Exacte

Anàlisi dels resultats precisa i clara; precisió mil.limètrica, claredat d'dees. Anàlisi elegíaca, per tant. Qui vol llegir premsa professional quan hi ha blocs diletants tan bons? Només afegir que el poble, una vegada més, ho sap tot i ho entén tot. No conec ningú amb un nas polític tan fi en la percepció i alhora tan gruixut en l'absorció com aquest nas resultant d'això que anomenem poble.

I ja en el meu estil agosarat, un poc destraler, a cops arbitrari, m'atreviré a afegir que tothom sabia el pa que s'hi donava, en aquestes eleccions. A casa nostra ho sabíem prou bé. I així, tot i que estem, a casa nostra, amnistiats, o precisament per això mateix, el nostre nas ha captat, ensumat i absorbit... I finalment ha sentenciat: Que votin ells.

Nadal





A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.

Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.

El pes de les tradicions



Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)


El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.

Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.

No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.


Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

[...]

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.


¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?

El post d'ahir

Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.

Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.

Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.

És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.

Se dicen las verdades


Porcel als 70 anys (La Vang d'avui). Magnífica, llarga, entrevista on parla de la seva malaltia i on fa una mena de repàs intel.lectual i biogràfic, amb reflexions a parer meu encertades algunes de les quals transcric:

- Esto es una lengua. Gabriel Ferrater decía aquella inmensa burrada: lo importante es tener en catalán libros científicos. Esto se hace en una tarde, no cuesta nada. Una lengua es una creación del mundo.

- Este mundo (Catalunya) entró en una idología de izquierdas para ir contra España, se separó del empresariado catalán, que era necesariamente español [...] De pronto , los burgueses y los empresarios, que desde tiempos de Antoni de Capmany habían sido los pilares de la patria, hacia el año 1910-1915 se vuelven el demonio. Es la consecuencia del ascenso de las ideologías políticas. [...] Había factores que no tuvimos en cuenta. El primero, España: un país con cuarenta millones de habitantes, con un idioma que se habla en Latinoamérica y unos mecanismos de Estado que creó Felipe II.

- En literatura entramos en el campo de la venta, del best seller. Teníamos que enseñar a los niños cosas fáciles em catalán, mientras que en castellano leían a Azorín y Baroja. La lengua se convierte en un elemento político. La lengua es para leer la gran literatura, para crear maneras de pensar, no para ir a la gasolinera, que es lo que se hizo. En lugar de competir mediante la excelsitud se quiso ganar a través de lo que es masivo y ahí, nuevamente, España nos gana.

Prou de romanços


Amb el meu marit acordem de prendre'ns un bon Vega Sicilia quan el nen ZP plegui (si plega). El memorial de greuges seria llarg i vistós, divers i del tot sostenible racionalment; em centraré en la gota que fa vessar el vas: el nou partit impulsat a Sant Sebastià el proppassat 19 de maig, part del consens bàsic del qual consisteix a enderrocar de manera fulminant el delicat consens constitucional que el nen ZP ha posat en perill a una velocitat digna de millor causa. Reprodueixo alguna perla amb angúnia:

- Ámbito nacional español inequívoco.

- Impulsar un gran debate sobre la reforma de la Constitución.

- Promover la reforma de la Ley Electoral para impedir expresamente el peso excesivo de los nacionalismos periféricos.


No es tracta que el projecte de partit pugui o no acabar fent pupa; és que ja l'ha fet. I la que farà. Vaig empassar-me, amb més o menys atenció segons el moment, les preguntes que els ciutadans escollits per la televisió feient al líder del Pp, Mariano Rajoy. No va parlar (i va ser interpel.lat al respecte) de reformar la Constitució per tal de laminar l'Estat de les autonomies. De fet, aquí a Catalunya, els peperos van llançant, ara per ara, cordes de possible salvament tout ensemble a una Ciu en hores molt baixes. La tàctica rau, doncs, en intentar recuperar l' statu quo [ante bellum], tàctica que bona part del Psoe signaria ara mateix, n'estic ben segura. De moment. A ningú se li escapa, però, que aquests anys que estem passant no acabaran de passar en va. En aquest sentit, que s'introdueixin, d'alguna o altra manera, per part d'altri, sigui qui sigui, en el debat polític, les idees abans esmentades és la manera d'anar llaurant el terreny neuronal, d' anar conreant les connexions sinàptiqies adients. Que circulin les idees, que corri el vi, i esperem que la sang no arribi al riu.

et Solidarité

El sol fet que Sarkozy hagi ofert -molt hàbilment; ja és bo que en sigui, d'hàbil, un estadista- la cartera d'exteriors a Bernard Kouchner, em sembla d'una empenta revolucionària digna de ser tinguda en compte. Si Kouchner accepta el repte, m'imagino que el terrabastall dins del PS francès serà encara més descomunal d'allò previsible.

Remarco que Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, defensa aferrissadament el dret d'ingerència, sota el qual va donar, com a mínim, cert suport teòric a USA versus Saddam. El dret d'ingerència no és cap aspecte menor, no és cap broma; ans al contrari, diria que s'anirà convertint en peça clau pel que fa a bona part dels conflictes del món.


Tot plegat, aquí, al meu país, un socialista a l'estil Kouchner és, ara per ara, impossible de trobar. Però, tot és qüestió de temps, de l' air du temps que es comença a ensumar a les nits d'estiu a l'Alt Empordà i es va digerint, plàcidament, lentament, entre suquet i suquet. Al capdavall parlem de França, de París!, i d'una mena de senyors elegantíssims, glamourosos. Res a veure amb la ordinariez mesetaria, el bigoti d'Aznar i tota la resta de dreta cavernària que hem de suportar. Ja ho seríem, ja, de bons vassals si tinguérem bon senyor.

De com la clàssica aporia va ser bandejada per la història

No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.

Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.