dimarts, de maig 29, 2007

Nadal





A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.

Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.

9 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Llàstima, o no, que darrerament el tennis vagi de capa caiguda, doncs que faran, els senyors tenistes, per guanyar-se les garrofes, si les coses continuen així?

lola ha dit...

Continuar jugant, és la seva naturalesa. Ells rai. Què farem la resta, més aviat.

Salut.


Lola

dErsu_ ha dit...

Ah, voleu dir que juguen per amor al joc?

lola ha dit...

Sí, sí. Per amor i per odi. Són molt passionals els jugadors de tennis, tot i que sovint fan veure que són freds com un peix.

Lola

dErsu_ ha dit...

I jo, malpensat, que em pensava que era pel contracte amb la Nike.

lola ha dit...

Je. ¿A la recerca del subtext, potser?

Ah, molt bo el teu post de la circularitat burocràtica.

Lola

Anònim ha dit...

Claudio.

El tenis es una de mis pasiones y de él he aprendido tanto como de los mejores libros (lo cual quizás me descalifica más a mí de lo que alaba al tenis).
No estoy seguro de que esté en decadencia.
Evidentemente como espectáculo tiene mucha competencia y, a pesar de algunos cambios introducidos, el ritmo de los partidos se adapta mala la prisa actual (alguna virtud tenían las pérgolas de Gil de Biedma). Además, en el juego actual predomina mucho más la fuerza física, resultado de la evolución de los materiales con que se confeccionan las raquetas. Algún filósofo aficionado (¿Lola?) podría reflexionar sobre este ejemplo de la relación entre técnica y arte.
Y claro que los profesionales juegan también por dinero. Eso quiere decir que son gente honrada.
Gracias por introducir el tema, sobre el que me cuesta controlar mi verborrea.

Anònim ha dit...

Claudio.

Aclaración.

Quería decir: algún filósofo aficionado AL TENIS.

lola ha dit...

Cómo me he reído, Claudio. No se lo digas a nadie pero soy una aficionada en... todo. A la pura y trascental contemplación del tenis, por ejemplo. Jamás he jugado, pero ya de jovencita me sorprendía a mí misma algunas tardes de domingo como hipnotizada delante del televisor, horas y horas. El tenis, sí.
Oí decir al entrenador de Nadal su tío, que ya de pequeñito vió en él a un campeón; la razón: aguantaba el dolor. Rápidamente me dije, "tate, G, mi hijo, que tiene muchas aptitudes de atleta, no será nunca un campeón, y yo que me alegro, oye. El dinero, pues sí, siempre es fundamental, claro.

Lola