dimecres, de maig 23, 2007

El post d'ahir

Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.

Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.

Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.

És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.

2 comentaris:

Teresa A. ha dit...

Lola, esplèndid post. Molt d'acord amb tu. Vaig llegir l'entrevista a Porcel i em va semblar magnífica, per això també m'ha agradat veure que en parlaves (i també la Júlia). Magnífica per diverses raons, tot i no estar d'acord amb ell en algunes coses. Sobretot, em sembla molt lúcid i oportú el que comenta sobre l'ascens de les ideologies polítiques. Quant de mal que han fet i fan! i ara en comencem a veure les amargues conseqüències; només caldria que molta més gent se n'adonés de debò, lúcidament; vull dir: no el simple "carregar-se els polítics", sinó anar a les arrels (que és el que vol dir "radical", en sentit recte i assenyat).
Salut!

lola ha dit...

Gràcies, Teresa. Això de les ideologies és terrible. Ho explica molt bé Arendt a l'epíleg de "Los orígenes...", el no tenir cap contacte amb la realitat; pensar, doncs, en el buit atenent només a la consistència lògica, com si la veritat fos simplement qüestió de coherència interna, aliena al món real. Fa bé Porcel, també, de remuntar-se a la història del segle XX a Catalunya. Nefasta. I encara en vivim, però ja en decadència, una ideologia tova i enganxifosa (parella Saura-Mayol com a personificació), que sembla inofensiva, però que no ho és gens. Jo ho he viscut en directe a l'ensenyament: la capacitat de negar l'evidència i destruir alegrement, plens de "bones intencions", allò establert -el batxillerat-, i els pocs que ens hi oposàvem érem uns fatxes i punt. Però un "punt" brutal. Una negació. Una incapacitat de tenir en compte res més que la ideologia progre, que sustentava una llei (logse) aberrant. Impressionant. En fi, m'embalo, noia.
Salut a tu també.

Lola