La guerra innecessària

Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:


Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)

Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.