Del post I al post II, he perdut en ull. Ja he tornat la novel.la i, per tant, no la tinc davant; de fet, la vaig llegir a començaments d'estiu; deixo fer a la memòria en escriure aquestes pàgines, no acostumo a consultar res de res, amb la voluntat que siguin impressions personals, com si de veritat es tractés d'un diari privat on anotar allò que se t'acut, quatre gargots d'això i d'allò, esbossos d' idees i sensacions. Li vaig posar "paraules" sense pensar-'m'ho gens, el primer mot que se'm va acudir, i ho trobo encertat; són moments on el que faig és buscar paraules, maneres de delimitar algun segment del fluir mental, esmunyedís, dispers, sorrenc; cada pàgina un motlle, com els nens a la platja. Un joc i una obligació, un joc obligat com s' obliguen els nens a jugar, fins a perdre de vista el pas del temps, com en els ulls fixos d'un gat.
La novel.la, tal com la vaig llegir, es titula "Ull de gat" i es refereix a una d'aquestes bales amb les que juguen els nens, que tant m'havien fascinat de petita. Un ull de gat cristal.lí de color blau que la protagonista evoca per capbussar-se en la infància llunyana, per acomodar-se dins de si mateixa, arrodonida, fetal. Instal.lada en aquesta posició, parla, però, amb la duresa d'una dona adulta lúcida; el resultat és aterridor. En la infància campeja el terror, com tot nen sap, i com ho saben tots els contes i cançons infantils del món, excepte els passats pel sedàs de les corrents pedagògiques més absurdes, casualment aquelles que estan més actualitzades. A la nena de la novel.la, el terror li arriba de la mà de l'amistat. Tres amiguetes, joganeres i delicioses; tres nenes que es demoren recolzades en la barana d'un pont, al capvespre, abans de dir-se adéu, fins demà; recordo un dels quadres més serens de Munch, podria ser un Renoir. ¿Per què? -es pregunta amb angoixa passiva, la mare d'una d'elles-, ¿d'on ve, ara, aquest mal color a les galtes, aquesta tristesa? ¿A quina malaltia es deu, doctor, el deteriorament horrible de la meva filla? Quin nom? Quina medicina?
¿Són així les meves filles? -es pregunta per un moment la protagonista, esgarrifada- Unes nenes saludables, rialleres... ¿no seran, Déu meu, com era la meva millor amiga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada