén?

70 anys, comptats sense comptar

ERC ha celebrat, segons "El país" discretament, el 6 d'octubre de 1934. El diari esmentat recull unes declaracions discretes de Josep Huguet fetes en un acte a la seu del Consell de la Joventut de Barcelona, acte convocat pels joves d'ERC, que, ben segur, afronten el futur des de les lliçons del passat. Huguet -traduït al castellà-, diu: "El 6 de octubre de 1934 fue una aplicación práctica del federalismo de Esquerra... pero hay quien dice que fue un error, y yo lo dejo al juicio de los historiadores"; que va ser una fiasco, amb un cert nombre (discret) de morts, s'ho calla perquè ho sap tothom, fins i tot els historiadors i fins i tot ell, com ho sabien, fins i tot, aquells que ho van organitzar; que va anar a remolc d'un estirabot de l'esquerra espanyolista, tampoc no ho diu; que va ser un estirabot profundament antidemocràtic, res de res; que alguns historiadors poden presentar-ho com un primer assalt a la legitimitat democràtica que remataria, des de l'altre cantó, el "alzamiento"... ni parlar-ne. Discretament, cal reivindicar que "la tradición de proclamación del Estado catalán viene de la izquierda" i passar a suggerir que cal continuar exercitant-se en la pràctica, i que ara, ara, és el moment... ¿de proclamar? No, ara per ara és el moment d'oposar-se a la Constitució europea que no reconeix Catalunya, "que si no es Estado, no cuenta". Entenc que si no comptem tant li fa que obrim la boca, però també entenc això d' haver d'anar practicant per a poder comptar; així ho diuen tots els mestres.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... fins a saber comptar, doncs. Des d'ahir, ja ho fem fins a 70.

Borges

Arran de llegir algun blog ( Salms i en brut) on parlaven de Borges, he recordat un poema i la lectura feta per Juan Echanove dalt d'un escenari, fa cosa d'un parell d'anys; recordo, també, que no vaig trobar gens encertat el to melodramàtic, sense rastre d'ironia, amb què Echanove recitava; a parer meu, els versos finals, sobretot, són irònics i amargs, i han de ser dits sense massa èmfasi; un cert cansament, com una glopada de fàstic, que només s' insinua i que no arriba a fer trontollar l'elegància geomètricament calculada i bastida a base de menyspreu, menyspreu a si mateix en aquest cas. Diria que la frivolitat de Borges és una aposta profundíssima per l'elegància, una obsessió per la mesura; en tot cas, sorprèn un idioma castellà tan quirúrgicament emprat, tan precís, tan fred. Poc abans de morir-se, vaig sentir-li dir a Bolaño que considerava Borges l'escriptor en llengua castellana més gran després de Cervantes; em va satisfer la sentència, tot i que com tota sentència és agosarada, desmesurada. Borges -ell i, fins i tot, el seu "centinela"- hi posaria objeccions: tanta grandesa mareja.

El centinela

Entra la luz y me recuerdo; ahí está.
Empieza por decirme su nombre, que es (ya se entiende) el mío.
Vuelvo a la esclavitud que ha durado más de siete veces diez años.
Me impone su memoria.
Me impone las miserias de cada día, la condición humana.
Soy su viejo enfermero; me obliga a que le lave los pies.
Me acecha en los espejos, en la caoba, en los cristales de las tiendas.
Una u otra mujer lo ha rechazado y debo compartir su congoja.
Me dicta ahora este poema, que no me gusta.
Me exige el nebuloso aprendizaje del terco anlosajón.
Me ha convertido al culto idolátrico de militares muertos, con los
que acaso no podría cambiar una sola palabra.
En el último tramo de la escalera siento que está a mi lado.
Está en mis pasos, en mi voz.
Minuciosamente lo odio.
Advierto con fruición que casi no ve.
Estoy en una celda circular y el infinito muro se estrecha.
Ninguno de los dos engaña al otro, pero los dos mentimos.
Nos conocemos demasiado, inseparable hermano.
Bebes el agua de mi copa y devoras mi pan.
La puerta del suicida está abierta, pero los teólogos afirman
que en la sombra ulterior del otro reino, estaré yo,
esperándome.

L'alè que caldeja aquest poema irònic prové de la nostalgia de no ser Déu. Déu, allò més gran que el qual cap altra cosa no pot ser pensada. Una desmesura, una barbaritat, un personatge de ciencia-ficció que mai no necessita rentar-se els peus. Fins i tot mort -i, per postres, immortal- seré jo, només.

Bona nit, prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra

La lectura de la novel.la va venir després d'haver vist la pel.lícula, així que tota la primera part, on el personatge del Dr. Larch m'enlluernava com a lectora, s' il.luminava, també, pel record de la interpretació de Michael Caine, com em passa ara, -la veu de Caine, suau com una carícia, bona nit, prínceps del Maine, solemne com una coronació, reis de Nova Anglaterra-. "Aquí, a St. Cloud...", escriu el doctor al seu diari; aquí, a l'orfenat de St. Cloud, les coses són ben diferents a la resta del món; com a tots els St. Cloud del món, aquí, els nens són abandonats als capricis de la vida. Nens sense destí. Les lleis naturals queden lluny, remotíssimes, i queden massa a prop: paradigma exacerbat dels laberints sempre inquietants del mirall. Els nens de St. Cloud saben de si mateixos allò que veuen en si mateixos; poca cosa, una imatge nebulosa, per a ser. Les lleis dels homes són a un marge diminut i escorat, apenes quatre ratlles, quasi ocioses: un nom, alguna data... Tot està per fer, a St. Cloud. El Dr. Larch ho sap, i sap el que es fa: s'empesca determinacions, edifica marges, s' inventa destins; però, sobretot, sap que allò més perillós per als seus nens és l'arbitrarietat. Abandonats de la naturalesa i al marge de la convenció, tot està per fer i tot, tot, podria ser fet, sense límits.

Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra, que el món us aculli amb seny i dignitat. Que sigueu estimats.

Todas hieren, la última mata

Baroja tenia un rellotge de paret amb aquesta inscripció, tan obvia i tan brutal. Hi he pensat després de passejar-me pel fòrum de "Combray", d'entrada gratuïta i resultats tan satisfactoris que em ve de gust de desviar-ne un afluent i escriure una pàgina amb algunes de les idees que se m'acudien mentre llegia els diàlegs. Al rellotge de Baroja hi he anat a parar des d'una cita de les seves memòries, on parla d'un individu que entén la vida com un passar l'estona . La cita és un bon acudit, per passar l'estona. Són d'agrair les hores que passem en companyia de bons acudits i altres distraccions, malgrat que també - com totes, excepte la darrera- ens fereixin.

De Baroja a Pla el camí fa drecera perquè em sembla que comparteixen una percepció essencial del món. No crec que sigui cínica. El cinisme, el deuen haver teixit amb els anys... i és un vestit lleuger, aquest que transporto. És fins i tot un vestit saludable en segons quines circumstàncies; és elegant i permet lluir el sentit de l'humor. A les persones intel.ligents i amb sentit de l'humor els passa, sovint, que els altres els reben amb ironia, ironia que han d'entomar obligatòriament ja que són intel.ligents i tenen tan sentit de l'humor. Alguna vegada, però, allò que els agradaria trobar és una carícia, per exemple. El cinisme en estat pur -l'origen de la paraula és "gos"-, només me'l crec enmig de l'estupidesa. És cínic, purament cínic, el personatge que interpreta el català Sergi López en la darrera pel.lícula -esgarrifosa- de Frears. Hi ha gent així, ben segur. Una estupidesa aclaparadora, que no es plantejarà mai què hi fa, a la vida, si passa l'estona, si espera Godot, si passa l'estona tot esperant Godot, o què.

Sé positivament que no passo l'estona quan miro els ulls del meu fill, riallers. Què, doncs? Això sí que no ho sé.

Occident

Occident cansa, tant refinament, i tan escopit; tants segles d'afirmar-se en el no-res, i tan segle d'afirmar el no-res. Algú pot endur-se'l (Bach, Camarón, Tom Waits, el record del marbre d'un saló de París...) a un racó de món, on l'avorriment encara pot donar lloc a un reflex de llum. L'avorriment, sense el qual no hi hauria humanitat; l'avorriment, només amb el qual tampoc.

Les cabres que passen caminant damunt les roques davant la cova des d'on escric fan el mateix soroll que els talons de les senyoretes damunt el marbre d'un saló de París. ( !3-XII-92)

Com quasi tot, el plàstic aquí també envelleix més ràpidament. Els meus cubells per a la pintura estan fets malbé. Jo, per contra, tinc la impressió d'anar-me fent més jove, potser perquè aquí em trobo amb el país bàrbar de la meva infància, brut i fort. (12-XII-94)

L'artista treballa la cristal.lització de l'avorriment. L'obra no és de vegades sinó el seu reflex, enlluernador, insuportable, que no dura més que un instant. (13-XII-94)

Escolto Bach i Camarón. I els corbs del barranc. Els estimats i deliciosos corbs. (15-XII-94)

No és per l'ús dels forats que fan els tèrmits a les meves teles i als meus ulls que pinto aquí, ni per la pàtina de pols que cobreix les meves teles, els meus llibres, la meva roba, etc. No és tampoc pels meus models -gent, ases, papaies; de tot això també n'hi ha a d'altres llocs . Hi ha algua cosa aquí que no hi hagi en cap altra banda? No és segur.

Tampoc per les dificultats. A París o a Nova York, les dificultats de la pintura són les mateixes, i enormes.

És més aviat per fer quadres, un quadre que tingui sentit, que doni sentit a tot això. (Cal revisar tot aquest passatge sobre el sentit: no és gens clar.) . (2000)

Miquel Barceló a "Quaderns d'Àfrica"

Donar sentit a tot això, a la dispersió elemental; donar sentit als "treballs que fa el corb" (Dylan Thomas). Tornar a començar de nou, doncs, com si res. No és gens clar, certament. I malgrat tot, l'obra d'aquest home, m'ho sembla, de lluminosa, sí.

Deus sive Natura

Del primer capítol del Doktor Faustus , de Thomas Mann (Traducció E. Xammar):

"Jonathan trataba, y no en vano, de comunicarnos su emoción ante esos refinamientos imitativos."¿Cómo se las arregla el animal -solía preguntarnos-. ¿Y cómo se las arregla la naturaleza para servirse así del animal? No es por observación ni por cálculo que el insecto puede llegar a tales resultados. La naturaleza, sin duda, tiene un conocimiento perfecto de la hoja, conocimiento que alcanza hasta sus mismas imperfecciones y cotidianas desfiguraciones y, por caprichosa amabilidad, reproduce su aspecto externo en otro lugar, debajo de las alas de la mariposa y para confundir así a otras de sus criaturas. Y aun cuando puede convenir a la mariposa asemejarse totalmente a una hoja -¿dónde está la conveniencia, vistas las cosas por sus hambrientos perseguidores, réptil, pájaro o araña, a los cuales está destinada como presa, y que no pueden descubrirla por mucho que aguzen la mirada? Os lo pregunto a fin de que no me lo preguntéis."

(...)

No puedo pretender que todo ello me agradara con exceso, pero confieso que me impresionaba, y lo mismo le ocurría a Adrián, aun cuando fuera grande, como siempre en estos casos, su tentación a la risa, que refrenaba únicamente por respeto a la seriedad de su padre. (...) Nunca olvidaré aquel cuadro. El recipiente de cristalización que le servía de marco estaba lleno en sus tres cuartas partes de un líquido viscoso, obtenido con la disolución de salicilato de potasa, y de su fondo arenoso surgía un grotesco paisaje de excrecencias de diverso color, una confusa vegetación, azul, verde y parda, de brotaciones que hacían pensar en algas, hongos, pólipos inmóviles, y también en musgos, en moluscos, en mazorcas, en arbolillos y ramas de arbolillos, a veces en masas de miembros humanos. La cosa más curiosa que me hubiese sido dado hasta entonces contemplar. Curiosa no sólo por su extraño y desconcertante aspecto sino por su naturaleza profundamente melancólica. Y cuando papá Leverkühn nos preguntaba qué nos parecía que podía ser aquello y nosotros le contestábamos, tímidamente, que bien pudieran ser plantas, él replicaba: "No, no son. Hacen tan sólo como si lo fueran. Pero no por ello merecen menos consideración. Su esfuerzo de imitación es digno de ser admirado por todos conceptos."

En verdad, esas excrecencias eran de origen absolutamente inorgánico. Con la arena colocada en el fondo del recipiente Jonathan, antes de echar en él la solución de salicilato de potasa, había mezclado diversos cristales, y de esa semilla, en virtud de un proceso físico al que se le daba el nombre de "presión osmótica", había surgido la lamentable creación hacia la cual su celoso guardián quería atraer nuestra simpatía. A este fin Jonathan nos mostraba cómo esos tristes imitadores de la vida estaban sedientos de luz. Eran, dicho en lenguaje científico "heliotrópicos". Jonathan exponía el acuario a la luz del sol, por una sola de sus cuatro caras, dejando las otras tres en la sombra, y al poco tiempo todo aquel mundo inquietante de hongos, pólipos, algas, arbolillos y masas de miembros mal formados se inclinaba hacia la pared por donde entraba la luz, y ello con tal deseo de calor y de goce que acababan por quedar pegados al cristal.

- Y sin embargo carecen de vida -decía Jonathan con los ojos húmedos de emoción, mientras Adrián, sin podérmelo ocultar se convulsionaba tratando de reprimir la risa.

Por mi parte dejo que cada cual decida si tales cosas son motivo de risa o de lágrimas. Una sola cosa digo: esas alucinaciones son cosa exclusiva de la naturaleza, y más especialmente de la naturaleza cuando el hombre trata de tentarla. En el sereno reino de las Humanidades no hay lugar para tales fantasmagorías."

Per la meva banda, subscric les paraules finals del narrador humanista d'aquesta novel.la magnifíca, magníficament pensada i escrita (recordo el personatge esplèndit del narrador, tan frapat sentimentalment i intel.lectualment per les al.lucinacions i fantasmagories vitals del seu amic Adrián Leverkühn, tan impotent i alhora tan lúcid davant d'una genialitat aclaparadorament destructiva), una novel.la filosòfica, que és novel.la i que no se n'està, de fer filosofia. Poquíssims escriptors ho han lograt; Mann és un dels més reexits. L'Adrián és una aproximació a Nietzsche, i el seu pare, Jonathan, podria ser Spinoza.

Fa uns anys, al Museu de la Ciència de Barcelona, van fer una exposició interesantíssima sobre la selva amazònica que se centrava en el concepte de "diversitat", de "biodiversitat". Recordo la impressió que em va produir, molt semblant a la produïda per la lectura d'aquest primer capítol que he citat. Una dada, no gaire exacta, com ja em sol passar: El baixíssim (menys del 10%, em sembla) percentatge d'espècies que es calcula que els experts coneixen. Provoca vertígen: quin bigarrament, quina sobreabundància, quina fantasia desbordant, quin tros d'artista boig...Pobre Aristòtil, si aixequés el cap, un cap tan ben moblat amb espècies eternes, perfiladíssimes i limitadíssimes. Una naturalesa assenyada i justa, una naturalesa a la mida humana que no cal divinitzar. Si aixequés el cap, m'enduria Aristòtil a peripatejar l'Empordà..., no, millor la Toscana, on diuen que la diversitat turística està més controlada. Si us el trobeu, no el portéssiu pas a l'Amazònia, ni a cap laboratori de manipulació genètica. A mi, tampoc.

Ull de gat (II)

Del post I al post II, he perdut en ull. Ja he tornat la novel.la i, per tant, no la tinc davant; de fet, la vaig llegir a començaments d'estiu; deixo fer a la memòria en escriure aquestes pàgines, no acostumo a consultar res de res, amb la voluntat que siguin impressions personals, com si de veritat es tractés d'un diari privat on anotar allò que se t'acut, quatre gargots d'això i d'allò, esbossos d' idees i sensacions. Li vaig posar "paraules" sense pensar-'m'ho gens, el primer mot que se'm va acudir, i ho trobo encertat; són moments on el que faig és buscar paraules, maneres de delimitar algun segment del fluir mental, esmunyedís, dispers, sorrenc; cada pàgina un motlle, com els nens a la platja. Un joc i una obligació, un joc obligat com s' obliguen els nens a jugar, fins a perdre de vista el pas del temps, com en els ulls fixos d'un gat.

La novel.la, tal com la vaig llegir, es titula "Ull de gat" i es refereix a una d'aquestes bales amb les que juguen els nens, que tant m'havien fascinat de petita. Un ull de gat cristal.lí de color blau que la protagonista evoca per capbussar-se en la infància llunyana, per acomodar-se dins de si mateixa, arrodonida, fetal. Instal.lada en aquesta posició, parla, però, amb la duresa d'una dona adulta lúcida; el resultat és aterridor. En la infància campeja el terror, com tot nen sap, i com ho saben tots els contes i cançons infantils del món, excepte els passats pel sedàs de les corrents pedagògiques més absurdes, casualment aquelles que estan més actualitzades. A la nena de la novel.la, el terror li arriba de la mà de l'amistat. Tres amiguetes, joganeres i delicioses; tres nenes que es demoren recolzades en la barana d'un pont, al capvespre, abans de dir-se adéu, fins demà; recordo un dels quadres més serens de Munch, podria ser un Renoir. ¿Per què? -es pregunta amb angoixa passiva, la mare d'una d'elles-, ¿d'on ve, ara, aquest mal color a les galtes, aquesta tristesa? ¿A quina malaltia es deu, doctor, el deteriorament horrible de la meva filla? Quin nom? Quina medicina?

¿Són així les meves filles? -es pregunta per un moment la protagonista, esgarrifada- Unes nenes saludables, rialleres... ¿no seran, Déu meu, com era la meva millor amiga?

Ulls de gat (I)

Se'm va fer costerut, l'inici de la novel.la de la Jane Austen. Em va costar ubicar-me en el camp anglès, en les cases de camp angleses de l'època victoriana, en la sala d'estar on quatre dones llegeixen, broden, dibuixen, toquen el piano. Esperen. Remor de fru-fru, renills llunyans de cavall, cullareta de plata en tassa de porcellana..., em va costar de fer-me amb el silenci precís i quotidià d'on brolla una novel.la i, per fi, s'escolta. Ulls de gat , per contra, novel.la contemporània, et pren d'una revolada i és el teu propi silenci que clama, estrident; i és el teu fred i és la teva por. Paralitzada, no pots sinó continuar llegint-te i avaluar com són d'encertats els mots d' aquestes frases curtes i argentades, amb els seus punts que se't claven com dards, i doncs, esclar, si ets tu la diana.

I penso, caram, sí que ha canviat la novel.la des del XIX fins ara. Caram, com hem canviat les dones; i, redéu, com ha canviat el món.

Dones que escriuen


Dues amigues m'han deixat cadascuna una novel.la. Casualment, les dues novel.les són escrites per dones (Jane Austen i Margaret Atwood). No sóc experta en literatura, vull dir que no acostumo a llegir sobre literatura; no estic al cas, per tant, de polèmiques, que ben segur s'enceten, sobre les dones i la literatura. M'hi apropo sense posicions teòriques prèvies. M'hi apropo, en aquest cas, des de l'admiració, com a lectora entusiasta.

De Jane Austen, no n'havia llegit res fins la setmana passada; en pocs dies m'he empassat Sense and sensibility , no pas en anglès (ja m'agradaria); l'he llegida en castellà, Sentido y sensibilidad ; ho dic perquè no li trobo sentit al mot "sentido" en aquest context; algun dels bons coneixedors de l'anglès i del castellà que corren pels blogs potser me'n farà cinc cèntims.

La novel.la m'ha semblat bona, però no em motiva a dir gran cosa més d'allò que sempre he sentit comentar sobre l'autora. En conservaré la ironia, la crueltat destil.ladíssima, la simetria irònica i sàviament difusa del final (¿hi ha tanta diferència entre Elinor i Marianne?), la fluidesa narrativa pròpia de tota bona novel.la vuitcentista. En conservaré, també, aquest paràgraf, un dels darrers:

Marianne Dashwood había nacido para un destino excepcional: había nacido para descubrir la falsedad de sus propias convicciones y para contradecir con sus actos sus máximas preferidas.

Se m'acut l'evidència que tothom ha nascut per a aquest destí, excepcional i cruel. Calmosament o de manera més abrandada, tard o d'hora, es tracta d'un destí inevitablement humà.

La germana gran, plena de seny, es casa enamorada, assenyadament enamorada, d'un home gens excepcional. No n'hi ha cap, d'home excepcional, en aquesta novel.la d'una dona, per on s'hi passeja un ventall considerable de possibilitats masculines; tots són d'una mediocritat detalladíssima i esgarrifosa: els mesquins i els nobles, els joves i els no tan joves, els atractius i els vulgars. El joc de miralls del que disposen les dues protagonistes no invita a mantenir en secret la falsedat de les conviccions amoroses. El punt de vista (no és poca cosa en narrativa i Austen l'arrodoneix) és femení però allò que es veu és el món. Un home intel.ligent i sensible podria veure-hi, si fa no fa, el mateix, fins a contradir amb els seus actes les seves màximes preferides. És una lliçò d'estoïcisme; és a dir, d'elegància i serenitat.

Què? Fa un te? És quasi l'hora apropiada. Després parlaré de l'Atwood i d'altres escriptores. Potser.

Sento veus

Ahir a la nit em va semblar sentir una veu a la blogosfera que se'm dirigia tot fent referència a alguns dels meus post i comentaris. No és que, ara, respongui per allò tan pesat que en diuen "al.lusions", sinó perquè em moro de ganes de dir-hi la meva (al.ludida, en el sentit de ferida, només me'n vaig sentir quan vaig llegir el mot "iaia"; i és que ja tinc una edat que em fa suspicaç, molt suspicaç en això de l'edat. ¿Iaia, jo?)

- Que Rússia s'apunti en solitari a la cursa preventiva és el que caldria evitar. Es tracta d'una cursa d' equip, que hauria de tenir el vist-i-plau (simbòlic, però crec que els símbols són importants) de l'ONU, que vinculi de manera visible els països musulmans (fonamental, això); com més temps deixem passar, aquest "equip", ja d'entrada nyigo-nyigo, es torna més i més quimèric. Per això mateix vaig pensar, en el seu moment, que tampoc era sensat deixar sols els ianquis.

- Rússia, esclar, no és els EUA. Hi ha diferències enormes quant a perill d'engegar-ho tot a rodar (la civilització, vull dir; una certa aparença almenys, no entrarem en Freud ara; o sí, de fet Freud diu això), sobretot perquè els EUA no està a un pas, com ho està Rússia, de desintegrar-se en el caos, té molts més interessos -també econòmics; qui no els té?- a preservar. El pitjor, en aquests moments, és el "campi qui pugui". ¿Cou que el lideratge sigui americà?, de moment, els morts, els soldats morts, els posen sobretot ells. Un altra factor importantíssim històricament i geogràficament pel que fa a Rússia i el seu ardor guerrer: és frontera. Per cert, també ho és Espanya. (També en aquest argument hi ha en joc el concepte "civilització", en aquest cas més acotat: civilització occidental; entenc que es pugui rebatre per aquí perquè això sí que és invocar la història i la geografia).

- Treball policial: dur, ingrat i independent de qui governi (cito el blog "Quaderns"). D'entrada se m'acut que els polícies, al cap i a la fi funcionaris per molt bons professionals que siguin, deuen pensar allò tan propi de "menudo marrón". Hi ha una conseqüència pitjor, molt pitjor (ahir ja ho llegia en premsa: demandes de la policia espanyola): el famós estat policíac. Ho els convertim de cop en Harry, el sucio (Estwood m'agrada molt estèticament parlant, però no en aquest rol) o ja podem començar a legislar, fregant les garanties democràtiques. ¿Cal afegir que en sortiria clarament perjudicat - més greujós, encara, doncs- , el col.lectiu d'immigrants musulmans?

- Esperit de Vichy. Tota la trejectòria en política exterior francesa n'està impregnada. La història pesa. Els anglesos sempre, mani qui mani, tiraran cap a una direcció, per posar un altre cas.

- Jo no parlo d'una nova guerra freda. Ja m'agradaria, si he de ser sincera i corrent el risc de semblar cínica; a Europa occidental, la vam passar molt dolçament, erem tan joves, guapos i progres! Divins.

- Un nou totalitarisme, sí. Això sí, que ho veig.

- Ni Hussein era Hitler, ni Irac Alemanya. Però tothom, menys França que hi tenia molts interessos empresarials, i alguns funcionaris de l'ONU que hi tenien bons negocis (escàndol del programa "petroli per aliments"), tothom, doncs, se'l volia treure de sobre, des de fa temps, des de la primera guerra del Golf. Estava del tot sonat (per no parlar dels seus successors biològics) i tenia poder geoestratègic i econòmic. Kerry estava per la guerra. I Clinton (ja quan era president, però aleshores era implantejable, esclar). I Gore i el seu falcó proisraelià. Bush, de no ser per l' 11S, hagués deixat fer; va entrar dient que li importava un "bledo", la política externa, que ja s'ho farien.

En fi, jo ho veig d' aquesta manera, i ni sóc aznarista ni votaré mai PP, però tampoc veig això que Aznar ha fet un ridícul global, com tampoc vaig veure en el seu moment la consigna "assassí".

Déu meu

Colpejada pels esdeveniments tràgics que se succeixen arreu, només puc que donar voltes al que està passant i al que pot passar. Puc fer intents, ben segur fallits, d'entendre alguna cosa, si més no per sortir de les lamentacions o de les abstraccions, en el convenciment que ambdues sortides, no deixen de ser això: sortides a curt termini còmodes, just quan no sembla que hi hagi massa comoditat a la vista, ni tan sols a curt termini.

Quan el cap de l'Estat Major rus diu que atacaran on, com i quan vulguin; quan garanteix (adverteix?) que no usaran armament nuclear; quan s'acaba, en fi, per dir això, després de perdre quasi de cop un imperi totalitari; de desempallegar-se'n com si es tractés de les restes d'un malson; després del caos i la corrupció; després de la venda continuada d' excedents d'armament -nuclear, també-, açí i allà, als zocos de les zones més conflictives, després d'arrasar Txetxènia (no es pot perdre pas tot); després d'enterrar tants morts, tants nens... el que pot arribar a passar és, certament, horrible.

S'ha recordat sovint que mai en la història un imperi havia caigut amb aquesta facilitat, sense massa cataclismes; s'ha documentat a bastament, també, el desert i el campi qui pugui que quedava darrera seu, al Caucas, per exemple; també a l'Orient Mitjà. La desestructuració de geografies cabdals en el puzzle geoestratègic. Iugoslàvia, també, per exemple. S'ha celebrat -massa alegrement, estúpidament- la fi de la història, una fi que havia de continuar ad infinitum essent gestionada pels triomfadors, és a dir, Occident; és a dir, sobretot els EUA (triomfadors de merda, encara que em siguin tan propers, per damunt de l'infern dels perdedors de sempre). S'ha assistit a la consolidació d'un mal espantós: la globalització del terror absolut, el terror suïcida, el terror sense límits de cap mena, perfectament organitzat i jerarquitzat, amb una economia sanejadíssima, amb alta tecnologia, biotecnologia també (el jutge francès encarregat de la lluita antiterrorista acaba de fer saber que es va avortar, fa cosa d'un parell d'anys, un atac químic al metro de París). El terror que no respon a cap tàctica o estratègia, ni tan sols a cap senyal d'influència, de cap Estat mínimament consolidat, però que se serveix de tots els que pot i creu necessaris. El terror que parla a través d'Internet, de telefonia mòbil, a cau d'orella, de tu a tu, amb masses desesperades d'arreu que sí semblen tenir assumida -elles, sí- la pertinença a una identitat sagrada, allà on Déu encara no s'ha mort ni en té cap ganes, al cor de milions d'éssers humans, arreu. El terror que sap que pot fer trontollar Occident i guanyar terreny, açí i allà; que creu que pot consolidar, finalment, allò que sempre es tenia per impossible, la unió de bona part de l'Islam. La constitució d'un Estat fort, aglutinador i imperialista. A l'Aràbia Saudita, per exemple; o al Pakistan. Tot això ha passat i s'ha sabut; passa i se sap.

Què passarà? Bush i Kerry en tenen una idea bastant aproximada. Putin, també. No sembla tampoc gaire difícil de predir. Hi ha una qüestió, almenys, que tinc claríssima: no s'hauria de deixar sola Rússia. L'Otan sembla que reacciona ja en aquesta línia. Allò que s'ha esdevingut continuarà esdevenint-se, però esperem que no pas de la pitjor manera possible.

Guerra i pau

El diari "Avui" del 5 de setembre publica un article de Vicenç Villatoro molt dur amb la política exterior francesa, sobretot arran de les intensíssimes gestions diplomàtiques encaminades a salvar els dos periodistes segrestats. El títol ja és eloqüent: L'Esperit de Vichy; abans d'escometre la història, critica l'actualitat més recent; el cito:

En alguns casos s'ha arribat directament a la pornografia: Hamàs reclamava l'alliberament dels dos ostatges francesos, se suposa que per motius humanitaris, el mateix dia que reivindicava un atemptat a Beer-Sheba on havia assassinat setze civils. Certament, l'endemà demanava perdò. No pas d'haver matat, sinó d' haver trigat tant a fer-ho. Naturalment, un grup amb aquesta enorme sensibilitat humanitària havia de demanar l'alliberament dels segrestats.

També llegeixo a "El Pais" del dia 4, una noteta (als diaris, si vols estar informat, també cal llegir la lletra petita) que dóna compte d'una suposada "carta blanca" francesa a Síria sobre assumptes interns del Líban, la qual cosa, de ser certa, confirmaria el que tothom ja sap: que hi ha interessos d'estats darrere d' alguns dels grups "resistents" que operen a l'Iraq, tot i que la "partida" contraterrorista crec que es juga, malauradament em sembla, amb un ens punyeterament molt més complexe, un no-estat: Al Qaeda.

Recupero, ara, la història penosa de França durant la segona guerra mundial en rellegir algunes pàgines d'una biografia memorable sobre Churchill, escrita pel també ex-premier, Roy Jenkins. En faig una cita llarga:

Churchill libró otra larga batalla a principios de la primavera de 1940. No fue con el enemigo, con el que durante este período apenas se combatía, ni con el Gabinete de Guerra o los almirantes, sino con los franceses. Ya a mediados de 1939 se había entusiasmado por un proyecto para inundar el Rin, la principal arteria del comercio del oeste de Alemania, con una plaga de minas flotantes. Había que hacerlo entre Estrasburgo y el río Lauter, donde la orilla izquierda del río era territorio francés (...) Sería principalmente una empresa británica en lo que se refería al suministro y la colocación de minas, pero, en vista de la ubicación, la cooperación entusiasta de los franceses era esencial.

El general Gamelin estuvo a favor desde el principio, pero los políticos franceses fueron más difíciles de convencer (...) Pronto se inició la marcha atrás. Daladier, que tras ser sustituido como primer ministro por Paul Reynaud el 21 de marzo pasó a ser un arisco pero poderoso ministro de Defensa, fue quien dio largas al asunto. Afirmó que las fábricas de aviones francesas estarían inaceptablemente expuestas a las represalias alemanas. (En retrospectiva resulta asombroso, aunque también lo son muchas otras cosas desde esta perspectiva, que apenas seis semanas antes de que se desatara la "Blitzkrieg" alemana, que cortó a Francia como un cuchillo, la idea de unos cuantos ataques aéreos suscitará semejante terror). (La negreta és meva)

Tot plegat, donaria lloc a un post model amanida de cites i referències sense gaire sentit, si no hi ha hagués el perill històric d'un totalitarisme nou, estrany i globalitzat; és justament això (també recalcat per Villatoro), que em fa estar alerta. Crec, sincerament, que es tracta d'un perill seriós. Davant d'aquesta hipòtesi no em convencen posicions pacifistes embolcallades amb prejudicis ideològics caducs. També a Europa occidental i als EUA, abans i durant una part de la guerra contra Hitler, s'extenien el pacifisme i les consignes antiimperialistes, sovint, sinó sempre, avivades i finançades pels interessos d'Stalin. Potser la guerra és un error -un crim, un crim horrible, ho és sempre, no m'enganyo-, potser són cops de cec brutals i contraproduents contra un enemic irreductible militarment (la guerra d'Afganistà, segons els experts, va desmantellar quasi de cop molt més de la meitat de les capacitats de la xarxa de Bin Laden; també diuen que, a hores d'ara, se n'han refet bastant, però). Potser Bush i Blair són sàdics, cínics o ximples, i només busquen fer diners amb el petroli i engrandir imperis empresarials. No és descartable. No ho descarto. És més: segur que també ho busquen. Churchill, però, altra cop em ve a la memòria amb frase cèlebre dita per ràdio el 1941:

Si la gente desea saber por qué estamos luchando exactamente, dejemos que abandonen la guerra y muy pronto lo averiguarán.

L'actualitat com a teràpia


soy un fue, y un será, y un es cansado.

Avui - com ahir, com ben segur demà-, Quevedo em servia de divisa, fins que, avui, se m'acut llegir el diari digital que La Vanguardia em tramet miraculosament per correu electrònic cada dia, incansable. I doncs, em peto de riure. I el riure, ja se sap, és terapèutic i comunicatiu, s'encomana. I doncs, vaig i em comunico, a base de comentaris a diverses cites. Començo pels pobres que governen; de fet, per aquells, molt més pobres, que s'ho creuen, que governen.

"Nadie ha dicho que gobernar sea algo cómodo", bromeó Bargalló. La cita s'enquadra en una notícia sobre els actes - apretadíssims, ja s'entén la incomoditat-, de l'11 de setembre d'enguany; més en concret, en un paràgraf on es parla de possibles aldarulls durant l'ofrena floral al Monument (ho escric en majúscula per emfasitzar la cosa; ara, gràcies a l'article, que també acabo de llegir, d'en Monzó, tinc per fi una norma clara per al daltabaix de lletres; abrumador, el daltabaix, darrerament: ERC? Erc? erc? erc, claríssim.). El titular de la notícia es refereix a l'"espantá" que BONO ha fet a l'11 de setembre que celebraran a la "Residencia de Estudiantes", a Madrid. ¿Per què bargallo, el pobre, "lo daba por hecho" , que hi assistiria el ministre de defensa espanyol? No ho sabrem mai. Entrem en el món de la conjectura: "Donde dije "bueno", digo "BONO". Cal aclarir, per tal d' empatitzar més amb la incomoditat del pobre bargalló, que en relació a Barcelona, l'acte a Madrid será:

"resumido", según informó el conseller en cap (les minúscules, les posa La Vanguardia, aquí) , que no dió detalles, pero sí dejó claro que no habrá izada de la senyera por tratarse de un acto que se desarrolla fuera de Catalunya... És tan entranyable que no sé si val la pena espatllar-ho amb comentaris addicionals. En tot cas, es perd l'ocasió de deixar clara una altra norma que fluctua, segons com: "dins/fora" (ai, si tinguéssim una ambaixada, veus, estaríem "dins"; què incòmode, aquest anar i venir, entrar i sortir... Sort n'hi ha, de la vaselina)



Continuo amb aquells que han governat, i s'ho tenen ben cregut:

Jordi Pujol, "La inmigración"; deixant les coses clares i el xocolata... (qui hi vegi una al.lusió amb ribets racistes, que s'ho faci mirar). Ell té una mescla, oi? una mescla a la família pròpia, pròpiament seva; aquest tipus d'aclariments sempre són incontestables; Aaah, si té una mescla, i la té a casa... Després, el mh, el MH, el Mh, el mH (faig proves) passa als empelts, i ens engalta uns arbres, fruiters; i uns prèssecs, de bona qualitat, o no. El dibuix de Jordi Barba que il.lustra l'article és un arbre que no té preu, això sí que és un arbre que passaria tots els tests d'arbres haguts i per haver. Torno, però, a la lletra; en Pujol ens parla dels EUA i de frança, segons que jo ho he entès com a exemples de bons arbres (se suposa que, també, de bons prèssecs); ¿com és què han assolit aital bondat substancial? És cosa del tronc, no de les arrels, i ara... això deixe-m'ho per a metafísics passats de moda. Aquí, el que importa és el tronc; si hi ha un bon tronc, hi pot haver un bon empelt; si hi ha un bon empelt, hi haurà un bon prèssec, "no igual al de antes, pero sigue siendo un melocotón, y de buena calidad" . Arribats fins aquí, ja esgotada però "aún siendo" (no un prèssec, eh, no fotem amb el prèssec), remeto a una pel.lícula, "Bienvenido mister Chance", on Peter Sellers arriba a la presidència dels EUA des de la seva condició de jardiner analfabet a base dels seus comentaris sobre jardineria, súbtils, críptics i planers alhora, intel.ligentíssims, profundíssims.



Encara em quedaven els que no governen ni han governat; i al pas que van no governaran, ni tan sols s'ho creuran. Llenço, només, el titular, i ja us ho fareu:

Mas pide paz en CDC en el debate sobre la Constitución europea y se manifiesta neutral . Ja us ho fareu, doncs.

La grandeur

A través del blog del periodista Espada, accedeixo a l' article d'André Glucksmann, L'Occidente in ostaggio. Parla, esclar, dels dos periodistes francesos segrestats i del xantatge fet a França.

Pobra França. Però, ¿no va ser França qui de manera més clara es va oposar, des del consell de Seguretat de l'ONU, a la guerra d'Irak? Aprofito que estic en vena per plantejar alguna pregunta estúpida més:
Però, ¿no va ser la ciutadania espanyola -la víctima de l'11 de març- una de les més oposades, de manera més clamorosa, a la guerra d'Irak?
I encara una altra pregunta, un punt fora de context, però dins de la mateixa línia:
¿No se significava Ernest Lluch per una posició de diàleg, una posició si més no matisada, pel que fa al conflicte basc?

Potser que n'anem aprenent, tots plegats. És evident que ningú no practica el terrorisme per a seguir l'odre lògic de la majoria benpensant. El terrorisme té una lògica interna pròpia - la té, i tant que la té, implacable-, una lògica terrorista. Des d'aquesta perspectiva, el terrorisme islàmic treu bona nota; treu un "excel.lent" sobretot quant a la dosificació i l'oportunitat dels seus atacs.

Res humà no m' és aliè?

Com que fa poc se'm va acudir de citar massa literalment Sala i Martín, i sovint el veig, també, per altres blogs que no anomenaré ni sota tortura, em sorprenen, cada cop que entro a la meva pàgina, les coloraines. Llavors, em ve el nom de la seva filla. La cosa em va deixar tan xocada que, sovint, la recomento amb el meu marit. Invariablement, en surt, idèntica, estúpida, la següent línia de diàleg:

- Disset, es diu la filla, tu.
- Disset? No era setze?
- No, no, disset.
- Ah.

Torne'm-hi

El cinema a casa depara, també, un altre plaer. Veure pel.lícules que recordes que t'havien agradat (no sempre és un plaer; quin pam de nas, llavors), que havies vist en un altre temps, amb altres companyies, o fins i tot, les mateixes, que ja són altres (allò del riu, Heràclit, i tota la pesca, pots i no pots pescar... havia escrit pecar, ho juro, tota una refutació de l'inconscient, tu sí, que ets savi). La darrera reposició del tot exitosa ha estat MASH. També un fart de riure col.lectiu. Per curiositat, he mirat l'any -1970-; cal afegir que la curiositat era, en aquest cas, irreprimible (si m'he de moure, ni que sigui un dit, per fer la punyeta a Heràclit, acostumo a reaccionar com Churchill amb l'esport: si li venien desitjos irresistibles, seia cinc minuts al sofà i se li passaven). Doncs bé, han fluït trenta anyets de res i resulta que aquesta pel.lícula, avui en dia, és impensable; col.lectius en defensa d'un fart de drets i d'un futimé de justícies (homosexuals, antimobbing, feministes, bel.licistes i pacifistes, de la noblesa olímpica del joc net, què sé jo), la trobarien massa bèstia. No es tracta que hagués de patir censura; és pitjor, molt pitjor, és anacrònica. Té..., el grec no va desencaminat, ni pecar es pot.

Ni Bush ni Kerry...

Robert de Niro. A les sessions de cinema familiar casolanes, amb crispetes de microones sense allioli, que ens montem sobretot a les llargues tardes d'estiu, descobrim, de tant en tant, alguna joia que se'ns havia passat per alt. Avui, per exemple, hem vist "Los padres de ella". Feia dies que no reia tan bestialment. Es tracta, esclar, d'una comèdia, tirant, aparentment, a poca-solta, amb algunes escenes d' humor tipus "sal gorda", on Robert de Niro pot sobreactuar a plaer, tot fent d' ex de la CIA, paraca perdut, pare de la noia i malson del bon jan que li acaben de presentar com a possible gendre.

Dels ianquis se'n poden dir, se n'han de dir, moltes pestes; cal anar amb compte, però, perquè la capacitat que tenen de fotre's de si mateixos deixa moltes maledicències alienes en ridícul. Que protegeixin, a Europa, tot el cinema propi que vulguin, fins a fer trontollar la miserablement opulenta indústria americana (que tremoli l'enemic); que reparteixin tantes subvencions com els autors siguin capaços de polir-se, que d'això va, al cap i a la fi, la polèmica que, des de temps immemorial, es fa i es desfà; que facin i desfacin, doncs, que jo continuaré votant Robert de Niro. És el meu heroi, tant en la guerra com en la pau.

Interdependència

"La Vanguardia" d'avui recull les següents declaracions de Patxi López, dirigent socialista basc:

El PNV es el único caso en el mundo de un partido que radicaliza hasta

el extremo sus posiciones y que, sin embargo, no pierde electorado por

la parte más moderada.

És una simple constatació, però, inevitablement, invita a pensar. De fa temps, que el panorama d'Euskadi és del tot negre, vull dir que em sembla imprevisible, sense una bola de cristall que ho il.lumini màgicament. Una hipòtesi gens descartable és que acabi com el rosari de l'aurora; seré explícita: suspensió "sine die" de l'autonomia, engarjolament de les autoritats polítiques i la Brunete (no pas la mediàtica) fent un vol pels carrers de les ciutats principals. Cal aclarir -cal?- que el PSOE marejarà una mica més la perdiu per a finalment -si cal- actuar en línia d'allò que s'espera de l'estat espanyol, que coincideix amb allò que n'espera la UE (vegeu les declaracions darreres del seu flamant President; en destaco, de memòria, el missatge essencial: seria insensat pensar en una Europa en contra, per baix i/o per dalt -aquesta precisió arquitectònica em sembla força suggerent-, dels Estats. El cas que ens ocupa se situa, òbviament, "als baixos").

I, mentrestant, què hi ha d'allò nostre? Situats en la mateixa hipòtesi tremendista i si tenim en compte la fascinació èpica que Euskadi provoca en les imaginacions catalanistes més ardents, a casa nostra anirem a remolc; seré explícita: hi haurà més d'una manifestació ciutadana, massiva i pacífica, que recorrerà, tupidament, el Passeig de Gràcia, des de la Diagonal a la Plaça de Catalunya (punt geogràfic curiós, allà on "Catalunya" es dispersa sempre en "grupos de a uno", com solien indicar els grisos d'abans), on algú llegirà un manifest i... ara recordo que tinc una cita... doncs, passi-ho bé i moltes gràcies; alguns adolescents okuparan un raconet de Rambla per fer-hi una festa major improvisada i algun escamot (o dos) sorgit de les entranyes mateixes de la clandestinitat, disposat a tot, heroic fins a la mort, serà desarticulat fàcilment, com una peça de Lego (o dues), després del rastre fàcil deixat per algunes massa "velles xiruques". Abans de tot plegat, però (cal ser optimistes i jo ho sóc), la Catalunya negociadora i assenyada, tot aprofitant hàbilment la conjuntura del perill basc, haurà aconseguit millores autonòmiques importants (que l'Estat no inspeccioni -ja no ho fa- ni pugui -per si algun cop se li acudís- inspeccionar res de competencial, per exemple); així, referits, només, a nosaltres mateixos en qüestions certament bàsiques per als ciutadans, demostrarem, per fi, qui som i què fem; però, sobretot, sabrem millor què faríem si poguéssim ser encara més. Sóc optimista. O no?

L'Estat del benestar

Per fi trobo una explicació plausible, que no n'ha d'excloure d'altres que desconec, a la pregunta:

¿Por qué Estados Unidos no tiene un Estado de bienestar europeo?, los profesores de Harvard Alberto Alesina, Ed Glaeser y Bruce Sacerdote, demuestran empíricamente* que los países más heterogéneos religiosa, cultural y étnicamente tienen estados de bienestrar menos generosos. La razón es que la gente se identifica menos con ciudadanos distintos y, a la hora de votar, prefieren sistemas que no sean tan generosos con grupos que les son extraños.

* Tant com demostrar... empíricament, no-res; però, en fi...

( Su caballo de Troya , Xavier Sala i Martín. La Vanguardia, 15-8-04)

És interessant. En Sala i Martín ho deriva, tal com el títol fa preveure, cap a la immigració europea; posa com exemple -a l'atzar, ben segur- els musulmans; aventura la possibilitat que prefereixin, a la llarga, escoles privades; també diu que la majoria autòctona pot girar-se d'esquena a uns serveis públics congestionants per gent arribada de fora. Conseqüència possible:

"...que "cada uno se pague lo suyo"... Lo que digo es que los que proponen la inmigración como la salvación del Estado de bienestar parecen no darse cuenta de que ésta puede ser... su caballo de Troya."

Per tal de no tergiversar la diversitat cromàtica argumental, cal dir que l'articulista també diu que no diu que la immigració sigui perjudicial.

Així s'escriu i no s'escriu la història

Jean-Pierre Vernant, gran resistente y filósofo, explica que una de las razones por las que se dedicó a Grecia es porque la disciplina del Partido no llegaba hasta allí. Tenía una libertad de investigación mayor si se interesaba por el pasado lejano que si se apasionaba por la historia contemporánea.

En cierto sentido negativo, éste también es mi caso. Hablando claro: nunca intenté ocuparme de la historia rusa porque sabía que tendría problemas, sobretodo para la historia rusa moderna, donde habría tenido que decir cosas absolutamente inaceptables. En la década de 1930 era bueno, por ejemplo, haber interiorizado la hostilidad al trotskismo, pero, a pesar de todo, se sabía que lo que se decía sobre el tema de Trotski era completamente falso (...) Por esa razón terminé mi trabajo intelectual en 1914. Pero, en el fondo, existía cierta libertad (...) Pienso que el Partido nos veía como buenos camaradas... Los rusos se tomaban un poco a broma lo que hacíamos, casi nos animaban a seguir investigando. Éramos casi libres.

Eric J. Hobsbawm (Conversación con Antoine Spire), El optimismo de la voluntad. Ed. Paidós

El pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, deia Gramsci. La historiografia científica, la metodologia científica, l'única possible que exclou tota altra concepció de la història. Hobsbawm, un dels grans. Les facultats del nostre país són modèliques en aquesta curiosa aplicació de l' optimisme. La raó es deu tornar tan pessimista pel menyspreu que rep, el mobbing de la raó a mans de la voluntat.

Kill Bill

No he vist vol. 1. M' ensumava una horterada. Ahir al vespre, em van arrossegar a veure vol. 2. Darrera la paraula Tarantino sempre em surt, automàticament, grollerament, gilipollas . Llavors, ¿com és que m' agrada Tarantino?

- Uns diàlegs ajustadíssims als personatges.

Bé, i què més?

- Uns guions enginyosos, que funcionen com un rellotge.

Sí, i què?

- Unes bandes sonores esplèndides.

- Una estètica visual notable.

- Uns actors bons i ben triats.

- Originalitat.

- Sentit de l' humor estrafolari.

- Diversió garantida.

Aviam...què més...? Continuo sense entendre què ho fa, que m'agradi Tarantino.

Incomprensible, sobretot si tinc en compte que un dels meus mites cinematogràfics és Pekimpah; és a dir, "Grupo salvaje"; aquest noi és com un alumne avantatjat que es carrega alegrement el mestre i balla sobre la seva tomba; i això, francament, no es fa. Tot i que ja ho havia fet Howard Hawks amb si mateix a través de les seves pel.lícules sobre rius de l' Oeste.

Ara vaig i us explico la meva vida

No patiu, no explicaré pas la meva, de vida. Però vull referir-me a això que en diuen, gènere autobiogràfic. De sempre m'ha interessat, si m'interessa el personatge esclar; per contra, les biografies (tot i que n' he llegit algunes d' apassionants) tendeixen a tirar-me enrera. La perspectiva subjectiva, la composició d'un personatge que tossudament es presenta com a jo ,
el narrador que s' intueix darrera, allò que mostra, allò que amaga a partir del que ha mostrat... tot plegat, en fi, és un joc que em fascina. Si tot personatge de ficció és, si fa no fa, autobiogràfic -Madame Bovary sóc jo-, el fet de ser-ho descaradament, o descarnadament, sense deixar de ser, si fa no fa, fictici li confereix, a l'autobiografia, un potencial de sofisticació i de comicitat, sobretot quan l' autor no pretén heure-se-les, d' entrada, amb una obra literària. Hi ha casos -alguns d' esplèndits: Bernhard, per citar un dels meus preferits- en què un escriptor s'aborda a si mateix, directament, conscientment, com a personatge de la seva obra, però allò que més em diverteix és la ingenuïtat, la inconsciència literària -independent de la qualitat de l'escriptura i, fins i tot, de la picardia o malícia de l' autor en vendre's a si mateix- d' aquell que vol deixar algun registre, diguem-ne notarial, del seu jo i de les seves circumstàncies. No tendeixo a pensar que no hi ha diferència entre objectiu i subjectiu, o entre realitat i ficció. Precisament perquè n'hi ha, i molta, ens topem, sovint, amb un terreny ambigu, amb un joc de miralls, amb un ball de màscares que, per si mateix, ja val la pena de ser tafanejat.

Una autobiografia que m'ha impactat, minuciosa, brutal, lúcida i ben escrita: Mi vida , d'Elia Kazan. No s' està de deixar-se com un drap brut quan li dóna la gana, però es reivindica, patèticament, fins a la mentida més nyonya, quan és atacat pels altres arran de l'episodi de la seva famosa delació. He tret la impressió que, immers en un niu d' escurçons -el món de Hollywood-, no va saber calibrar la trascendència mediàtico-política que es podia derivar de la seva actuació (una patadeta més de les moltes que es reben i s'endinyen, devia pensar); no va adonar-se que li sortia més a compte, molt més a compte, callar. I, d'aquesta manera, -guanyant-s' ho a pols, certament- es va convertir en la bèstia negra que encara és, per a sorpresa seva.

Retornar


Pero ¿qué es, oh, qué es eso que en todo, de repente, falta?
Saint-John Perse


Torno a l'ordinador i al meu blog. Sóc a casa. Sempre em fa il.lusió tornar. Me'n vaig per poder tornar. Tanmateix, sé que hi ha un moment de profund desconcert, d'alienació, un moment inevitable i també desitjat, un cert perill, calculadíssim. A poc a poc, és clar, vaig reprenent el costum de ser jo; totes les coses de la casa es desdoblen per fer la noble -malgrat tot, noble- funció de mirall; la cita de Perse, per exemple, quan els meus ulls la retroben... ah, sí, Perse, de repente. Per un moment, però, ha estat un retornar estrany, com d'entre els morts.

Ciertamente es extraño no habitar ya la tierra,
no practicar ya costumbres aprendidas apenas,
a las rosas y otras cosas, con su especial promesa,
no darles el significado de futuro humano;
lo que uno fue, en manos infinitamente medrosas,
no serlo más, e incluso el propio nombre
dejarlo a un lado, como un juguete roto.
Extraño, no seguir deseando los deseos. Extraño,
todo lo que estaba en relación verlo tan suelto
aletear en el espacio. Y estar muerto es fatigoso
y lleno de recuperación, para que uno lentamente vaya sientiendo
un poco de eternidad.

Ah, sí, Rilke.

Pero los vivos, todos,
cometen el error de distinguir con demasiada fuerza.
Los ángeles (se dice) a menudo no sabrían si andan entre
vivos o entre muertos...

Com en aquests moments, esplèndits, en què tot és aliè i familiar alhora. Com ara, que he tornat, després d'uns pocs dies allunyada uns pocs quilòmetres, una estada en una altra casa no gaire aliena, vagament familiar. Es dirà que arrisco poc, i serà cert. Arrisco poc (d'un temps ençà).

De vacances
 
 
 
 

M'en vaig però tornaré (uns quinze dies).

De nens

Hi ha els nens. I hi ha la intel.ligència i l'estultícia dels grans sobre els nens.

1. Freud, a la seva estimada cunyada Mina: "¿Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem".
2. Mitterrand, a Elie Wiesel: "La niñez pasa con suma rapidez. Y, además, hay diversas infancias... Cuando miramos a un niño debemos repetirnos que sólo vamos a conocerlo, a él, por espacio de un instante. Porque otro niño va a sucederle en seguida. Siempre estamos viendo a nuestro niño por última vez".
3. Borges, a un nebot seu: "Si te portás bien, dejaré que pensás en un tigre".

 

Els successius nens que assenyala Mitterrand,  per a Freud,  a tot estirar,  s'aturen als cinc anys; el nen de Borges no hauria de passar dels tres per a  sentir-se realment  premiat amb el pensament d'un tigre. 

Em fascinen aquestes ments remotíssimes que donen voltes a l'entorn del nostre món d'adults i s'entesten a trastocar-lo, seduir-lo, senyorejar-lo; em fascinen i  em neguitegen  fins al punt d'afanyar-me a entendre'ls, avorridament racionalista com sóc, una infància demostrada segons l'ordre geomètric.  Un fracàs d'infància.  Un espai on puc barallar-me, però,  amb tot el que em sembla estultícia dels grans sobre els nens; hi ha camp per córrer.

Allò que més m'irrita: que els adults s'entestin a trastocar,  seduir,  senyorejar el món dels nens. El nen hauria de poder tenir en els grans la fe d'un creient:  em protegeixen sempre de qualsevol mal, saben qui sóc sense cap dubte,  m'estimen per sobre de tot fins a absoldre'm sempre i quan els busco de debò els trobo. Com s'ho fan? No ho sé. On són? Per allà... ara no els veig.   

 

 

 

TV3

 

Si ahir elogiava televisió espanyola, avui agraeixo als programadors de la televisió nostrada l'encert de passar la sèrie americana,  El guardià,  el primer capítol de la qual vam poder veure ahir a una hora molt raonable. A casa,  després de sopar,  escampats i espaterrats per sofàs i sillons, sense cap intenció ja de pegar sello,  agraïm posar el punt final al dia com a espectadors d'alguna cosa mínimament intel.ligent i suficientment distreta que aparegui en pantalla, el que sigui, però si és una bona sèrie nord-americana ens pot arribar a caure la baba, espectacle  llastimós, el nostre,  que no surt per sort en pantalla i que és fruit de la deixadesa del moment (passivitat quasi absoluta)  més l'entusiasme (alguna mena d'activitat  interior indescriptible)  pel ritme viu que solen tenir aquesta mena de productes. En temps llunyans, el meu progenitor, que era un pèl bèstia, deia: "és saludable anar a dormir després de veure uns quant morts", o es preguntava: "aviam quants en maten avui". L'enyorem, esclar; sobretot, l'enyorem fins a la nostàlgia davant de sèries nord-americanes d'acció; encara ara, passat el temps, comptem en honor seu cadàvers.

 

Aquesta mena de productes ha lograt meravelles com Policías de Nueva York, la nostra sèrie preferida de tots els temps, i  Murder One (sempre recordaré el desparpajo amb què ho pronunciava la Carmen Sevilla de España quan presentava el telecupón i ens convidava a quedar-nos davant la tele per a veure,  a continuació,  el "murderone").  El guardià, ahir, ens va posar la mel a la boca; la seguirem.  Avantatges de la factura ianqui en relació a totes les altres del món: els diàlegs, on no hi sobra ni un mot, pura acció feta de paraules, economia del llenguatge; el ritme trepidant i alguns personatges-actors que valen l' imperi que ja tenen (el tinent Zipovich, de Policías de Nova York, forma part de la memòria col.lectiva a la nostra família).

 

La BBC, com al gran Fungairiño (ara m'adono que deu ser gallec i l'entenc encara més. Què insípida España sense els gallecs), també ens agrada. És una cosa diferent, la BBC, té un altre caire i ho deixo per a un altre dia.

 

 

La 2 (de televisión española)

 

Que un programa com el d'en Garci aguanti tants anys,  no excessivament lluny del prime time, mereix un reconeixement (a mi tampoc no em cau bé, ni ell ni els seus tertulians habituals, però de cine, en saben; no sé què passa però hi ha noms -Garci, per exemple, proveu-ho- ,  que no pots anomenar sense que t'arrufin el nas davant dels teus, de nassos).  Fa recordar l'època de l'enyorada Pilar Miró,  enyorada,  sobretot,  pel bon cinema que ens va deixar veure; el seu linxament (per unes quantes calces de més que, al capdavall, passaven a ser patrimoni de l'ENTE), enllaçat amb la seqüència del que va ploure poc després, és un dels espectacles més edificants d' entre els que s'han vist per aquestes terres, des que s'han tornat tan pacifistes ("pacifista" no és sinònim de "pacífic"; sovint és més a prop de ser-ne antònim; español de puro bestia, diuen encara per llatinoamèrica).  Per cert,  no recordo que la penya artística, que tants pollos sap muntar,  obrís la boca, llavors; deu ser per allò de compañero y sin embargo amigo mesclat amb la por a la tortura estatal més terrible per a la faràndula de l'època: no ser convidat a la bodeguilla.  En fi, històries passades, com les excel.lents "para no dormir",  ja que ens surt la nostàlgia televisiva.  Històries passades, com la que ens engalta Rossellini en la pel.lícula que ahir va programar "la 2",  Alemania, año cero.  Si la televisió pública catalana decidís passar-la algun cop,  en parlaríem de nou,  d' Alemanya, any zero. 

 

Enllaços d'interès:

 

Sobre la historia natural de la destrucción, on Sebald recorda l'àngel de la Història de Walter Benjamin qui veu: "una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que da la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hasta el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso."

 

Demà parlaré de, per exemple,  Spider-man  (millor la 2)  o Shrek  (millor la 1).  A mi, la calor, m' irrita profundament,  m' invita al sadisme,  m' empeny a recloure'm  en la penombra i  amb aire condicionat a tope; si no fos perquè he d'anar a comprar, portar nens a la piscina o a la platja, etcètera, "estiuejaria" reclosa del tot dins del meu igloo.  

 

 

 

 

 

 

 

 

Intertextualitat

 
1941. Fue por aquellas fechas cuando se afilió al Partido, en el que creyó durante quinze años.
¿Cuánto sabían los camaradas de Oxford en 1941? Ya en 1931 había protestas públicas en Occidente contra los campos de trabajo soviéticos. También había informes convincentes sobre el violento caos de la Colectivización (1929-1934) y sobre el hambre de 1933 (aunque ninguna insinuación todavía de que el hambre fuera un acto terrorista). Y estaban los procesos de Moscú de 1936-1938, que se celebraron delante de periodistas e informadores extranjeros y que pudo seguir todo el mundo... "No había ninguna excusa razonable para creer en la versión stalinista.  Las excusas que podrían proponerse son irracionales",  dice Conquest en el "El gran terror". Al mundo se le dio a elegir entre dos realidades y el joven Kingsley, al igual que la abrumadora mayoría de intelectuales de todas partes, optó por la realidad que no debía.
 
(Martin Amis parla del seu pare, l' escriptor Kingsley Amis.  Koba el Temible. La risa y los Veinte Millones)

 

 
Llegué a las ciudades en épocas de desorden, cuando reinaba el
hambre.  Entre los hombres, llegué en el momento del cataclismo y
me rebelé con ellos. Así era la época que me tocó vivir.
 
Comía entre batallas, dormía entre asesinos, era indiferente en el
amor y miraba la naturaleza sin paciencia. Así era la época que me
tocó vivir.
 
Cuando vivía, la calle llevaba a la confusión. El discurso me traicionó
ante el asesino. Poco podía hacer. Los gobernantes estaban más
seguros sin mí, eso creia. Así era la época que me tocó vivir.
 
Tú que emergerás del diluvio donde nos ahogamos recuerda al
hablar de nuestras debilidades la época oscura a la cual escapaste.
 
Lamentablemente, nosotros que queríamos preparar el campo
para la amabilidad, no podíamos ser amables.
 
Recuérdanos con clemencia.
 
(Bertolt Brecht. Paraules bellíssimes i lúcides. I inútils, ningú no els recorda amb clemència perquè ningú (o quasi) no els recorda amb l' horror amb què es coneixen a si mateixos; altrament, ningú no podria tampoc recordar-los amb clemència)
 
 
 
Por otra parte, para ser completamente justos con aquellos miembros de la élite que se han dejado seducir por los movimientos totalitarios y que a veces, en razón de su capacidad intelectual, han llegado incluso a ser acusados de haber inspirado el totalitarismo, es preciso declarar que lo que estos hombres desesperados del siglo XX hicieron o no hicieron no tuvo influencia alguna en ningún totalitarismo... Allí donde los movimientos totalitarios conquistaron el poder, todo este grupo de simpatizantes se deshizo incluso mucho antes de que los regímenes procedieran a cometer sus mayores crímenes...  El totalitarismo en el poder sustituye invariablemente a todos los talentos de primera fila, sean cuales fueren sus simpatías, por aquellos fanáticos y chiflados cuya falta de inteligencia  y de creatividad sigue siendo la mejor garantía de su lealtad.
 
(Hannah Arendt,  des d'una  condescendència aparent -no pas clemència-,  els acaba de rematar fatalment en aquestes paraules finals de l' apartat, La alianza del populacho y la élite a Los orígenes del totalitarismo)
 

Nens

A la pàgina anterior he fet referència a les dificultats de tractar literàriament la infància.  Poc després d'escriure-ho,  he vist al diari l'estrena d'una pel.lícula clàssica als cinemes Verdi. Es tracta de L'enfant sauvage, de Truffaut.  Justament, les pel.lícules que Truffaut dedica al món dels nens sempre m'han semblat esplèndides, sobretot la més famosa i autobiogràfica,  Les quatre cents coups,  la qual inclou una seqüència lluminosa que escup directament contra els psicòlegs institucionals i, per extensió, contra les institucions, a través de la cara i el posat del nen a "protegir" i "redreçar"; llavors, totes les pàgines de Foucault resulten sobreres i pesades; per un sol cop almenys, les imatges i, sobretot, els silencis són més eloqüents que els discursos.  Val a dir que, per contra, la resta de la filmografia de Truffaut m'avorreix profundament,  sobretot no me'l crec gens quan parla de relacions amoroses.  Ahir, Jordi Llovet, a El país, parlava d'autors -arran d'un llibre  de Coetzee- que cauen en picat quan no tracten de traumes viscuts i patits en pròpia pell; potser es tracta de quelcom semblant en el cas de Truffaut.

L'enfant sauvage,  l'he vist tantes vegades que me la sé de memòria; m'agrada repetir i repetir pel.lícules, però, en aquest cas, es tracta de visionats deguts a la feina.  Sembla una pel.lícula freda, que explica molt objectivament, amb distància, un fets reals per bé que força insòlits, però a mi m'emociona cada vegada que la veig.  El salvatge que no podrà mai esdevenir un ésser humà, que no podrà seure còmodament, sosegadament, a l'interior de la casa del metge que l'acull, un nucli familiar bàsic, una casa austera, ordenada i pulcra; el nen que ha après a mirar per veure sempre amb nostàlgia des dels vidres  d'una finestra el bosc llunyà on ha crescut, mentre es demora en el plaer d'un got d'aigua; l'aigua elemental, una festa de la naturalesa que culmina en una nit de lluna plena, al pati de la casa, sota un pluja intensa, el nen udolant, feliç; es tracta d'una escena on la fotografia del català Nestor Almendros s'imposa, lírica.  El nen, esclar, som tots i cadascun de nosaltres o, almenys, guardem una mena de pinyol d'aquest nen dins; com també som el mico de Kafka,  molt més terrible, el mico,  per la seva brutal comicitat, que predomina per damunt de tot esbós de lirisme.

Breu derivació ideològica: la pel.lícula de Truffaut va ser acusada, en el seu moment (1969), de reaccionària; sembla ser que es decanta massa per la civilització,  no hi ha un compromís prou salvatge, només hi trobareu comprensió, compassió i, molt subtilment -massa, per als revolucionaris de sempre-, també fracàs, i un punt quasi imperceptible -del tot imperceptible per a ell mateix- de sadisme als ulls del mestre-pare a l'escena final. Tot plegat,  manierisme de petit-burgès.

Lectures 

Com que l'ordinador, Gran Germà implacable però ja una mica extemporani, em va censurar  l'escrit sobre el llibre d'Stalin i els totalitarismes,  em referiré a un altre llibre llegit aquest estiu. El vaig veure en una llibreria de capital de comarca, d'aquelles llibreries que són tota una institució nacional  i que cultiven millor la cultura catalana que el Ramon Llull,  posem per cas. Es tracta de la novel.la de Vicenç Pagès,  La felicitat no és completa .  No m'arrisco massa a descobrir nous autors per una qüestió d' economia en diversos àmbits: monetari, temporal, neuronal, etc.  En aquest cas, em va cridar l'atenció el nom de l'autor pel fet que és company de vol, que diria la pilot de l' Aeroplà del Raval .  Ben segur que el pas del temps no m'esborrarà tres moments intensos d'aquesta lectura: el primer capítol, enlluernador de tan ben escrit;  el nen desolat i confús,  presoner de la seva mare,  és ben bé un nen,  precís,  precisament un nen (què difícil deu ser de tractar literàriament un nen, què apassionant, també).  La noia revolucionària, que fascina amb la seva arrogància i la seva rudesa els passerells universitaris (memorable,  la nit a casa seva, el duel matusser però heroic dels dos nois, la visió íntima -tota una revelació- de la noia). Finalment, el capítol final em va deixar un regust tristíssim que preval, finalment,  per sobre de la tendresa i de la comicitat, de la descripció acurada i pacient de les coses, de la subtilesa un punt cruel amb què  es reflectit el món;  preval, en fi,  per sobre de tots els encerts que té la novel.la, tristíssima.

Tendeixo a l'associació per emocions; se m'imposen, així, associacions poc rigoroses, massa arbitràries. Recordo Nada i, sobretot, El Jarama. El Jarama, la vaig llegir fa molts anys, quan era adolescent,  i va ser tot un impacte emocional que encara em dura, que retorna a cops amb força, com ara, en acabar la novel.la de Vicenç Pagès. La vida i la mort, la vida, la mort...

Ostres
 
Just en intentar publicar la pàgina d'avui, dedicada a una de les lectures refrescants, de piscina, la de Koba el Temible, d'Amis, tot plegat m'ha desaparegut del mapa.  Ni s'ha publicat ni ho trobo enlloc, excepte al meu cap. Però, m'hauria d'esforçar per a reproduir-ho més o menys fidelment. Un altre dia. Vaig a veure què passa amb aquest lament. Segur que es publicarà, com si res. 

Anar i venir

Torno a casa uns dies. Per gentilesa de telefònica (prometen una líniavacances que amb sort m' instal.laran quan ja no faci vacances; fa riure aquest país),  he tingut parat això del blog. S'està bé sense escriure; és a dir, s'està bé llegint. He vist que algú de la casa també deia el mateix (l'Aura, per exemple). Ja se sap, el llegir fa perdre l'escriure,  i  n'hi ha que escriuen tan bé, quina delícia.  Noto una mena de mandra enorme als dits mentre teclejo,  com si m'enviessin un missatge claríssim de deixa-ho córrer i vés a llegir la novel.la ...  (???) tinc una configuració de pàgina nova que ara em fa la broma d'entestar-se en la cursiva. A veure... ah, ja no.  En fi, vaig provant, ja es nota,  cogiendo carrerilla (carrerilla hauria d'anar en cursiva, però ara no vol).  Quan no hi ha voluntat,  voluntat de poder   (bé, la cursiva, ara) , que diria aquell, tot s' insubordina.  A poc a poc, vaig recuperant les ganes d'escriure, però; just quan els meus lectors potencials deuen abandonar del tot les ganes de llegir-me,  au, vés a pastar fang .

 

Negreta

Ara faig proves amb la negreta, sembla més dòcil que l'altra.  Potser és que ja tinc carrerilla . Sí! Tenint en compte l'austeritat que em carateritza en això del blog,  ja en tinc més que suficient per a tirar de veta uns quants mesos més. A més d'escriure, aquest estiu m'havia proposat d'estudiar el template ,  però, esclar, també en té la culpa telefònica.  A telefònica, li pots donar sempre la culpa de tot, en això sí que compleix i serveix.

Repasso. Penós,  el resultat.  De forma y contenido (vaig estudiar el batxillerat en castellà, o espanyol?... Ara que topo amb un bon tema, ara, he de plegar).

 

 

 

En Harold Bloom té raó, Harry Potter és una merda.

(Veure pàgina del dia 27 de juny)