divendres, d’abril 20, 2007

La guerra innecessària

Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:


Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)

Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.

13 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

"Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial".

Aquesta és la clau. Els Chamberlain de torn mai no acaben d'adonar-se que Hobbes continua viu, especialment a la política internacional, que és la veritable política.

lola ha dit...

Sí, és exactament això. Perquè, a més, és empírica la inferència: A tots els grans dictadors de la història a l'igual que els petits dictadors de la vida quotidiana, quan se'ls dóna oxígen, agafen més volada. Llavors, en nom de què podem creure que se'ls pot controlar i apaivagar amb caramels?

Tot i així -m'ha sorpès agradablement- Churchill no maltracta gens personalment Chamberlain, es limita a anar assenyalant-li els errors. Evidentment l'opinió pública estava massivament decantada a fer les paus amb tothom. I és humà i és lògic, però, caram, una altra política, aparentment més perillosa i agressiva, hagués aturat Hitler; això sostè Churchill, suposo que amb raó.

També és curiós que Polònia, precisament, aprofités l'ocasió d'endur-se'n uns quants metres quadrats de botí.

Què important és saber captar la fondària del perill en el dia dia de la història!


Lola

Jordi ha dit...

Tanmateix Chamberlain a la tornada de Munic va posar immediatament en marxa les operacions de rearmament de l'exercit i la marina anglesa. No era pas tan ingenu!

lola ha dit...

Segons Churchill massa tard i perquè era un clam dins del Gabinet, sobretot per part dels ministeris militars. En tot cas, ja dic, Churchill tracta bé Chmaberlain, no li dóna pas tota la culpa a ell. Allò greu és que Alemanya es rearmava amb molta més empenta i molt més ràpidament, mentre que "El Gabinet (britànic) va assolir un compromís satisfactori de fer tots els preparatius possibles sense pertorbar el comerç nacional ni irritar alemanys i italians amb mesures a gran escala" (Churchill).

I el pitjor, van desmantellar i, fins i tot, lliurar, un petit però potent exèrcit com era el texc.

És apasionant, tot plegat, Jordi. Jo només argumento en funció del que li estic llegint ara a Churchill, però també del que he sentit explicar sempre a les persones grans de casa que van viure amb passió l'època. El meu pare, en concret, sempre ens alertava va sobre el pacifisme ingenu. Va haver de fugir de París per cames quan els nazis eren a les portes.

Lola

Jordi ha dit...

Tens raó és una època apassionant i Churchill destacà per la seva clarividència i també per la seva integritat. L'abandonament dels txecs no fou només un error estratègic sinó un acte de poca-vergonya.Per entendre allò que passa a Munic, cal no oblidar però un fet important. Alemanya i el Regne Unit estaven d'acord en una cosa: abans de passar a altres qüestions calia que s'acabés el problema espanyol. (Munic es desenvolupa al mateix temps que la batalla de l'Ebre) Un problema per al qual a més tots dos cercaven la mateixa solució

lola ha dit...

Doncs, sí, Espanya era peça clau. Negrín, per contra, esperava amb candeletes la guerra europea com a única salvació de la República al costat de les democràcies. Munic va ser un jerro d'aigua freda. Estic d'acord en què tant els alemanys com els anglesos esperaven el mateix desenllaç, però també és cert que a aquelles alçades ja era clar -fins i tot des de bastant abans- per a tothom que la guerra estava perduda irremeiablement per a la República.
I després hi ha la Urss, i la por a la Urss. Buf, complicat.

Salut, i fins a una altra estona.

Lola

Anònim ha dit...

Veure la II Guerra Mundial com un conflicte entre bons i dolents es força restrictiu, tant potser com creure que el motiu de la guerra de Iraq es alliberar el poble iraquia del domini d'un tirà.

Amb una visio mes ampla es pot veure tambe la II guerra com un capitol mes de la eterna pugna britanica per evitar que hi hagi un poder continental dominant. Primer l'enemic a batre va ser la Espanya de Felip II, despres la França de Napolió, despres la Alemanya de Hitler (tot i que Churchill va deixar ben escrit que la guerra era contra Alemanya, manes Hitler, el Kaiser o qui fos).

Es sempre mes facil i agrait parlar de bons i dolents, es quelcom que dona per molt mes literariament parlant, pero no permet veure per on anaven realment els trets.

lola ha dit...

Deixa'm fer conya, Ramon: Hitler i Hussein eren bons nois en el fons. A mi, com que tinc ascendència jueva (fins i tot se'm nota físicament), m'haguessin gasejat, però no per res de personal, i, al capdevall, sobra tanta gent al món...

Quan llegeixo història tinc la mania de preguntar-me sota quin règim preferiria viure, i, esclar, això em distorsiona l'anàlisi.

Feia temps que no passaves per aquí, ja trobava a faltar les teves perspectives tan originals.

Lola

Anònim ha dit...

Crec que es important recordar que, abans que pactar amb Hitler fos impensable, Hitler mateix era impensable.

El que vull dir es que hi havien hagut moltes guerres per territoris i res mes; crec que les democracies occidentals no tenien les referencies historiques encertades, pensaven en evitar una segona primera guerra mundial -- una guerra per territoris demana pau per territoris...

Anònim ha dit...

Lola, continuem fent conya: el que Hassan o Hitler fossin sants de sacristia o tirans sense escrupols no te cap importancia. Napoleon Duarte de El Salvador o "Tachito" Somoza de Nicaragua (per no parlar de Pinochet) mai van ser sants, pero sempre van ser protegits pels mateixos que ara diuen que Sadam era un tirà al que calia tombar. Per cert, la passada setmana van dir per la BBC que les reserves de petroli de Iraq podrien ser el doble de les esperades. Deu ser el merescut prmi pels defensors de la democracia.

No sabia jo que els jueus tinguessin un fisic caracteristic. N'he conegut uns de rossos amb ulls blaus, i d'altres virtualment indistingibles d'un arab. Sense oblidar els negres-negres de Etiopia.

Pel que fa als camps de concentracio, nomes son pecat quan el seu autor perd la guerra, sino no passa res. Exemple: els camps anglesos de la guerra anglo-boer on hi van morir 28,000 persones, la majoria dones i nens, en pocs mesos. Per cert, el futur sir Winston, encara jove, corria per alli escribint fogoses croniques guerreres. Despres continuaria ya no escribint sino organitzant guerretes arreu: Russia, Sebastopol, ...

Confons la historia amb la politica. A la historia es tracta de saber el que passa i perque passa, sense apriorismes. La politica es una altra cosa.

lola ha dit...

Ramon, has caigut a l'ham del físic jueu, si em permets la broma: coneixes una tal Bar Rafaeli, nòvia o exnòvia de Di Caprio, israeliana? Fins aquí puc llegir...
La política està vinculada a la història. Tu parles sobretot de bons i dolents, el que passa és tots serien dolents donat que de guerres i barbaritats n'hi ha hagut sempre. Et remets, així, a una categoria angelical de bons. Ja veus, confons la història amb la teologia.

RA, estic d'acord amb l'apreciació, fins a un cert punt, el de d'una minoria que va captar de seguida el mal radical dels totalitarismes i la comoditat amb la que d'entrada una massa deshumanitzada s'hi instal.la.
En tot cas, estaràs d'acord, ara sabem... I tot i així, què difícil és de saber què cal fer.

Lola

Anònim ha dit...

Lola, no he caigut en cap ham del fisic jueu. Precisament dic que no se quin es aquest fisic, mentre tu reivindiques tenir-ne alguns dels seus trets. Qui es el que creu que el fisic jueu existeix?

Tampoc soc jo qui parla de bons i dolents. Per a mi tots els participants en una guerra son mes o menys iguals, i el vencedor no sera el "millor" sino el que tingui mes canons (no va ser Churchill el que va dir allo de "primer cal guanyar, despres ja explicarem que teniem raó"). Tu que ets una persona tan llegida deus saber allo de "Que Dios ayuda a los buenos si son mas y mas fuertes que los malos" (cito de memoria).

Tampoc veig que hi te a veure la teologia amb el que yo explico, pero suposo que alguna cosa cal dir.

lola ha dit...

No te m'enfadis, Ramon. I no parlo per parlar, el que et dic té sentit. Si examinant el segle XX europeu no trobes que alguns eren més iguals que els altres és perquè el teu concepte de bondat supera les expectatives humanes.

Lola